De
retorn a l'Obac vaig amagar el meu botí a la cova, convençut que
aquells llibres eren els únics que s'havien salvat de la destrucció.
Alguns dies més tard vaig saber que no havia estat així: la notícia
s'havia estès ràpidament per tota la contrada i es deia que el foc
s'havia pogut apagar abans que ho devorés tot, malgrat fer grans
destrosses. Que el cos d'un frare havia estat trobat com si fos
carbó, es lamentaven. I el foc s'atribuïa a un accident provocat
pel pobre home.
Dies
més tard, en tornar a l'Hostalet de Daví amb un nou llibre dins la
barjola, em va sorprendre no trobar-hi la Joana. L'hostaler em va
dir, preocupat, que havia desaparegut, i que darrerament ja la veia
molt estranya. Que sortia algunes tardes i, en tornar, mai donava cap
explicació. Això la feia discutir sovint amb la seva dona que deia
que la jove tenia massa pardals al cap, i que el seu germà no
l'havia criada com calia. Fins i tot, deia l'hostaler posant els ulls
en blanc, darrerament s'havia negat a cantar i tocar alguns vespres a
la taverna, dient no sé quines bajanades sobre que la poesia només
era per a aquelles ànimes que la poguessin valorar. Una noia amb
caràcter fort, es lamentava l'home, ja se sap, criada als camins no
se'n pot esperar res de bo!
Vaig
intentar dissimular davant d'ell el meu desesper i vaig refer el camí
cap a la Roca Salvatge. Què faria ara sense ella? M'havia arriscat a
robar els llibres amb la certesa que ella me'ls llegiria tots. I ara
qui sap si tornaria a veure-la mai més. On devia haver anat? Fugida,
potser, amb algun mercader que podia oferir-li una vida més digne?
Vaig serrar les dents imaginant les mans graponeres d'algun home
magrejant-la. Estúpid de mi! Potser era ella qui, astuta, m'havia
enganyat a mi fingint per algun motiu? Que no havia mentit també als
hostalers sobre les nostres trobades? En pensar-ho, una fogada
m'encenia per dins. I si li havia passat res de mal? Jo coneixia molt
bé com en podien ser de perillosos els camins.
Em
vaig quedar alguns dies amagat al meu catau sense saber què fer. De
tant en tant fullejava aquell munt de llibres que, sense ella,
tornaven a ser per mi inabastables. De res havia servit tot plegat, i
allò em feia sentir encara més miserable. Estirat sobre el jaç de
palla, evocava la seva veu murmurejant-me versos a cau d'orella. Però
com havia pogut perdre el cap d'aquella manera? Em retreia en els
moments de lucidesa. Un home com jo, que pagant podia tenir tantes
dones com volgués, per què em capficava ara per aquella jovencella?
I que aquelles històries no eren més que absurditats que res tenien
a veure amb la vida real, em convencia jo mateix abandonant els
llibres a un racó de la cova.
Però,
al cap de poc, una enyorança ferotge m'engolia de nou sense poder-ho
evitar. I aleshores només trobava consol bevent. I vaig restar així
dies sencers, potser setmanes, sobrevivint entre les pedres del
massís i ofegant a glopades la meva solitud fins a perdre el
coneixement. Però amb la nova albada, i un terrible dolor de cap,
els versos em tornaven a la memòria i el record d'aquelles trobades
m'abocava de nou a amorrar-me a la bota per oblidar. Fins que se
m'acabà l'aiguardent. Així que, encara amb mal de cos, em vaig
creuar de nou la xarpa de cuir amb el meu pedrenyal carregat, vaig
cordar-me la gascona blanca al voltant del coll i vaig enfilar roca
amunt.
Lladre
de Camí Ral
Ja
coneixia aquell lloc, prop del turó de Castellsapera; em vaig
protegir rere una gran roca, estenent la meva capa blanca enmig del
camí. Però aquella tarda no hi va haver sort. Quan, al capvespre,
emprenyat i tolit d'estar-me tantes hores esperant, vaig voler
recuperar la capa, vaig entreveure l'ombra d'un viatger que avançava
capbaix pel voral del camí. L'home duia una capa fins als peus i es
cobria el cap amb una caputxa fosca. Anava sol, una presa fàcil.
Així que, a corre-cuita, vaig tornar a amagar-me i vaig apuntar amb
el pedrenyal. El sol ja havia desaparegut rere l'horitzó i una capa
de núvols amenaçadors cobria el cel.
―Alceu
les mans o sou home mort!
Però,
de cop i volta, l'home saltà marge avall, desapareixent de la meva
vista en un instant.
―Maleït
desgraciat!
La
foscor s'estenia pel bosc i jo li seguia les passes intuint la remor
de les fulles seques al seu pas. Sentia la ràbia a flor de pell i no
hi havia res que em pogués aturar. Vaig amagar-me rere el tronc
d'una alzina; només sentia el meu respirar feixuc, però sabia que
ell era allà, molt a prop, i no pensava deixar escapar aquella
presa. Si havia fugit, volia dir que portava alguna cosa de molt
valor amb ell i que volia protegir. Va començar a ploure, però jo
no em vaig moure. Estava acostumat a esperar, sempre ben quiet i
atent, des del meu amagatall. Aquest era el meu fer i, com un animal
depredador, jo sabia que ell acabaria sortint en algun moment
confiant que m'havia despistat. I així va ser. Al cap d'una estona,
quan la pluja ja m'havia xopat fins als ossos, vaig veure una ombra
que es movia sota unes falgueres, cautelosa. No vaig dubtar. Vaig
apuntar amb precisió malgrat la pluja i la foscor, i vaig prémer el
gallet. Un tret sec va ressonar per la vall i després el so somort
d'un cos erm que cau a terra. M'hi vaig acostar, a poc a poc,
apuntant-lo amb l'arma i, assegurant-me que no es movia, li vaig
arrencar la capa d'una estrebada.
Era
ella. Encara tenia els ulls oberts i una ganyota d'esglai a la cara
mig coberta pels cabells xops. Vaig caure de genolls a terra
intentant reanimar el seu cos sense vida, però tot va ser en va.
L'olor de terra molla es barrejà amb la de la pólvora i de la seva
sang. I la foscor del capvespre es va fer encara més espessa.
Aleshores una cosa es desplomà d'entre els seus braços, protegit
sota la capa; era un llibre. I, en aquell instant, vaig tenir la
certesa que era per a mi, com per ella eren tots els que jo havia
robat al monestir. La Joana no havia fugit de l'hostal sinó que
aquella nit hi tornava, potser amb l'esperança que, amb aquell
llibre tret de qui sap on, guanyés finalment el meu amor. Vaig
abraçar-me al seu cos sense vida i així vaig passar la nit,
arraulit sota la pluja, fins que l'alba em va tornar al món dels
vius.
La
capa encara era estesa al mig del camí, molla i enfangada. La vaig
agafar per embolcallar el seu cos i dur-lo fins a un lloc on la
pogués enterrar. Vaig carregar-me el seu cos menut a l'espatlla i,
evitant els camins i arrossegant els peus com una ànima en pena, la
vaig dur fins a la Roca Salvatge. Allà, en una clariana vora el
Paller de Tot l'Any, la vaig sepultar.
Anit
vaig tornar a l'Hostalet de Daví amb la certesa que seria la darrera
vegada que entraria en aquella pensió de mala mort. En una taula hi
havia un traginer borratxo que jo ja havia vist altres vegades i vaig
decidir que seria ell. El vaig convidar a sortir a prendre l'aire.
Estava tan begut que va perdre el coneixement amb el primer cop de
puny. Aleshores el vaig arrossegar fins al celler on sabia que
l'hostaler tenia una tina grossa i el vaig estirar a terra amb la
boca sota el grifó. I vaig deixar-lo rajar fins que els pulmons se
li van omplir de vi. Aleshores vaig treure la capa blanca, bruta de
fang i ensangonada, i li vaig entaforar al sarró mig obert perquè
fos el primer que veiessin quan trobessin el seu cos. Un cos sense
vida convertit en el d'en Capablanca, el bandoler més temut i buscat
de la serra de Sant Llorenç i l'Obac.
Guardo
el llibre en un racó de la cova, junt amb els altres robats del
monestir. No sé què hi diu ni d'on el va treure la Joana. Però ara
ja no importa perquè ja no existeixo. Tenir remordiments és més
dolorós que no tenir res. I enyorar més lamentable que no pas
oblidar. Quin sentit té, doncs, viure així? És per això que he
decidit que sóc mort; perquè els morts no perden res, ja que no
posseeixen. Ni tan sols el desig de la pròpia venjança.
I
de nou la solitud. Encara més punyent i amarga. Perquè l'odi que
sento avui ja no és contra el món, que em girà un dia l'esquena,
sinó contra mi mateix i la meva pròpia misèria de la qual ja no
puc fugir.
Aquesta
és la meva condemna.
