diumenge, 24 de desembre del 2023

Bon Nadal

 


Aquest Nadal dic la senzillesa

d'un petit arbre teixit a mà

per unes mans de pastora

a vessar de caliu humà.

Aquelles mans que mai no compten

les qui el món no vol mirar 

mans que bressolen i escalfen

mans nues que es fan estimar.

Que lluny ens queden els herodes

que sa injustícia fan imposar!

La sang innocent, vilment vessada,

quan perdre el poder els fa tremolar.

I és que la vida, malgrat tot, s'imposa

en una quadra o l'Egipte, exiliat.

Prefereixo ser dels del bou i la mula, 

que carregar la vergonya dels seus soldats.

diumenge, 17 de desembre del 2023

TEMPS DE PENÚRIES (fragment de Diré el teu nom i el cantarà l'alosa)

 


"El dia s’ha despertat ben ennuvolat. A la Isabel li fa mal tot de tant estar-se dreta, i pensa que encara en té per una bona estona de fer cua. Hauria d’haver sortit abans, però avui se li han enganxat els llençols perquè anit va llegir fins ben tard. L’estómac li rondina; no ha menjat res, encara, només ha begut una tassa de cafè abans de sortir de casa, del cafè dels pobres, com en diuen, fet de xicòria torrada. L’octubre s’estrena massa fresc i la Isabel amaga les mans dins la butxaca de l’abric on porta, ben guardada, la cartilla de racionament i el moneder amb les pessetes.

La vella de davant seu no para de rondinar. Va vestida de dol, porta un mocador al cap, manteta grisa sobre les espatlles i fa estona que xerra amb una altra dona que porta un infant al coll i un altre arrapat a les faldilles. Darrere seu hi ha un home mal afaitat que fa olor de ranci i porta un sac buit a la mà. La Isabel veu que la cua és tan llarga que ja gira la cantonada. Pobra gent, pensa, no n’hi haurà per a tothom. Ella ja sap què és fer cua hores i hores i, abans d’arribar, que et diguin que s’ha acabat el pa fins a l’endemà, sentir el so metàl·lic de la persiana que s’abaixa i, resignada, haver de tornar a casa amb el cistell buit.

La cua avança, lentament, i la Isabel es va acostant a la porta del colmado. Una dona en surt amb un sac d’arròs. ¡Es el último, y me lo llevo yo! diu provocant a la gent que fa cua. Un home se li encara i algú la crida, mala bruixa!, però ella fuig amb el seu saquet d’una lliura d’arròs protegit sota l’abric. La gent està nerviosa i comença a discutir. Un tros enllà, algú intenta colar-se i la gent l’escridassa.

La Isabel avança un tros més i es fixa en la noia de l’anunci que han enganxat al vidre de l’aparador. Porta una diadema de ratlles, de conjunt amb la solapa del vestit i somriu, divertida, mentre serveix el licor en una copa amb talls de llimona. De fons, el mar amb una barca i unespalmeres dibuixades. Ron Negrita, licores Bardinet. Quin món tan llunyà, pensa. Potser és el que viu la Cinta, a Mèxic.

Entra al colmado. Darrere el taulell, l’amo i un jove amb bigotet i bata blava despatxen sense parar ni un moment. Avui hi ha sort, i la Isabel s’endú un sac de guixes, un pot de llet en pols i bacallà salat. Li tallen els cupons corresponents, paga i marxa.

Tot just sortir, comença a ploure i la gent de la cua s’afanya a amagar-se sota els balcons. La Isabel camina de pressa i no s’entreté davant del quiosc, com acostuma a fer. L’home s’afanya a protegir de la pluja les piles de premsa amb un plàstic. En passar pel costat, la Isabel només té temps de llegir, de resquitllada, la coberta d’un diari amb la foto de Franco i un titular ben gran: 1º de octubre, día del Caudillo. Franco es España".



dissabte, 18 de novembre del 2023

DIRÉ EL TEU NOM I EL CANTARÀ L'ALOSA

Amb el fred, que convida a quedar-se a casa a gaudir de moments de lectura, neix la meva última novel·la que porta el nom d'un vers de Salvat-Papasseit i ens endinsa en la grisor dels temps de la post guerra.


Barcelona, finals del 1942. Tres germanes sobreviuen a la difícil situació de la post-guerra a la casa familiar del barri de Gràcia. Més enllà de les dificultats de la convivència, es veuran arrossegades per la situació política del moment, sembrada de por i d’impotència però també d’amor i esperança. Els secrets i les fidelitats minaran la seves relacions fins a un punt insostenible.

El podeu trobar a:
https://www.amazon.es/s?k=roser+blazquez&i=stripbooks&__mk_es_ES=%C3%85M%C3%85%C5%BD%C3%95%C3%91&crid=8LAC6O584VKV&sprefix=roser+blazquez%2Cstripbooks%2C80&ref=nb_sb_noss





divendres, 13 d’octubre del 2023

LA CREACIÓ DE L'UNIVERS

 

     La creació de l'univers (Jean Lurçat i Gumersind Gomila, Tallers Sant Vicens, Perpinyà)



Abans només existia el buit, el no-res.

El principi fou el caos en el cap del creador.

Abans que res alenés. Abans que el temps fos el temps,

quan déu només jugava a fer d’aprenent de vida.


Premsà l’argila amb les seves mans

i hi dibuixà un univers invisible

i el pintà, a ulls clucs, dels colors de l’esperança

sense saber, encara, allò que ell engendraria.


En passar pel foc del forn del creador,

la màgia esdevingué esclafit de color i vida.

I aleshores el vermell existí. I déu va somriure.

Va crear el blau, i el blau esdevingué vida.


Aleshores déu, Déu, va esdevenir ceramista.




dijous, 14 de setembre del 2023

POSTALS DE MALASAÑA

Cinc postals de Malasaña (Madrid) i cinc haikús van de bracet.

 Passat i present
art urbà i antics oficis;
pell de Malasaña.




Amb sabors d'història
callos a la madrileña
regats amb bon vi.




Rere un mur pintat,
urbanament camuflades,
germinen paraules.




La veu del poeta
transparència d'una vida...
Petjada i segell.

dissabte, 9 de setembre del 2023

UN FIL DE PLATA

Quan avui he rebut aquesta fotografia d'anit, he pensat en el meu amic Bufó i en les seves reflexions al Desert Interior. Contenta de seguir sentint-lo viu i present, anys després.

Fotografia Oriol Blàzquez


Un fil de plata que ho uneix tot

―Saps què pensava, Jo Mateix? Que, si hagués continuat tota la vida a Palau, com a Bufó del Rei i la Reina, potser mai no t'hauria pogut alliberar.
―Potser no... qui ho sap?―va fer ell mig badallant.
―Estic content i agraït que les coses hagin anat així.
I en aquell instant em vaig sorprendre d'aquella afirmació, ferma i convençuda, que sortia dels meus propis llavis.

Al Desert Interior els dies passen ràpid, molt ràpid, i els estels van començar a brillar en la nit que s'imposava, fins que es va deixar veure tota la Via Làctia, com un immens camí il·luminat que duia vers l’infinit.
―És preciosa! I brilla com si fos d'argent!
―La vida és una mica així, no et sembla? Un immens camí trenat amb fil de plata, que ho uneix tot. No vivim pas aïllats, nosaltres. Tots formem part d’un Tot, de la història, com cada una de les estrelles que formen aquest camí platejat.

Vaig assentir en silenci. Ell va continuar.
―I és aquest mateix fil platejat que ens ha unit per sempre més amb els qui hem conegut i hem estimat algun dia, encara que avui ja siguin lluny: el Rei, la Reina i el Reietó, els habitants i l’alcalde del Poble de la Calma, en Bernacó el Pescador, l’Avel·lí i en Marcel i les seves ovelles, l’ermità, el Sembrador d’Esperances i la seva dona, l’Alí i els habitants de l’Oasi, la Bruixa del Desert, i tots aquells que continuarem trobant en el camí. Tot ens uneix d’una forma especial i única amb els altres. Res no seria igual sense ells. I nosaltres no seríem qui som avui. No oblidis mai això.

fragment d'"El bufó que va haver de marxar de palau"

dilluns, 7 d’agost del 2023

TANKAS DE FUM I CARBÓ

Meravellada per l'exposició de la Marina Berdalet "El foc: destrucció, solitud, renaixença", m'he llençat a escriure deu tankas, inspirades en deu dels seus quadres, dibuixats amb fum i carbó.


Gènesis
El principi fou.
I fou el foc i la brasa.
I, davant l'abisme,
el seu fum esdevingué
ànima. Braç creador.




Solitud

Terrible amenaça,

consciència de solitud.

M’hi enfronto serena.

I espero la torrentada.

Per sortir-ne molt més forta.



Esquerdes
Esquerdes silents,
rebenten amb saba negre
la blancor del llenç.
Són mirall d'unes arrugues?
Cicatrius sobre la pell.



Incendi
Després de l'incendi,
el bosc resisteix dempeus.
Llàgrimes de sutge.
I em refugio en la memòria
on tot verdeja per sempre.



Arrel
Arrel ginebrosa,
profunditat i dolor.
Jo vull fer com tu,
enfonsant-me dins la terra
per poder acariciar el cel.



Porta
Porta ben oberta
que m'endinsa al cor del bosc.
Olor de resina.
Si les fites són els arbres,
el camí, el meu avançar.



Boira
Bell camí de boira,
amb les branques m'embolcalles.
El buit m'aclapara,
i cerco en el teu silenci
engrunes blanques de pau.




Nuesa

Estira les branques,
com fent mandres, la nuesa.
Donzella del bosc.
Senyoreja amb cos de fusta
bella presència hivernal.



Tempesta
La pluja desploma
ràbia i ira contra el món.
Vertical i nua.
O és el món que plou enlaire?
Caprici del Creador.



Identitat
No els cal ser res més
que una presència silent.
Identitat pròpia.
Identitat compartida
en un bosc d'identitats.

diumenge, 19 de març del 2023

QUAN JO TENIA POCS ANYS...

 


Quan jo tenia pocs anys, el pare no em duia a la barca... però sí que jo ja navegava pel mar de la creativitat i l’escriptura.

Remenant una carpeta antiga, farcida de contes i dibuixos de fa molts anys, he trobat el meu primer conte il·lustrat: «El conillet i la pastoreta», escrit el 27 de març de 1977, quan jo tenia sis anys, dedicat a les meves tietes. Elles em van animar sempre a escriure i van guardar tots els meus contes, any rere any.

L’inici, «iabia una begada...» ja em fa somriure, i les moltes faltes d’ortografia se’m fan entranyables. Però, si he arribat avui a escriure una mica millor, és perquè aquell dia, ara ja fa gairebé 46 anys, una petita llavor va germinar en aquell menjador de Gràcia.

Després d’aquest, en vaig escriure molts més, de contes. I alguna poesia maldestra. La carpeta va anar creixent i fa evident que l’escriptura em va acompanyar durant tota la infància i l’adolescència. 

A batzegades, he anat cuidat aquell primer brot tota la vida, passant èpoques de llarga sequera i altres d’una gran fertilitat. I avui encara verdeja...

Hi ha tresors que valen més que tot l’or del món!


dimecres, 8 de febrer del 2023

CREACIÓ LITERÀRIA


Dedicat a la Isabel, la Rosa i la Lurdes,
personatges que tot just prenen vida,
i ja em deixen ser part de la seva història.

 
M'endinso en un món inabastable,

en un temps de fred i de tristor,

i em deixo portar, com un captaire,

de la mà d'aquells éssers que viuen

només dintre meu, per uns instants.

Teclejo constant per dar-los vida,

i res del que els passa m'és aliè,

pateixo cada gest del seu malviure.

I alhora hi jugo, els donc i els prenc.

Com es pot ser un déu i un captaire?

Misteris de la creativitat.

Fito l'horitzo... ja res m'atura.