El
segon dia el vaig passar estirat sobre aquella catifa florida. Em
sentia profundament cansat. El passeig pels records m'havia deixat
esgotat i el cos se'n ressentia. Estava adolorit per tots costats i
les cames no m'aguantaven dret. No recordava haver-me sentit mai tan
fatigat! Amb els ulls tancats intentava reposar però el cor em
bategava fort, insistent, sense donar-me treva. Jo, que sempre havia
estat valent, ara em sentia terriblement afeblit. I no sabia d’on
treure les forces per alçar-me de nou.Tot l'esforç era inútil. Semblava que el
meu cos no pensava posar-m'ho gens fàcil. I finalment em vaig
rendir. No sabia fins quan restaria abatut, però vaig decidir deixar
de lluitar contra mi mateix.
I
va ser aleshores que vaig poder flairar per primer cop les flors que
m'envoltaven. La seva fragància dolça i el seu tacte de vellut.
Immòbil, vaig reconèixer cada un dels membres del meu cos en
contacte amb la catifa flonja. El moviment de cada un dels meus
cabells voleiant amb el ventijol, el tacte suau dels dits acostumats
a acariciar les cordes del llaüt, la sensibilitat de les plantes
dels peus en contacte amb els pètals perfumats d'una flor... Cada
part del meu cos, per ella mateixa, era viva. Ben viva. I hi vaig
dedicar una estona a escoltar-la: el melic, l'esquena, les orelles,
el nas, els ulls. El cor. Les entranyes.
No
m'havia fixat mai com n'era de curiós el meu cos; no l'havia cuidat
ni estimat gaire al llarg de la vida. Més aviat l'havia forçat al
servei del Ser Bufó per actuar cada nit, amb tota seguretat i
professionalitat impecable. Havia entrenat el cos a fer salts i
grimpades espectaculars, l'havia ensenyat a jugar amb sis pilotes de
malabars tot fent equilibris amb una escombra al nas, fins i tot
havia aconseguit aguantar-me cap per avall sobre un rull fent-lo
giravoltar amb les mans. Totes aquestes coses sorprenents i més
sabia fer jo, aleshores. Però, tanmateix, havia estat incapaç
d'aturar-me ni un minut per sentir el meu cos: deixar-me enamorar per
la carícia d'una ploma de paó sobre la pell, ni embriagar-me amb la
flaire de les roses roges del jardí, ni dansar al ritme del cant
d'un rossinyol a l'alba.
Avergonyit,
em vaig prometre viure deixant que la vida entrés per cada un dels
porus de la meva pell. I va ser aleshores quan vaig sentir una
agradable sensació de formigueig a les cames que s'escampava per tot
el cos. M’anava fent més i més lleuger i el cansament es fonia
com el gel a ple estiu. Jo formava part de tot el que m'envoltava.
Vaig sentir com si el cor se m'eixamplés i bategués amb més força
que mai. Ara era lleuger com una fulla tardorenca i desitjava volar,
deixant-me endur pels remolins del ventijol. Em vaig alçar com si
res. Notava el tacte flonjo de les flors sota els meus peus nus i la
seva flaire que m'embriagava. Vaig sentir el frec de les ales de les
papallones volant sobre el meu cap i el regalim de les gotes de
rosada, vaig admirar el cel blau, esquitxat de núvols de nata, que
m'embolcallava amb la seva brisa suau. Ja havia passat el segon dia i
la segona nit al Desert Interior i jo em sentia més ple que mai. Ple
de pau.
