MÉS ENLLÀ DE LES PARAULES... PRESONERS.

Ella somniava ser astronauta. I de petita ja la van convèncer que els somnis són això, només somnis, i li van ensenyar a brodar estrelles de fil daurat al cobrellit.

Ell ho tenia decidit: el seu lloc era dalt de l'escenari, ballarí de dansa clàssica. Però a casa li van treure aquella bogeria del cap. Ara és un prestigiós advocat, amb un sou i un nivell de vida més que respectable.

Presoners, tots dos, d'implacables i castradors barrots de prejudicis. 

MÉS ENLLÀ DE LES PARAULES.... LES AIGÜES SERENES DEL LLAC

Un cant a l'amistat 

(continuació del conte "La lluna trista")

La lluna estava molt agraïda al llac que li havia mostrat el seu millor reflex. Sempre, quan decreixia, les aigües amigues la deixaven marxar; però en el seu oneig endevinava l'espera confiada. Quan, dies més tard, treia de nou el nas per darrere l'ombra de la terra, ja veia la seva superfície brillant que, generosa, l'esperava de nou. I aquelles nits, quan lluïa ben plena, les aigües calmades sempre la sostenien i la bressolaven amb el seu vaivé suau. 

La lluna estimava tant l'aigua que volia fer-li un present que fos molt especial. Tan especial com ho era ella. I va començar a pensar què podia regalar-li. Va buscar pel vast univers. Va cercar per cada racó amagat de la terra. Però no trobava res prou especial que li fes el pes.

Havia de ser un obsequi amb el qual li pogués agrair la seva càlida acollida (malgrat la fredor dels hiverns); la serenor flonja de les seves profunditats (allò del llit tou d'argila on reposen els cràters i ferides més profundes); la resplendor de la seva superfície, sempre clara i transparent, que feia més brillant i bonica la freda blancor de la lluna.

Els dies passaven i ella no trobava cap cosa prou especial per a regalar-li. No hi havia res, en tot l'univers, que pogués expressar el que bategava dins del seu cor agraït de lluna. Així que va decidir oferir-li, senzillament, allò que ella era, la seva presència i amistat.

Una nit de lluna plena, a les acaballes de l'estiu, es va acostar tant com va poder a la riba del llac i li va xiuxiuejar a cau d'orella: Gràcies per ser aigua que em reflecteix, per ser llit que m'acull, per ser espill que m'emmiralla.

MÉS ENLLÀ DE LES PARAULES... AQUEST MATEIX MAR, EL NOSTRE.

De quin color és el mar? em pregunto mirant la llunyania. 

Cada onada que llepa la platja pinta la sorra de matisos que ni tan sols imagino. 

Avui, en algun racó de món, el blau horitzó ha pres el color trencat de l'enyor i la partida, 

un adéu que esdevé somni de sorra, llàgrimes de sal.

I és en aquest mateix mar nostre on, com petites perles, les gotes amaren la meva pell bruna, eriçada amb la càlida carícia del sol. 

On, gronxat dins sa barca, arriba el vell pescador que reconeix, a cada alenada de mar, el color de la fondària que li regala el treball i la pesca. 

I el poeta retroba, en el vaivé pintat d'escuma, bells mots que colpegen impetuosos les roques de la caleta on jo reposo.

Una estrella vermella de mar.

Blau immens, mirall de plata.

Ball etern d'ones que juguen, incansables.

I escolto, dins l'espiral d'un caragol, bells cants de sirena que em conten batalles de temps enllà, a cops de rem i de vela. 

Antigues històries d'amor i de llegendes, aventurers i navegants. 

Un missatge anònim dins una ampolla a la deriva.

Però ja fa massa temps que aquest mateix mar s'ha tenyit de desolació, assedegant milers de vides. És paratge solitari que ofega plors i somriures. 

I les ones, a mercè d'un destí desdibuixat, empenyen a contracorrent una vella barcassa que vessa crits per una espurna d'humanitat, que no arriba.

Traç d'un camí sense retorn possible.

Moneda jugada a l'atzar, a mort o vida.

Reflex de rostres que ja són nàufrags perquè ho han perdut tot abans de la partida, i el seu drama esdevé ignorat silenci sota les aigües.

Mar de fons i de ningú.

Vasta terra dels sense terra.

Paratge inhòspit del qui fuig vers una terra promesa que potser mai arribarà a fondejar.

Aquest mateix mar, el nostre.

El d'històries d'amor i d'aventures, el que canten els poetes i hi enxarxen els pescadors.

Aquest mateix mar. El nostre.

Avui, embrutit pel color deshumanitzat de la mort i la vergonya.

MÉS ENLLÀ DE LES PARAULES... QUE SIGUI EL TEU ANHEL

Escolto el batec del teu cor i reconec admiració i respecte pel bosc que t'envolta. Agraït, sento com em contemples, com et deixes enlluernar per la frondositat de les meves branques, verdes a vessar, i et deleixes amb el regal d'aquesta ombra tan preuada. 

Imagino com abaixes les parpelles, deixant-te embriagar per la fragància de les meves flors; tot un bàlsam per a la teva vida atrafegada. Segurament, escoltes la remor de les fulles en ser acariciades pel vent i desitges, com mai, el silenci que m'envolta. Acarones amb el tou dels dits el meu tronc, d'escorça rugosa i vella, mentre t'entretens a buscar amb la mirada una merla esmunyedissa que canta amagada entre el fullatge espès. Sento que m'admires, que cobeges la meva pau.

Però, tu, tot just, veus allò que els ulls et mostren. No t'ho retrec; als homes us costa acceptar el que no és evident. Només admires una part de mi, molt més petita del que t'imagines.

Perquè jo també sóc avall. Arrelo, incansable, cap a les profunditats de la terra, on no arriba mai la llum. Allà, el sòl esdevé rocós o ofegat d'argila erma. Estenc, lentament i tossuda, les meves arrels fins que no s'hi troba ni un alè de vida. I, a mesura que una part de mi emergeix vers el sol i es mostra formosa i esplèndida, l'altra penetra vers el cor de la terra, en la més freda solitud i foscor. I com més gran i generós tu em contemples, és perquè més enfondro, sota la superfície, les meves arrels nues.

No m'admiris, tan sols. No cantis només la meva bellesa. Ans que sigui el teu anhel aprendre de mi. I no neguis el que és innegable: allò més bonic, ufanós i sorprenent s'alimenta, sempre, de superar les adversitats més pregones que trobem pouant endins, vers l'aigua profunda que dóna la vida. Aquest és el gran secret. La saviesa que amaga, sempre tan discreta i silenciosa, la nostra mare terra.

MÉS ENLLÀ DE LES PARAULES... LA LLUNA TRISTA

Blanca i rodona, la lluna resplendia cada nit la seva llum lletosa, acaronant la superfície de la terra. Parelles d'enamorats la contemplaven, amagats en la intimitat de la nit, mentre els poetes li escrivien bells versos, captivats pel seu silenci gebrat.

Però la lluna estava trista perquè se sabia molt sola. I, com més poemes d'amor li dedicaven, el desconsol més l'afligia, conscient de com n'estava d'isolada enmig de l'univers. Que no sabien els homes que la llum alba no era pas seva? Ella tan sols era un mer mirall de la resplendor del sol. I la seva superfície era massa pedregosa i freda perquè hi germinés la vida. Quan mirava la terra, amb els colors intensos del verd del bosc, el blau de l'oceà, el groc de la sorra del desert i les mil llumetes que encenien els homes cada nit, se sentia pobra. I nua. Amb el cor fred, gelat.

Ella sempre mostrava la mateixa cara, la més bonica; fins i tot, els infants solien dibuixar-li un rostre somrient que els feia l'ullet. Però cap d'ells no podia imaginar la seva altra faç, sempre oculta, plena de cràters i de ferides provocades pels meteorits que hi impactaven. Una cara massa vulnerable, exposada sempre a la intempèrie de l'univers. És que li cantarien la mateixa bellesa si la veiessin tan abrupta i nafrada?

La lluna se sentia cada cop més trista. I va ser així com, per escapar de les mirades captivades, va decidir ocultar-se darrere l'ombra de la terra fins a quedar totalment oculta. Però cada cop que, traient el nas, resplendia enmig la nit, altra volta els músics li componien belles melodies i els poetes, versos enyorats. Però a ella, aquells mots, li arribaven sempre emmascarats de la punyent solitud. I, afligida, s'amagava de nou.

I així va ser com la lluna va fer seu aquell moviment cíclic d'anada i tornada. De reflectir la llum intensa del sol i d'amagar-se en la foscor de les ombres més opaques. I els homes es van resignar a viure sense ella durant uns dies; van aprendre a esperar-la i a acomiadar-la en el seu viatge. I van passar els mesos, els lustres i els segles amb aquell vaivé constant.

Una nit, la lluna trista va veure una cosa que la va captivar per la seva bellesa. Al fons de les aigües d'un llac dansava, al ritme de l'oneig suau, quelcom que no havia vist mai. Resplendia una brillantor intensa i un munt de peixos de colors n’acariciaven, juganers, la superfície clara. Preciosa i ben rodona, aquella mà de llum restava acompanyada de petits brillants, com lluernes, que dansaven al seu entorn.

Aleshores la lluna va comprendre. Allò que tant l'havia captivat al fons de l'estany, no era res més que el propi llambreig. Dins la terra, aquest no era ni fred ni buit, sinó ple de vida. I les ferides ocultes ja no estaven exposades a l'embat dels meteorits, sinó que reposaven en el bressol del riu, tou d'argila. La lluna va somriure per primer cop en tota la infinitud i el seu espurneig es va fer encara més brillant.

Sense dir res als homes, va continuar el vaivé cíclic. Però quan minvava, ja no ho feia amb l'esperit d'amagar-se en l'ombra sinistra de la terra, sinó amb la certesa de tornar, passats pocs dies. I, d'ençà d'aleshores, quan els poetes li cantaven la bellesa i els enamorats s'abraçaven embolcallats de la blanca claror, ella tan sols contemplava les aigües silencioses del llac. I s'esforçava per regalar-los el seu millor reflex.