diumenge, 27 de gener del 2019

RETRATS: A LA RIBA DELS INVISIBLES




En Reynaldo avança, saltant per sobre les escombraries, fins a tocar del riu, on el terra es converteix en una catifa flotant de deixalles compactes i acumulades a la riba. Just allà, vora l'aigua, és on el noi ha instal·lat el jaç. Amb quatre fustes i cartons, que encara contenen restes de propaganda, ha construït un recer on passar les nits i ja fa un parell de dies que hi dorm. Per sort no ha plogut encara, però ell sap que, quan ho faci, d'aquell racó no quedarà ni rastre; en poques hores el riu ho arrossegà tot. Però què importa això, ara? No sap si demà encara serà allà o en qualsevol altre racó de la ciutat.
En apropar-se al riu, la fortor àcida de les aigües negres li fa arrufar el nas. Es fa de nit i, a l'altra banda, vora el pont, ja s'encenen els llums de la Ciutat Colonial on ell passa el dia perseguint turistes, suats i cremats pel sol caribeny, per netejar-los les sabates. Limpiabotasplis, uandolarplis repeteix, incansable, seguint-los fins a estovar-los el cor amb aquella mirada trista i estudiada. Uandolarplis, señor.
Aparta el tros de tauló i entra al refugi de quatre grapes traient-se les sandàlies de plàstic, massa grans per als seus peus encara menuts. Deixa sobre els cartons la capsa de fusta que ell mateix s'ha construït amb els draps, el raspall i el pot de betum i compta les poques monedes que li queden a la butxaca. En acabat, torna a sortir i, assegut sobre un bidó rovellat, desembolica del paper de diari la iuca i el plàtan bullit, comprat a la fritura. Treu també el mango que ha collit a la plaça de l'Alcazar i, amb la navalla, en talla el tros podrit abans de clavar-li mossegada.
De lluny, se sent música, una bachata trista que evoca l'amor perdut i enyorat. A l'altra banda del riu, rere el mur de pedra, s'alça un món que viu exuberant i d'esquena a la misèria que les aigües pútrides del riu arrosseguen vers el mar. Clava queixalada a la iuca, encara tèbia, mirant com la ciutat dels rics es desperta amb la nit. Demà ja hi tornarà: limpiabotasplis, uandolarplis, però eternament condemnat a creuar, cada nit, cap a la riba dels invisibles.
Sent unes passes al darrere i, espantat, s'aixeca d'un bot. D'entre la foscor apareix un gos, magre i amb una pota nafrada, que seu prop seu llepant-se la ferida. Ara sona un merengue i el reflex dels llums de l'altra banda del mur ballen sobre les aigües tèrboles del riu ...que caiga un aguacero de yucca y miel... Es mira el gos famèlic que gemega en la foscor i, sense pensar-s'ho gaire, li llança el tros de menjar que li queda. L'animal se'l cruspeix en un instant.
En Reynaldo es frega els ulls amb els punys i fa un badall. Té els peus adolorits de tant caminar pels carrers d'asfalt ardent i els dits, bruts i endurits, li fan mal. Torna a fer un altre badall. Lentament s'atansa al catau i, fent-se un lloc al costat de la capsa d'enllustrador, s'arrauleix tapant-se amb els cartons. El gos udola i el segueix fins on ell es troba. Les seves mirades, tenyides de solitud, es creuen uns breus instants, en un pacte segellat per una engruna d'afecte. Ningú ho veu, però en Reynaldo somriu per primer cop al dia, mostrant la seva blanca dentadura d'infant. El gos guinyola i remena la cua.
S'arrauleixen junts, sota els cartons. En Reynaldo tanca els ulls i s'abraça al llom nafrat del seu nou company que, alhora, recolza el musell sobre la panxa nua del noi. De lluny, encara sona la música, embolcallant aquella estampa d'invisible solitud. Ojalá que llueva café.


Primer premi "Relats per a dramatitzar"
Sant Antoni de Vilamajor 2017

dimecres, 23 de gener del 2019

RETRATS: ROIG DE SANG I DE CIRERES



Va ser un instant fugaç. Un retruny. I tot es va tenyir de roig. Recordo que el meu darrer pensament va ser una glopada vermella, intensa i espessa. I em vaig desplomar. Mort.
Em va despertar una fiblada aguda al costat i una forta pressió al pit que m'ofegava. Vaig obrir els ulls i una esgarrifança em va colpejar com un martell. Un crit ofegat. Era ell, el noi de la cara pigada que, hores abans de l'afusellament, m'havia preguntat, tu creus en Déu? I jo li havia respost que no. Ell es va passar la nit pregant en un racó de la cel·la fins que, a l'alba, ens van fer sortir tots en fila i les mans lligades a l'esquena.
Jeia sobre meu, la cara ensangonada i els ulls oberts que em fitaven amb un esguard inert i segellat de por. Vaig intentar apartar-lo per mirar al meu entorn. No estàvem sols. Érem un munt de cadàvers apilats de qualsevol manera que esperàvem una fossa comuna on fer-nos desaparèixer per sempre més. Em van venir nàusees i vaig vomitar una bilis sanguinosa sobre el cos d'un home sense gosar mirar-lo.
S'acostaven unes veus. Amb els ulls tancats, immòbil, protegit sota un cos agre de pixats i suor, vaig pregar intensament, com no ho havia fet mai a la vida. Pensava en el noi de les pigues, demanant al seu Déu que no m'abandonés com ho havia fet amb ell.
Quan es va fer silenci, vaig entreobrir els ulls. Fosquejava. Els soldats havien desaparegut entre riallades i bromes de mal gust. Aleshores, protegit per les ombres, em vaig apressar a sortir d'aquell cau mortuori. Era molt a prop d'un marge, tot just a tocar de la riera on, a l'altra banda, s'intuïa el bosc. Em vaig treure de sobre els cossos, gemegant de dolor. Una ferum insuportable ho impregnava tot i em va fer venir basques. Era el rostre de la mort, vermella i llefiscosa, que havia cobert aquella albada i ara emmascarava l'expressió sense vida dels meus companys. Puto rojo de mierda, em va escopir aquell fatxa quan ens va venir a buscar colpejant-me la cara. Puto rojo. Sí, roig. Roig de valentia i lluita per a defensar la causa. Roig d'intensa joventut que es creu desafiar tot un món sense por ni prudència. Amor i passió. Tot plegat convertit, aquella matinada, en roig de sang i mort absurda.
Arrossegant el cos ferit, em vaig deixar caure marge avall fins a la riba. L'aigua fresca em va revifar la gola. I com un foll, em vaig rentar la cara, les mans, els braços, el cap, el cos, per llevar tanta sang, que ja no sabia si era meva o del noi que creia en Déu. Rojo de mierda. I el riu es va tenyir de vermell mentre tot jo tremolava com una fulla. I vaig fugir d'aquell indret tan ràpid com les cames m'ho van permetre. Em costava respirar i la ferida em sagnava. Més tard vaig saber que encara hi duia la bala, encavalcada entre dues costelles i el pulmó.
No sé si el noi de les pigues havia demanat sobreviure a l'execució. Potser Déu es va equivocar aquell dia i em va concedir un desig que no em pertanyia. Però ara sé que viure, després de morir, ja no és viure igual.
El roig m'esgarrifa. Sempre ho ha fet des d'aquell dia. I ningú entén per què em canvia l'humor de cop i volta quan veig els néts amb les mans i els llavis tenyits de cirera. Coi de nanos, els crido emprenyat, renteu-vos de seguida! Però és que no suporto imaginar-me'ls com el noi de la cara pigada, ni que sigui amb l'innocent tint de la fruita acabada de collir. I, aleshores, quan ningú em veu, ploro d'amagat la meva por que no he gosat mai explicar a ningú, ni tan sols a la dona.
No em deuen quedar gaires anys de vida; d'aquesta vida de propina, que no era per a mi, manllevada sense saber-ho. No sé com moriré i si, en fer-ho, tornaré a pensar en el noi de la cara pigada o en els menuts de casa llepant-se els llavis endolcits. El que sí que sé, és que el vermell hi serà present, com ho ha estat d'ençà d'aquell dia fatídic en què vaig morir per primer cop. I serà un roig intens, del mateix color de les cireres madures.
Segon premi del 8è Certamen literari de Relats breus
Santa Eulàlia de Ronçana 2017

dissabte, 19 de gener del 2019

RETRATS: COM LA XOCOLATA DESFETA



I si no me'n surto, Eva?
La cambrera ens va portar dues tasses de xocolata fumejants i un plat amb melindros que va deixar sobre la taula. L'Eva va posar els ulls en blanc.
―Sí, ja ho sé, tu ho veus tot molt fàcil, però jo aquesta nit no he aclucat l'ull. I és que no sé què fer. Diuen que volen una resposta ràpida però... a mi que no em vinguin amb presses! Vols dir que tanta urgència no amaga algun interès que se m'escapa? I si se'm volen treure de sobre? ―la cara d'incredulitat de l'Eva empassant-se una cullerada de xocolata calenta em va fer reaccionar―. Bé, potser no. Sempre m'han tingut en consideració i em consta que em valoren. Ai, no sé. Però si tot va bé, per què volen que marxi del despatx per obrir aquesta nova oficina? Per tenir-me lluny, potser? I si és un fracàs? Aleshores, apa reina, ens sap molt de greu però... a les llistes de l'atur!
L'Eva es va llepar els llavis i se'ls va eixugar amb el tovalló de paper.
―L'imbècil de l'Ernest s'enfilarà per les parets quan ho sàpiga. Doncs que es foti, que a mi els clients no em cauen del cel, eh! ―amb un gest desmenjat vaig apartar la tassa del meu davant―. Preferiria que el Vendrell m'hagués cridat al despatx i m'hagués etzibat: el mes que ve obrim oficina i et traslladem. Començaràs el dia u. Dat i beneit. Ah, però no! M'havia de dir, mira, el negoci va bé i m'estic plantejant obrir una nova oficina, però necessito algú de confiança i he pensat que tu podries encarregar-te'n. Ara tinc una bona oportunitat, una oferta de local immillorable, però depèn de tu. Que no és ell el director? Per què em carrega a mi aquesta responsabilitat? Eva, que m'escoltes?
Ella continuava sucant un melindro rere un altre. Com podia menjar tant! Estava seca com un clau i no sé on ho posava.
―Diu que al despatx nou es contractarien un parell de persones que estarien sota la meva responsabilitat. Buf, això del personal sí que em fa més por que una pedregada! ―el tovalló de paper ja estava fet una pelleringa entre els meus dits.
―Perquè tu... si estiguessis al meu lloc? ―era la pregunta més absurda que podia fer-li, i jo ho sabia. Ella m'hauria trucat saltant d'alegria i estaríem brindant amb cava. Ara era la cullereta la que patia un sever maltractament després de la desintegració total del tovalló―. Tu no veus alguna cosa estranya en aquesta proposta? A mi és que em fa mala espina. Eva, coi, diga'm que tinc raó! ―una altra frase totalment absurda.
Va mirar el rellotge i va fer cara de sorpresa. El temps havia passat volant, va dir, i s'havia d'afanyar si no volia perdre el tren. Es va aixecar d'una revolada, es va embolicar el mocador al coll i es va cordar l'abric. Jo ni em vaig moure: tranquil·la, ja pago jo, vaig pensar. Ella em va fer un petó a cada galta. Truca'm quan estiguis instal·lada a la nova oficina. I va marxar corrents. L'Eva era tan confiada que, fins i tot, es refiava en la puntualitat de la Renfe.
Un cop sola, vaig respirar fondo. Davant meu, al lloc que havia deixat buit l'Eva, hi havia dues tasses ben escurades i un plat amb quatre molles de melindro. Me les vaig quedar mirant. Si renunciava ara a aquella proposta, en adonar-me'n, potser ja seria massa tard. Algú altre s'hauria fotut la meva xocolata!

dijous, 17 de gener del 2019

RETRATS: BELL BRODAT, ROBUST TEIXIT



Quan el record fa viva l'absència...

Amb agulles a la solapa
i el didal calçat al dit
entre ganxets, botons i cremalleres
ets bell brodat, robust teixit.

Vida senzilla, entre cabdells i troques,
al compàs d'una màquina de cosir,
dona de Gràcia i de Miracle
la tieta, “les tietes”, a compartir.

Has sargit cors, tantes vegades!
has trenat lleugeres ales per a volar,
teixint immensos cobrellits de coloraines
on molts ens hi hem pogut escalfar.

Ara ja reposes, imagino,
en un núvol de llanes de colors.
Però el meu record torna a la galeria altra vegada
i es queda allà, somrient,
recollint, amb aquell imant que era una nina,
les agulles que a tu t'anaven caient.

dissabte, 12 de gener del 2019

RETRATS: INVISIBLE


No recorda quin nom li van posar quan la van batejar, al batey tothom li ha dit sempre la Negra. S'ha aixecat a l'alba, com cada dia; ara ja no treballa al cañaveral, és vella i té el cos encorbat com les branques d'un flamboyán. Però encara té esma de fer un parell de viatges a la font amb la garrafa de plàstic. Tota la vida ho ha fet, ja hi està avesada. Mentre la garrafa s'omple, mira per sobre el mar de canya de sucre. Enllà, a la capital, amb la prima Gladis hi té la néta ara, que ja ha començat a estudiar al Liceo. No ho diu, però la troba molt a faltar. L'ha criada des de menuda, d'ençà que sa mare va fugir a Nueva Yol amb aquell home. Fa anys que no sap res de la Niña i una ombra li enfosqueix la mirada. Pateix per ella. Però almenys tants anys netejant canya i preparant guarapo li ha permès fer un raconet per pagar el viatge de la néta a la capital. Ara se sent molt sola, però no vol que la nena visqui la mateixa vida que ella al batey. Carrega la garrafa amb les mans calloses i, arrossegant els peus descalços sobre el terra polsós, s'encamina cap a casa. Com cada matí farà foc a terra, colarà café de maní amb una llauna buida i en durà al pobre Pocho que ha agafat les febres de tant treballar. Després seurà a l'ombra del mango veient els homes tornant de la zafra i deixant escórrer la poca vida que li queda. Una vida invisible al servei d'un món invisible.

Batey: poble on viuen els treballadors dels camps de canya de sucre a la Rep. Dominicana.
Cañaveral: cultius de canya de sucre.
Flamboyán: arbre tropical d'espectaculars flors vermelles.
Liceo: institut de secundària
Nueva Yol: pronunciació popular de Nova York
Guarapo: beguda preparada amb canya de sucre.
Café de maní: infusió de cacauet
Zafra: recollida de la canya de sucre

Segon premi "Amb veu de dona" 2015 (Manresa)

divendres, 4 de gener del 2019

NIT MÀGICA, NIT DE SOMNIS....


Per no perdre mai la innocència dels somnis. 
Per no fer-me mai gran del tot.


Sortir per la xemeneia fent bombolles de sabó i volar amb globus fins a la lluna.
Llençar-me de cap al mar, recitant un poema de boira amb gust de llimona,
per recollir perles ensucrades i fer-me'n un collaret
que reflecteixi la verda claror de les cuques de llum, 
amb olor d'espígol i ginesta.

I enfilar-me a un arbre, carregant una motxilla plena de somnis de color blau,
per compartir niu amb una àliga de plomes de cotó fluix.
I després, apaivagar la set xuclant núvols d'orxata
amb el rostoll del blat acabat de segar.

Qui em pot negar un somni d'utopia aquesta nit màgica?
Qui em pot prohibir el goig de tornar a ser un infant?
Ni que sigui en el breu temps d'escriure aquestes línies.