Au, vine, cuita, que avui voràs les llàgrimes de Sant Llorenç. I vam sortir defora amb l'Andreu i en Puça, i vam caminar un tros enllà, darrere el saüquer gran, allà on els arbres ens deixaven vore el cel. L’Andreu em va dir, pensa un desig, Benet, que si veus caure una llàgrima, se’t complirà. I ell en va pensar un i jo per dins vai demanar que la Tina pogués parlar perquè tu no estiguessis trista, Elvira. I mirava el cel, però re es movia. I a mi se'm tancaven els ulls, però volia vore una llàgrima del sant, fos com fos. I allavòrens l'Andreu em va explicar que el sant màrtir plorava mentres el cremaven en una graella i que, cada estrella que cau del cel, és una llàgrima del sant que plora. I a mi aquella història em va fer feredat i encara m'esgarrifa quan hi penso. I va caure una llàgrima del cel. I al cap d'una estona una altra. I una més. Mira, Benet, que el cel ja plora! Però jo, en lloc de pensar en la Tina, que volia que parlés, pensava en el pobre sant cremat. I poder és perquè no hi vai pensar prou, que el meu desig no es va acomplir mai. I aixòs em va fer sentir encara més beneit. Al cap d'uns dies li vai preguntar a l'Andreu si les llàgrimes li havien fet el favor, però ell va fer una ganyota trista i em va dir, hi ha coses, nano, que ni el sant pot fer valer.
fragment de Sota l'ombra del saüquer
