La
decisió
La
decisió ja està presa. Sóc mort.
A hores d'ara ja deu córrer
la veu que el meu cos ha estat trobat sota el grifó d'una bota en un
hostal de mala mort. Ofegat de vi; una mort ben absurda pel bandoler
més temut de la comarca! Tothom ja deu respirar alleugerit
d'haver-se'm tret de sobre. Pobre borratxo traginer, revestit amb la
meva temuda capa blanca, qui li hauria dit mai que el seu cos
acabaria penjat pels Miquelets en un arbre enmig del Camí Ral com a
escarment per a lladres i bandolers! Pobre infeliç, que ha fet fama
un cop difunt, sense saber-ho. I ara que en Capablanca ja és
definitivament mort, jo restaré per sempre més en aquesta cova,
sota el Paller de Tot l'Any, condemnat a conviure, en eterna solitud,
amb la causa de la meva desgràcia.
Sembla que faci tota una
vida d'aquell fatídic dia que m'abocà a viure com un bandoler.
Havia aconseguit fer algunes monedes venent-me de bastaix per les
masies de la comarca. Jove, fort i ben plantat treballava de valent,
aleshores. I amb aquell saquet, ple de tots els meus estalvis,
m'encaminava xiulant aquell matí cap a Manresa. Pensava presentar-me
a Cal Graner i demanar-li la mà de la dolça Arsenda d'ulls verds.
Li mostraria tot el que, honradament i amb esforç, havia estalviat
per oferir a la seva filla. Enamorat i il·lús, em dirigia aquell
matí assolellat cap a Manresa sense sospitar que aquell seria el dia
que començaria l'infern a la meva vida.
Van ser quatre els
homes que em van sortir al pas en un tombant del camí. Cara tapada i
armes en mà, em van prendre tot el que tenia: els estalvis, la roba
i l'honor. I, en abandonar-me, mig nu i ferit de cos i ànima, en
aquell racó del bosc, em vaig sentir morir. I amb cada rialla i
gemec de plaer d'aquells bandits, un tros de mi s'esquinçà per a no
apedaçar-se mai més. Aquella va ser la meva primera mort. I aquell
dia em vaig jurar que no pararia fins a tornar tant de mal com
m'havien fet. El món s'havia convertit de cop i volta en un avern,
un cau de llops salvatges, i jo pensava defensar-me amb dents i urpes
si calia!
Aquella nit, desorientat encara dins el bosc, vaig
sentir unes veus i, en apropar-m'hi, vaig veure un campament de
Miquelets. Vora el foc, un grup d'homes, embolcallats amb les seves
capes, bevien i jugaven als daus. Vaig esperar amagat rere un marge
fins que un d'ells, begut fins al moll dels ossos, s'aixecà per anar
a orinar. Quan s'endinsà en la foscor del bosc va ser presa fàcil.
Un cop sec al cap amb una branca el deixà ben estabornit. Li vaig
prendre la roba, les armes i la munició. I aquella gascona blanca i
llarga que a mi gairebé m'arribava als peus i que seria la causa del
malnom que, més tard, em van posar: el bandoler Capablanca.
Vaig
començar a robar al Coll de la Morella, en un revolt tancat i rocós
que em permetia amagar-me i veure la presa sense que jo fos vist.
Estirava la capa blanca enmig del camí i obligava a les víctimes a
deixar-ho tot a sobre. Si volien fugir, disparava el pedrenyal i feia
retronar la meva veu entre les roques. I, ràpidament, la meva fama
es va estendre per tota la contrada. El temut Capablanca actuava
sense compassió i amb una agilitat sorprenent, deien. I, ai, del
pobre desgraciat que volia ensarronar-me, perquè davallava al fons
de l'infern. Saltejava sempre sol. D'ençà d'aquell dia als afores
de Manresa, no m'he fiat mai més de cap home. I va ser així com
vaig passar a ser, gairebé, una llegenda.
Quan m'arribava a
algun hostal o entrava a qualsevol poble ho feia sempre amb cautela,
per no cridar l'atenció i poder escoltar així converses
interessants que em permetessin preparar un nou assalt. Vestit com un
de tants bastaixos que es venien com a jornalers per la contrada, no
parlava gairebé mai amb ningú i no passava més d'un dia en el
mateix lloc. Sovint sentia converses que parlaven de mi en alguna
taverna; el malvat Capablanca, el lladregot covard que mai donava la
cara, murmuraven, sempre amagat entre les roques. I fins i tot hi
havia qui s'atrevia a dir que potser no era un home sinó l'ànima en
pena d'algun desgraciat mort al camí. Però a mi tant me feia el que
deien, fins i tot vaig arribar a gaudir d'aquella mala fama en
secret. El meu nom feia basarda només d'anomenar-lo i, malgrat que
alguns homes es feien els valents a les tavernes quan havien begut
més del compte, estic segur que, a soles, pregaven a Déu que evités
que els nostres camins es creuessin mai.
El bosc va esdevenir
el meu refugi i els homes els meus enemics. Coneixia la serra de Sant
Llorenç i l'Obac com el palmell de la mà i m'hi movia amb agilitat.
Així va ser com vaig descobrir aquesta cova, un dia per atzar. La
vaig veure cinglera amunt des del canal de la Calsira; una esquerda
al bell mig del tallant de la Roca Salvatge d'impossible accés pels
homes; però no pas per a mi. I vaig decidir que seria el meu refugi.
Amb una corda i eines que havia pres a un mercader, vaig inventar un
giny que em permetés despenjar-me pel tallant i clavar estaques com
si fossin una escala. Un accés invisible als ulls dels homes sota la
gran mola del Paller de Tot l'Any. L'esvoranc no era molt ample però
permetia un bon accés a la gruta que creixia en grandària tot just
entrar-hi. La serra de l'Obac està foradada, plena de coves i
esquerdes, un lloc ideal per a fer-hi amagatalls, però cap de tan
segur com el meu.
Abillat amb la xarpa de cuir, el pedrenyal i
la meva gascona blanca, passava els dies vagant pels camins i senders
cercant una bona presa i, al capvespre, davallava com una sargantana
despenjant-me roca avall amb el meu botí. I així van passar les
llunes i els anys, fins a perdre'n el compte. I mentre que acreixia
la meva mala fama entre la gent de la contrada, la solitud se'm feia
cada dia més i més ferotge. I cada nit, amagat a les entranyes de
la roca, niava un odi visceral contra els homes i el món que tan
injust havia estat amb mi. Ja mort en vida, només vivia per tornar
tant de mal com m'havien fet. I vaig aprendre a viure tan sols per la
venjança.
