LA FAULA DE MESTRE MUSSOL I EL GRILL CANTAIRE

Com cada nit, Mestre Mussol es va aixecar tot just a la posta de sol i es va posar les ulleres de mirar de lluny, disposat a la feina. Feia temps que havia traslladat el niu a la branca més alta del bosc. Allà era el lloc on podia estar tranquil i observar la lluna de més a prop. Perquè això era el que feia sempre Mestre Mussol, estudiar la lluna cada nit. Casa seva era un petit observatori amb tota mena d'estris mesuradors, anotacions, llibres de consulta, telescopis i invents. Mestre Mussol era un gran entès en aspectes lunars. Feia molts anys que s'hi dedicava i, amb el temps, havia perdut tot l'interès per allò que no fossin els seus estudis. Sol, en aquell catau d'instruments i paperassa, era on ell vivia, dormia i somiava.

Però darrerament Mestre Mussol estava capficat i neguitós. Havia dedicat anys a treballar en un descobriment molt especial: el lloc exacte on s'amagava la lluna les nits que el cel era negre com el carbó. S'hi havia esmerçat de valent nit rere nit durant anys i panys! Estava convençut que la lluna tenia un entaforall i ell estava disposat a descobrir on era. Però el resultat de les darreres investigacions no havia estat el que ell esperava i el neguit l'havia vençut. Com un foll, passava dies sense dormir, fullejant llibres, repassant apunts, buscant errors de càlcul, cercant noves lents observadores i refent mil i una operacions que no el duien mai enlloc. Voletejant amunt i avall del seu cau, rondinava, insatisfet, obrint diferents fronts d'investigació. Perquè Mestre Mussol no volia ser com els altres animals ignorants del bosc, ell era una bèstia inquieta, es repetia, racional i intel·ligent, enamorada del saber! Però els dies passaven i Mestre Mussol va haver de reconèixer que aquell desassossec no el duia enlloc. Feia dies que gairebé ni menjava i la seva salut ja se'n ressentia.
Una nit, cansat de tant treballar, Mestre Mussol va decidir sortir a prendre l'aire. La lluna plena il·luminava tot el bosc. Va seure a la branca i va observar-la a través de les seves grans ulleres de mirar de lluny, que li engrandien la visió de l'esfera lluminosa.

―Aquest Mussol és ben boig! Només cal veure'l. Sempre està a la lluna! ―una veu rogallosa i estrident el va tornar a la realitat.

―No siguis tan dur, Gripau,
si al bosc tu vols la pau! 

El grill va treure el violí de la funda amb molta cura i va afinar les cordes.
―Deixa't estar de bajanades! Aquest mussol és un cregut. Es creu millor que tots nosaltres, que no ho veus? Sempre està allà dalt, tot sol. És antipàtic i orgullós! Amb aquestes grosses i ridícules ulleres per observar sempre la lluna. 

―Jo a la lluna també vull cantar,
i a ella poemes dedicar.
Sóc poeta i cantautor,
violinista i compositor.
Deixa gripau de criticar
i aprèn tu també a respectar. 

―Mira que ets carallot, tu també! Ets un Grill idealista! ―el gripau va caçar un mosquit al vol amb la seva llengua recargolada i enganxifosa.

―Mira't amb altres ulls Mestre Mussol,
que trist deu ser estar sempre tan sol!
A mi més aviat m'entristeix
quan gairebé mai ja no el veig.
Potser no sap els sentiments mostrar
i és per això que se sol amagar.
El Gripau criticaire va fer un gest de menyspreu i, amb quatre salts, va desaparèixer entre la fullaraca. El Grill Cantador va agafar el violí i va començar a tocar una bella melodia que va ressonar fins a la branca més alta, allà on Mestre Mussol havia sentit, d'amagat, la conversa. Les notes, portades pel vent, l'embolcallaven i el van fer sentir molt trist. No es podia creure el que acabava de sentir. Ell no era pas un mussol cregut i orgullós. Ell l'únic que volia era saber, conèixer, no ser un ignorant. I el Grill, com era que se'l mirava amb tristesa i compassió? No era pas això el que ell volia que pensessin els altres! Més aviat esperava ser vist com un animal prudent i savi, intel·ligent i espavilat. Sense fer soroll, va baixar d'una branca a l'altra fins a situar-se molt a prop d'on el Grill Cantaire, enamorat de la lluna, li dedicava una cançó, acompanyat pel violí.

―Blanca lluna, dolça esfera, fanalet d'inspiració,

quan et veig i m'il·lumines, ta bellesa em treu la por.

Et transformes, d'alba en alba, com l'amor que jo et tinc;

en cada anada jo t'espero i en el retorn em fas feliç.

Et sé a prop i així que et canto, deixo enrere la solitud

i és just dient t'estimo, que acarono la plenitud. 

Mestre Mussol va quedar mut, escoltant aquella cançó que trobava preciosa. Al Grill tant li feia on s'amagava la lluna o quants dies trigava a tornar. Ell l'estimava i prou. I li ho deia sense embuts. Mestre Mussol va tornar a mirar la lluna i li va semblar que brillava intensament. És que per ventura s'havia adreçat mai a la lluna i li havia dit com n'era d'important per ell? És clar que no! Si la lluna no té cor ni orelles per escoltar! Quines bajanades! Però com podia dubtar de...

―No menystinguis cap proesa, ni et deixis entabanar,

és el teu cor, Mussol, que has d'aprendre a escoltar.

―És a mi a qui parles? ―va dir, sorprès que el Grill li endevinés els pensaments. Pensava que el petit violinista no l'havia pas vist.

―De què et serveix tanta saviesa, si l'amagues dins un cau?

Una quimera inabastable que t'aïlla i no t'escau.

Sigues tu d'una vegada, treu ta essència de Mussol

i comparteix-la amb els altres, aquest serà el teu consol.

―Oh, Grill Cantaire, tu ho veus molt fàcil! He sentit el Gripau. Em veu un ésser deplorable, amargat i cregut! I potser també els altres animals del bosc és el que pensen de mi! Però el dia que descobreixi finalment on s'amaga la lluna quan no és al cel, ho explicaré a tothom. Aquell dia ja no es riuran de les meves rareses sinó que tots m'admiraran.

―No ens interessen tes descobertes, sinó allò que et diu el cor.

Ni tons càlculs ni idees, sinó sentir-te ben a prop.

Mestre Mussol estava fet un embolic. El que li deia el cor? Ser a prop?

―Fes silenci i contempla, no vulguis entendre-ho tot,

dóna gràcies per la vida, i viu amb admiració.

Estén tes ales i llença't al vol, no tinguis por ni recança

deixa que els altres et vegin; no amaguis més la teva dansa.

Surt del cau que tant t'amaga i obra't a l'amistat

aleshores ta “saviesa” serà d'una altra qualitat.

A Mestre Mussol se li van negar els ulls recordant que sol i incomprès se sentia moltes vegades. I quan es va treure les grosses ulleres de mirar de lluny per eixugar-se les llàgrimes, va quedar sorprès de quanta vida l'envoltava! 

Vivint a la branca més alta del bosc i mirant sempre a la llunyania, havia oblidat el que tenia més a prop, els animalons que passejaven cada nit pel sotabosc, els ocells i ratpenats que volaven entre les branques, els mil insectes amb el seu etern brunzit nocturn, els grills, les granotes, les arnes... el cant preciós dels grills a mitjanit. I aquelles llàgrimes d'emoció li van netejar la mirada; havia dedicat tantes hores a observar el cel que ja havia perdut el contacte amb la realitat que l'envoltava i això l'havia allunyat dels altres habitants del bosc. Aleshores, ho va veure tot més clar i va descobrir la clau que obria el misteri d'on s'amagava la lluna nova. I és que ell era talment com la lluna! No existeix cap cau permanent on amagar-se per sempre, es va dir corprès. Només ens amaga la foscor quan no brillem, quan no reflectim la claror que ens ha estat regalada. Potser aleshores creiem que la penombra ens protegeix, però a la llarga només entenebra la nostra ànima.

Mestre Mussol va prendre, aleshores, una decisió important, baixar a viure unes quantes branques més avall. De tant en tant pujaria encara a la branca més alta per contemplar la lluna (no es cansaria mai d'admirar-la i conèixer-la una mica més). Però només de tant en tant. 

I així ho va fer. I, a partir d'aquest moment, cada vespre, quan el sol s'amagava a l'horitzó, després del seu vol per estirar les ales, Mestre Mussol es quedava en una branca baixa i donava conversa a cada un dels animalons que passaven per allà. Sempre tenia algun consell a compartir fruit de la seva bona experiència i saviesa. Amb els seus grans ulls d'observador va aprendre a veure-hi més enllà de les paraules i contemplar el cor de cadascú. La seva veu va arribar a ser escoltada per tothom i els seus savis consells molt apreciats arreu del bosc. Va fer una gran amistat amb el Grill Cantaire i Mestre Mussol va descobrir la pau i la felicitat que dóna la veritable saviesa perquè...

Savi no és pas qui més acumula

idees, pensaments ni autoritat

sinó aquell qui sap viure amb els altres

des de l'autenticitat.