dissabte, 20 d’abril del 2024

AU, VA, PER QUÈ NO HO INTENTES?

Per anar fent boca de lectures i de Sant Jordi, publico un tastet de Diré el teu nom i el cantarà l'alosa, una picada d'ullet a totes aquelles persones que, en algun moment de la vida, hem assumit el risc de la pàgina en blanc, com la Isabel, la protagonista de la novel·la. I a totes aquelles persones (jo també en tinc una) que un dia ens van animar a escriure: "Au, va, per què no ho intentes?"


A dins, la Isabel busca els llibres, els embolica amb un paper marró i els lliga amb una cordeta. A sobre hi posa el nom del client. Està cansada i molt trista. Aquesta nit no ha dormit gens bé però no vol que en Lucien se n’adoni. Ara que està sola, però, els ulls se li neguen altre cop. Busca un mocador, però no en té cap. S’eixuga els ulls amb el dors de la mà.

―No tot són flors i violes, oi? ―en Lucien és a la porta, recolzat a la paret.

La Isabel nega amb el cap.

―Saps una cosa? ―ell avança i se li asseu al davant―. Molts poetes i escriptors han sabut fer de les dificultats de la vida la seva obra d’art, han sabut esprémer la seva tristor, com si fos una llimona, i treure’n el millor suc.

La Isabel esbossa un somriure trist. Quin home en Lucien! Li recorda una mica a l’Antoni, per les coses que diu, tan boniques.

―Per què no ho intentes?

―El què?

―Convertir això que et passa i et posa trista, en un escrit ben bonic.

―Uf!

―Segur que te’n surts. Au, va, prova-ho ―treu de dins un calaix un parell de papers i una ploma, com si fes màgia, i li posa al davant―. Voilà.

―Ara? Però si estic treballant!

A fora se sent la campaneta de l’entrada. En Lucien s’aixeca i li pica l’ullet.

―Aquí l’amo soc jo i ara et demano que escriguis ―i se’n va a atendre al nou client que acaba d’arribar.

La Isabel es queda sola i respira fondo. La blancor de la pàgina li fa respecte, com si fos la superfície d’un llac on s’hi hagués de capbussar sense conèixer-ne la fondària. Juga amb la ploma. No sap per on començar. «Solitud», escriu al cap de munt del paper, i es deixa anar.

I en aquella pàgina, la seva solitud es desfà en mil bocins de tinta. I en cada mot que escriu parlant d’ella, hi descobreix l’ombra de la solitud humana. I el seu dolor, convertit ara en paraules, descriu també el dolor dels altres. I amb cada frase va teixint un text, una mena de teranyina de les pors, les solituds i les contradiccions del viure. 

Quan posa el darrer punt i rellegeix el text, la Isabel se sent una mica millor. Mira al seu entorn, aquell cau de parets de llibres, i es pregunta quanta solitud, quanta ràbia, impotència o desesperació amaguen totes aquelles històries dels autors que les van escriure.

diumenge, 7 d’abril del 2024

ESPIGOLAR LA VIDA

 

Les espigoleres, de Jean François Millet

Espigolar (IEC)

1.1. Collir les espigues que han restat en un camp després de la sega.
2.2. Triar allò que està barrejat entre altres coses.
2.3. Arreplegar d’ací i d’allà.


L'altre dia, aquest mot em va caure a les mans, de manera inesperada. Espigolar! El desconeixia i me'n vaig enamorar a primer cop d'ull. Potser, qui ho sap, per dues causes. En primer lloc, perquè m’encanten les espigues i els camps de blat. Els vinculo als estius de la meva infància, i ara també tinc la sort de viure just al costat d’un camp. Sobre la llar de foc de casa, hi reposa, des de fa molts anys, un ram d’espigues.

Però sobretot, el que més m’ha encisat d’aquesta paraula és descobrir que jo em sento una «espigolaire de vida». Escric recollint allò que ha quedat després de viure. La vida avança, imparable, com el segar. Però sempre queden enrere petits bocins que la força imparable de la vida no és capaç d’arrossegar fins als graners. Records llunyans, petites mirades, grans persones, moments únics... queden espargits, aquí i enllà, en la terra del passat.

Espigolar és tornar al camp i recollir-los, un per un, com les espigues que els segadors abandonen al seu pas. No deixar-los morir, ignorats, a mercè de la llaurada. Espigolar és avançar amb cautela, sense pressa. No passar res per alt. Destriar entre el rostoll estèril aquells bocinets d’espigues, que encara contenen vida.

Arreplegar d’ací i d’allà. I després, posar-hi paraules. Esllomar-me escrivint, dient sense dir, que allò que dic és perquè ho he espigolat algun dia.


dimarts, 2 d’abril del 2024

LA PLUJA


Quin plaer sentir ploure des del llit! L’espetec de les velles persianes despintades, que el vent fa tremolar. I l’impacte de la pluja, que neteja amb els seus regalims incansables la pols que s’hi ha acumulat les darreres setmanes de sequera.

M'estiro la flassada fins al nas i somric amb els ulls tancats. Avui voldria no adormir-me, passar la nit escoltant el cant de la pluja fins a l’alba. Si sabés que no ha d’entrar aigua, obriria la finestra per poder flairar l’olor de la terra molla.

Aquesta pluja és bona, de les que no fan mal. Aquella mena de pluja que es fa carícia d’aigua pels sembrats i els boscos; els desvetlla i els fa verdejar i florir.

Pobra gent de les ciutats! Que n’és de trist perdre’s tots aquests matisos. A ciutat sempre plou sobre asfalt i no fa mai olor de natura que es desperta, sempre agraïda i generosa. Tot són recs de voreres brutes, plenes de cigarretes i deixalles, que l’aigua fosca s’emporta cap al clavegueram. A la ciutat no plou bonic; la pluja sovint fa soroll de galeria, del repic sobre la uralita vella que protegeix la roba estesa que s’impregna de la flaire carregada dels sofregits i les sardines de les cuines dels veïns. Al camp quan plou es fa silenci, els animals s'arreceren. Els ocells no canten, contemplen i respecten el cant de la pluja. A ciutat, quan plou, quin enrenou de cotxes i vianants atrafegats!

Escoltant la pluja em venen records de fa anys. A l’estiu, quan per fi podia sortir de la ciutat que m’ofegava i vivia uns mesos entre boscos i sembrats. Recordo molt bé la pluja de la infància. 

Quan veia aquella nuvolada que emergia per l’est les tardes d’agost, agafava la bicicleta i pedalava fort per allunyar-me de casa tant com podia. Fins que queien les primeres gotes. Aleshores, donava la volta i tornava sota el ruixat, sentint com la tempesta em xopava els cabells, la cara, la roba... A voltes, fins i tot em treia les sabates (les campings, en dèiem aleshores), per sentir com les gotes m'espetegaven als peus. Quina sensació de llibertat!

I quan per fi arribava a casa, resseguint amb les rodes els reguerots que baixaven pel camí, respirava fondo i em deixava embriagar per l’aroma moll del rostoll acabat de segar dels camps a banda i banda del camí. Les pedres ja brillaven amb els primers raigs de sol que, més tossut que els núvols estiuencs, ja treia el nas una altra vegada. I els crits de ma mare de fons, aquella eterna cantarella... Un altre cop? Sempre fas igual, au, va, passa a canviar-te que agafaràs una galipàndria i vigila no mullis res!

I jo, encara amb la pell de gallina, però amb l’esperit sadoll de llibertat, m’eixugava els cabells amb una tovallola vella i estenia la roba molla al cordill que teníem al lavabo. I em calçava de nou, ara sí ben preparada, i prenia una bossa de reixat per tornar a sortir a buscar caragols sota les darreres gotes d’una tempesta que ja s'allunyava a poc a poc i deixava, al seu pas, un paisatge nou, de colors i olors que el meu esperit, encara infantil, engrandia. Plou i fa sol, les bruixes es pentinen.

Quin plaer sentir ploure des del llit!


diumenge, 10 de març del 2024

BROTAR

 


He vist brotar l'ametller

d'una branca seca i nua.

He vist verdejar el terrer

amb poques gotes de pluja.

No seré pas jo molt menys,

formo part de la natura,

no em pot guanyar aquest hivern

no em vencerà la malura!

dissabte, 17 de febrer del 2024

DIRÉ EL TEU NOM I EL CANTARÀ L'ALOSA

Així comença la novel·la. Un matí, fred i humit, a Vilafranca de Laugarés, Occitania, França,1942.




L’home treu el cap per la cortina i diu au revoir a la dona que va col·locant a la lleixa les barres acabades de sortir del forn. L’olor de pa calent ho amara tot. Au revoir, li respon ella i es gira perquè la campaneta de la porta acaba de sonar i entra la primera clienta del dia, quan a fora encara és fosc.

L’home surt per la porta petita de l’obrador, amb el jove que fa d’aprenent. S’acomiaden fins al vespre. El jove pren la bicicleta i marxa carrer empedrat avall. L’home camina, arrossegant els peus. Un tros enllà, entra en una escala humida i fosca. Puja les escales fins al segon pis i posa la clau al pany.

El pis és petit. Una sala amb una calaixera, una taula rodona i un parell de cadires, una cuina estreta i una sola habitació amb un somier de ferro i un matalàs vell, arraconat a la paret plena de taques d’humitat. A la pica hi ha un got brut i un plat amb peles de taronja. L’home obre el rebost, que gairebé és buit, en treu un tros de formatge i se’l menja amb pa, lentament. La cafetera encara té xicòria d’ahir al vespre. Se la pren freda mentre escolta les notícies per la ràdio.

Les primeres llums del dia es deixen veure per sobre les teulades. Febles, encara. El cel es desperta ennuvolat, fa dies que gairebé no surt el sol i plovisqueja dia sí, dia també. L’home mira per la finestra i el seu rostre de galtes xuclades, cansat i absent, es reflecteix en els vidres entelats mentre va fent glopets. Es fixa en un ocell sobre la teulada dels veïns que picoteja alguna cosa entre les teules plenes de verdet i taques negres.

A la ràdio se sent la veu alegre de Charles Trenet cantant je chante, je chante soir et matin, je chante sur mon chemin... L’home deixa la tassa sobre la pica. Je chante, je vais de ferme en château, je chante pour du pain, je chante pour de l’eau... Tanca la ràdio i treu un quadern de la calaixera del menjador. Busca alguna cosa per escriure i, quan ho troba, seu a la taula rodona, davant del full. Té el blanc dels ulls envermellit. Escriu: Estimada Rosa. Avui té pressa per escriure. I ho fa amb una lletra bonica, de mestre d’escola, una mica inclinada cap a la dreta ...amor meu, no saps com et trobo a faltar! Soc viu, però fins ara no he pogut escriure’t. De lluny, se senten les campanes repicar. Són les sis ...ara sé que aquesta carta, per fi, arribarà a les teves mans... Comencen a caure les primeres gotes i esquitxen els vidres de la finestra del menjador. L’home, concentrat en la lletra, ni se n’adona.

divendres, 12 de gener del 2024

TEMPS D'HIVERNADA

Fotografia de Jordi Ubach

 

Temps fred d'hivernada.

Gelada ma solitud,

silenci i espera.

Em faig arbre i resisteixo

cobert de boira i de gebre.

una Tanka d'hivern


Le ciel a bu l'asphalte

qui garde la chaleur.

La courbe de la route

a tordu l'arbre nu.

Comme unique grammaire,

le blanc discontinu

qui crie au caniveau

un S.O.S en morse.


Michel Bourret i Guasteví



diumenge, 24 de desembre del 2023

Bon Nadal

 


Aquest Nadal dic la senzillesa

d'un petit arbre teixit a mà

per unes mans de pastora

a vessar de caliu humà.

Aquelles mans que mai no compten

les qui el món no vol mirar 

mans que bressolen i escalfen

mans nues que es fan estimar.

Que lluny ens queden els herodes

que sa injustícia fan imposar!

La sang innocent, vilment vessada,

quan perdre el poder els fa tremolar.

I és que la vida, malgrat tot, s'imposa

en una quadra o l'Egipte, exiliat.

Prefereixo ser dels del bou i la mula, 

que carregar la vergonya dels seus soldats.

diumenge, 17 de desembre del 2023

TEMPS DE PENÚRIES (fragment de Diré el teu nom i el cantarà l'alosa)

 


"El dia s’ha despertat ben ennuvolat. A la Isabel li fa mal tot de tant estar-se dreta, i pensa que encara en té per una bona estona de fer cua. Hauria d’haver sortit abans, però avui se li han enganxat els llençols perquè anit va llegir fins ben tard. L’estómac li rondina; no ha menjat res, encara, només ha begut una tassa de cafè abans de sortir de casa, del cafè dels pobres, com en diuen, fet de xicòria torrada. L’octubre s’estrena massa fresc i la Isabel amaga les mans dins la butxaca de l’abric on porta, ben guardada, la cartilla de racionament i el moneder amb les pessetes.

La vella de davant seu no para de rondinar. Va vestida de dol, porta un mocador al cap, manteta grisa sobre les espatlles i fa estona que xerra amb una altra dona que porta un infant al coll i un altre arrapat a les faldilles. Darrere seu hi ha un home mal afaitat que fa olor de ranci i porta un sac buit a la mà. La Isabel veu que la cua és tan llarga que ja gira la cantonada. Pobra gent, pensa, no n’hi haurà per a tothom. Ella ja sap què és fer cua hores i hores i, abans d’arribar, que et diguin que s’ha acabat el pa fins a l’endemà, sentir el so metàl·lic de la persiana que s’abaixa i, resignada, haver de tornar a casa amb el cistell buit.

La cua avança, lentament, i la Isabel es va acostant a la porta del colmado. Una dona en surt amb un sac d’arròs. ¡Es el último, y me lo llevo yo! diu provocant a la gent que fa cua. Un home se li encara i algú la crida, mala bruixa!, però ella fuig amb el seu saquet d’una lliura d’arròs protegit sota l’abric. La gent està nerviosa i comença a discutir. Un tros enllà, algú intenta colar-se i la gent l’escridassa.

La Isabel avança un tros més i es fixa en la noia de l’anunci que han enganxat al vidre de l’aparador. Porta una diadema de ratlles, de conjunt amb la solapa del vestit i somriu, divertida, mentre serveix el licor en una copa amb talls de llimona. De fons, el mar amb una barca i unespalmeres dibuixades. Ron Negrita, licores Bardinet. Quin món tan llunyà, pensa. Potser és el que viu la Cinta, a Mèxic.

Entra al colmado. Darrere el taulell, l’amo i un jove amb bigotet i bata blava despatxen sense parar ni un moment. Avui hi ha sort, i la Isabel s’endú un sac de guixes, un pot de llet en pols i bacallà salat. Li tallen els cupons corresponents, paga i marxa.

Tot just sortir, comença a ploure i la gent de la cua s’afanya a amagar-se sota els balcons. La Isabel camina de pressa i no s’entreté davant del quiosc, com acostuma a fer. L’home s’afanya a protegir de la pluja les piles de premsa amb un plàstic. En passar pel costat, la Isabel només té temps de llegir, de resquitllada, la coberta d’un diari amb la foto de Franco i un titular ben gran: 1º de octubre, día del Caudillo. Franco es España".



dissabte, 18 de novembre del 2023

DIRÉ EL TEU NOM I EL CANTARÀ L'ALOSA

Amb el fred, que convida a quedar-se a casa a gaudir de moments de lectura, neix la meva última novel·la que porta el nom d'un vers de Salvat-Papasseit i ens endinsa en la grisor dels temps de la post guerra.


Barcelona, finals del 1942. Tres germanes sobreviuen a la difícil situació de la post-guerra a la casa familiar del barri de Gràcia. Més enllà de les dificultats de la convivència, es veuran arrossegades per la situació política del moment, sembrada de por i d’impotència però també d’amor i esperança. Els secrets i les fidelitats minaran la seves relacions fins a un punt insostenible.

El podeu trobar a:
https://www.amazon.es/s?k=roser+blazquez&i=stripbooks&__mk_es_ES=%C3%85M%C3%85%C5%BD%C3%95%C3%91&crid=8LAC6O584VKV&sprefix=roser+blazquez%2Cstripbooks%2C80&ref=nb_sb_noss





divendres, 13 d’octubre del 2023

LA CREACIÓ DE L'UNIVERS

 

     La creació de l'univers (Jean Lurçat i Gumersind Gomila, Tallers Sant Vicens, Perpinyà)



Abans només existia el buit, el no-res.

El principi fou el caos en el cap del creador.

Abans que res alenés. Abans que el temps fos el temps,

quan déu només jugava a fer d’aprenent de vida.


Premsà l’argila amb les seves mans

i hi dibuixà un univers invisible

i el pintà, a ulls clucs, dels colors de l’esperança

sense saber, encara, allò que ell engendraria.


En passar pel foc del forn del creador,

la màgia esdevingué esclafit de color i vida.

I aleshores el vermell existí. I déu va somriure.

Va crear el blau, i el blau esdevingué vida.


Aleshores déu, Déu, va esdevenir ceramista.