Els dos frares van avançar i retrocedir diverses vegades. Van esborrar algunes petges i d'altres les van deixar, expressament, per a confondre. L'espessor del pi negre havia protegit una mica el sotabosc però, de tant en tant, el pes de la nevada feia cruixir alguna branca que es trencava i deixava caure la neu encara acumulada.
El provincial coneixia bé aquell entorn i s'hi movia amb destresa. Els dos van avançar en silenci fins que van aconseguir el seu objectiu. Era l'entrada d'una antiga poua de gel, perforada dins la mateixa roca de la muntanya, i que fra Bernat no l'havia vista mai abans. Pel seu aspecte, semblava abandonada i oblidada de tothom des de feia anys. La petita entrada estava coberta de malesa i fra Bernat va pensar que semblaven més un parell de marrecs a l'encontre d'una aventura que no pas dos frares que tenien entre mans un secret tan important.
Si el camí de baixada havia sorprès fra Bernat, més ho va fer l'estructura interna d'aquella poua. Al fons, amagada entre la foscor, va aparèixer una escala, petita i costeruda, que s'enfilava per dins la muntanya i arribava als fonaments del convent. A cada graó que pujava, mal il·luminat per unes petites obertures a la roca, notava que els peus, molls i bruts de fang, li lliscaven dins les sandàlies. Però ni això, ni el fred que li entumia els dits, no li va impedir de pujar amb agilitat. En ser a dalt, el provincial es va aturar davant d'una porta de fusta massissa.
―Esteu preparat? ―va dir girant-se en la penombra.
Fra Bernat va afirmar i va respirar fondo.
A dins era fosc. I, per uns instants, una ombra de decepció va tenyir la seva ànima. Però ell mateix es va renyar per aquella reacció que va trobar injusta i menyspreable. I què hi esperava trobar? Només un parell de rajos de sol, prims i esbiaixats, entraven per unes petites obertures de la part alta de les parets de pedra. Com dues llances, clavades sobre les lloses, es projectaven a banda i banda guardant el misteri d'aquella foscor que els envoltava. Com si en fossin sentinelles.
El provincial va entrar, va agafar un quinqué que penjava d'un clau a la paret i el va encendre. Fra Bernat va avançar unes passes, vacil·lant. I, amb aquella llum tènue i tremolosa, en va tenir prou. Un crit ofegat va sortir del més pregon de les seves entranyes.
fragment de "La volada del pinsà"
