Cada nit, l'home mirava
les estrelles.
A cada una li assignava
una paraula diferent. Aleshores, traçava línies imaginàries i
dibuixava imatges al firmament on es podien llegir frases enginyoses
i intel·ligents. L'home era admirat per la seva creativitat i
destresa, i ell es vantava de ser l'únic capaç de blegar l'univers.
Una nit, va fitar les
estrelles disposat a crear el seu millor traç, la frase més
espectacular que havia inventat mai. Però, incrèdul, va veure que,
a la volta del cel, hi havia aparegut un forat on la foscor es feia
intensa. Negra i profunda. L'home es va enfadar. No podia ser que
allà hi faltés un estel! I com s'ho faria, ara, sense aquella
paraula precisa per acabar la seva frase magistral?
Empipat, va decidir
ignorar el forat negre i va ordir nous traços que defugissin aquell
buit empipador. Ho va intentar una vegada. I una altra. I moltes més.
Però els seus ulls sempre acabaven aturats en aquell espai sense
estrella.
Nit rere nit, tornava a
mirar el firmament amb l'esperança que un dia aparegués l'estel.
Però el temps passava i la buidor continuava immutable en aquell
espai del firmament. La gent es va oblidar d'aquell home que ja no
senyorejava amb les estrelles. Però ell, tossut, es defensava,
responsabilitzant d'aquell desastre l'estrella rebel que havia
decidit abandonar-lo.
Una
nit, cansat de tant lluitar, va desistir del seu propòsit i amb
llàgrimes als ulls va acceptar que no podia dominar
el vast mantell de les estrelles. Va ser aleshores, a través de la
mirada negada, que va veure com el cel s'anava
transformant. Talment la closca d'un cargol, les mil llumenetes van
iniciar un ball circular a l'entorn d'aquell buc. Cada una de les
estrelles va deixar de brillar per ella mateixa i totes semblaven
voltar a l'entorn de l'estel que no existia. El
buit va esdevenir
Silenci.
I l'home va aprendre a contemplar.
Lentament,
es va atrevir a imaginar nous traços que naixien, sempre i
inevitable, del cor d'aquell Silenci
fecund i, com
un espiral enfora, dansaven acaronant en el seu ball la vasta
estelada.
A partir d'aquell dia, l'home ja no va inventar més frases
enginyoses i intel·ligents, sinó versos curulls d'anhels i
d'encenalls d'estrella. On cada mot, cada estrofa era un dolç
xiuxiueig al cor del qui l'escoltava.
L'home havia esdevingut
poeta.
