diumenge, 20 de març del 2016

CONFITS

Record d'un temps en blanc i negre

Confits! Quina il·lusió que em fan! Deixaré que se'm fonguin a la boca. Tant se val el que digui el metge; a la meva edat, ja pots comptar, què m'ha de fer una mica més de sucre?
T'he explicat mai que, quan era jove, en comprava un grapat cada dissabte? Una paperina d'aquells tan llisos i grossos, com perles, amb molt gust d'anís. 

A la tieta Rosa li va costar convèncer la mare. No pots tenir tota la vida la mossa tancada a casa, que se'ns quedarà per vestir sants! Però ella sempre responia que havíem d’entregar un munt de roba cada dilluns i que, sense el pare, no era gens fàcil tirar endavant. I jo abaixava la mirada amb el cor encongit. És que potser era dolent voler sortir una mica i no plorar tothora el que la guerra ens havia arrabassat? I així, amb la insistència de la tieta, la mare em va deixar treure el dol i sortir els dissabtes a la tarda a mirar aparadors; però només una estona i sempre que ella vingués amb mi.
La setmana se'm feia molt llarga, seguint el pas de les hores al ritme del trico-trico de la màquina de cosir. I amb l'única companyia de la mare que, d'ençà que havia rebut aquella lamentable carta del front, vivia amb el cor amarat d'amargor. I jo comptava els dies fins que venia la tieta, tota elegant. Au, va, nena, què fas encara així? Vinga, pentina't i arregla't, i posem una mica de coloret a la cara que estàs massa blanca de tant estar-te aquí tot el dia! I treia un potet i m'empolvorava les galtes davant la mirada de retret de la mare.
I enfilàvem carrer Gran amunt, les dues de bracet, fins a la pastisseria. En dringar la campaneta de la porta, ja se sentia aquella olor ensucrada que m'embadalia. Encara avui, si tanco els ulls i ensumo fort, la recordo; com si se m'hagués quedat enganxada al nas per sempre. I em dirigia al mostrador on hi havia una dotzena de pots de vidre amb tota mena de dolços. I demanava una paperina de confits, dels més grossos, dels que triguen molta estona a desfer-se.
I, en sortir, seguíem carrer amunt sense dir-nos res, totes dues amb la boca plena de salivera anisada, fins a la botiga de llanes i fils. Mira quines puntes més boniques, tieta! Un dia m'agradaria brodar unes tovalles amb flors de tots els colors. Tu el que has de fer és sortir més, nena, que ja et passes el dia amb el didal al dit, em deia. Que no tens amigues?
La Carme de la merceria. Amb ella sí que xerràvem quan hi anava a comprar. Però sempre tenia molta feina i no la volia entretenir gaire. Sobretot em divertia veure-la despatxar, perquè sabia trobar aquell botó exacte, d'entre mil calaixets tots iguals.
Però et parlava del passeig, oi? Un cop a la parròquia, enceníem una llàntia per a l'ànima del pare, resàvem un parenostre i, de nou, cap a casa. I abans d'arribar, ens entreteníem una estona a la placeta del capdavall del carrer, a mirar com els menuts donaven besses als coloms. Negres i rodones. Les que venien a cal graner de la cantonada. I a mi m'agradava imaginar que eren com els seus petits confits, perquè es delien tant com jo!
Després, tornàvem cap a casa. I pujava les escales d'esma, comptant els graons. Quinze, setze, disset... En girar la clau al pany, ja sentia la màquina de cosir al fons del passadís. Som aquí, mare. Sense entretenir-me, em treia la jaqueta i em posava la bata, plena de fils i agulles a la solapa. Sobre la cadira, havia crescut una pila de camises per fer traus i cosir botons. Vinga, filla, espavila, que el més calent és a l'aigüera! I la tieta em feia l'ullet. Fins dissabte, bonica. I m'acomiadava amb un petó. Un petó amb gust de confit.

divendres, 4 de març del 2016

A LA RIBA DELS INVISIBLES

En Reynaldo avança, saltant per sobre les escombraries, fins a tocar del riu, on el terra es fa més tou i es converteix en una catifa flotant de deixalles compactes i acumulades a la riba. Just allà, vora l'aigua, és on el nano ha instal·lat el jaç. Amb quatre fustes i cartrons, que encara contenen restes de propaganda, ha construït un recer on passar les nits i ja fa un parell de dies que hi dorm. Per sort no ha plogut encara, però ell sap que, quan ho faci, d'aquell racó no quedarà ni rastre; en poques hores el riu ho arrossegà tot. Però què importa això, ara? No sap si demà encara serà allà, a La Ciénaga, o en qualsevol altre racó de la ciutat.
En apropar-se al riu, la fortor àcida de les aigües negres li fa arrufar el nas. Es fa de nit i, a l'altra banda, vora el pont, ja s'encenen els llums de la Ciudad Colonial on ell passa el dia perseguint turistes, suats i cremats pel sol caribeny, per netejar-los les sabates. Limpiabotasplis, uandolarplis repeteix, incansable, seguint-los fins a estovar-los el cor amb aquella mirada trista i tan estudiada. Uandolarplis, señor.
Aparta el tros de tauló i entra al refugi de quatre grapes traient-se les sandàlies de plàstic, massa grans per als seus peus encara menuts. Deixa sobre els cartrons la capsa de fusta que ell mateix s'ha construït amb els draps, el raspall i el pot de betum i compta les poques monedes que li queden a la butxaca. En acabat, torna a sortir i, assegut sobre un bidó rovellat, desembolica del paper de diari la iuca i el plátano sancochado, comprat a la fritura de doña Gladis. Treu també el mango que ha collit del jardí de la plaça de l'Alcázar i, amb la navalla, en talla el tros podrit abans de devorar-lo.
Se sent música de lluny, una bachata trista que evoca l'amor perdut i enyorat. A l'altra banda del riu, rere el mur de pedra, s'alça un món que viu exuberant i d'esquena a la misèria que les aigües pútrides de l'Ozama arrosseguen vers el mar. Clava queixalada a la iuca, encara tèbia, mirant com la ciutat dels rics es desperta amb la nit. Demà ja hi tornarà: limpiabotasplis, uandolarplis, però eternament condemnat a creuar, cada nit, cap a la riba dels invisibles.
Sent unes passes al darrera i, espantat, s'aixeca d'un bot. D'entre la foscor apareix un gos, magre i amb una pota nafrada, que seu prop seu llepant-se la ferida. Ara sona un merengue i el reflex dels llums de l'altra banda del mur ballen sobre les aigües tèrboles del riu ...que caiga un aguacero de yucca y miel... Es mira el gos famèlic que gemega en la foscor i, sense pensar-s'ho gaire, li llança el darrer tros de menjar. L'animal se'l cruspeix en un instant, remenant la cua.
En Reynaldo es frega els ulls amb els punys i fa un badall. Té els peus adolorits de tant caminar pels carrers d'asfalt ardent i els dits, bruts i endurits, li fan mal. Torna a fer un altre badall. Lentament s'atansa al catau i, fent-se un lloc al costat de la capsa d'enllustrador, s'arrauleix tapant-se amb els cartrons. El gos udola i el segueix fins a jeure prop seu. De lluny, encara sona la música, embolcallant aquella estampa d'invisible solitud. En Reynaldo tanca els ulls. Ojalá que llueva café.