Quan va penjar el telèfon es va deixar caure sobre el sofà sense acabar de creure's el que acabava de sentir. Premi Arts escèniques del Lletra de Tinta! Va sentir dins el pit com si tingués una olla a pressió a punt d’explotar. No podia ser veritat!
Assegut al sofà es va sentir paralitzat; les mans li suen i la respiració se li accelerava intentant fugir d'aquella opressió al pit. L'entrega del premi es faria al Gran Teatre, en una gala especial, li va dir la dona que l'acabava de trucar. Que l'esperaven, juntament amb altres guardonats de poesia i novel·la, per poder-lo felicitar personalment en el reconeixement públic. I a ell les paraules se li havien encallat a la gola, fetes un nus. Sí... sí... Ah. Gràcies. Gràcies.
No hi aniria. Buscaria una excusa qualsevol. Sempre hi havia la possibilitat d'una febrada sobtada que no el deixés aixecar del llit el dia més feliç de la teva vida. Perquè havia de ser això, un dia molt feliç. El més feliç de tots. Com ho era per totes les persones que rebien un reconeixement com aquell. Però no pas per a ell. Aquella notícia li havia despertat el vell fantasma de la por. És clar que estava content d'haver guanyat. O ho havia d’estar. Però només d'imaginar-se pujant a l'escenari a recollir el premi, el cos se li tensava i un tremolor el sacsejava per dins, en una espiral demolidora. Qui li havia manat de posar-se en aquell embolic? Per què s'havia presentat al concurs? Va notar que els budells se li recargolaven en un dolorós espasme. Ho havia fet sense imaginar la possibilitat de guanyar. Era un premi massa prestigiós per un escriptor novell, havia previst. Com podia haver estat tan il·lús de desafiar l'atzar?
Ja s'imaginava la presentadora excusant-lo: l'actor, i ara escriptor premiat, Jofre Alzina ha disculpat la seva presència per una força major que el manté indisposat. Sí, millor així. Com un covard. I què? Tothom té les seves coses, no?, es rosegava les ungles. Ningú sospitaria que fos una mentida. Qui es podia imaginar d'ell aquella mena de vertigen així? Ni tan sols ell mateix es reconeixia en aquell estat de desfeta.
Quants cops havia trepitjat un escenari a la seva vida? Ni els recordava. Havia començat a fer teatre a l'escola i després amb el grup del barri, els estudis a l'Institut del Teatre i tantes gires amb l'Atretzzo Cia. Més de quinze?, vint? Però allò que li demanaven ara era molt diferent que posar-se a la pell d'algú. Perquè sempre que s'obria un taló, ell ja no era ell, sinó l'Altre. I això el fascinava; com una mutació entre bambolines que l'encobria rere un aspecte estrany i misteriós. Perquè si no fos així, ell mai hauria gosat besar-la amb aquella passió desmesurada, ni gemegar vessant llàgrimes de ràbia incontrolada, com un foll. O quedar-se mig nu sobre l'escenari, si calia. L'Altre era així, no pas ell. Ell no.
I va ser d'aquesta manera, excavant en les profunditats de l'Altre, que l'embruix del teatre el va fascinar i el va enganxar com una droga que li corria per les venes. Era per això que havia decidit escriure'n, per alliberar-se'n, per deixar sortir tot aquell garbuix intern que li cremava les entranyes; ressò de mil veus i rostres que prenien vida dintre seu sense demanar-li permís. Només per això. I “Simbiosi” era la seva primera obra, la que va presentar a concurs convençut que mai guanyaria.
Després de l'entrega dels premis hi hauria una roda de premsa amb periodistes del món de la cultura, li havia dit aquella dona de veu greu quan li havia donat la notícia. La gran notícia! Si el veiessin ara per un forat, fet un bolic al sofà de casa! Segur que les xarxes n'aniran plenes. Bombardeig d'enhorabones, felicitats, tu si que ets un crac, vals molt, tio, t’ho mereixes, segueix així... I als diaris la seva imatge somrient amb el peu de foto: l'actor Jofre Alzina, guanya el premi Lletra de Tinta de Teatre. I sa mare, emocionada, guardant els retalls de premsa en aquella carpeta vermella on col·lecciona tots els programes de les obres on ell ha actuat... Li va pujar una glopada de fel i es va aixecar d'una revolada. Va tenir el temps just d'arribar al vàter. Va vomitar.
La nit de la gran Gala del Lletra de Tinta, el teatre és ple a vessar. A primera fila, els reservats, ja s'omplen amb les autoritats polítiques i del món de la cultura que van arribant. Periodistes dels diferents mitjans de comunicació del país es preparen per retransmetre en directe la gran gala. Els llums s'apaguen i la veu en off dóna la benvinguda. Protocols d'agraïment, discursos i finalment, el moment més esperat. La parella de presentadors, coneguts periodistes de la televisió, s'acosten al micròfon amb el sobre a la mà.
―I en la categoria d'Arts escèniques l'obra premiada és.... ―ella obre el precinte posant cara d'emoció mentre un silenci tens embolcalla la sala―, “Simbiosi” de Jofre Alzina!
Un fort aplaudiment ressona entre el pati de butaques mentre la gent es gira per veure la jove promesa del teatre contemporani.
Un home d'una seixantena, canós, amb bigoti poblat i ulleres de pasta negra s'aixeca d'entre el públic i avança cap a l'escenari sense titubejar. Vesteix pantaló i americana de vellut marró i un mocador vermell lligat al coll, malgrat ser a finals de juny. Decidit, saluda als membres de l'organització amb una ferma encaixada de mà i es dirigeix al micròfon.
―Em dic J. Aubert i sóc el protagonista de “Simbiosi”. He vingut a recollir el premi que avui, molt amablement, el jurat ha decidit atorgar-me. Agraeixo a l’organització del Lletra de Tinta la seva aportació al món de les Arts escèniques, a les quals pertanyo ―l'home fa un silenci i observa la platea, plena a vessar―. Vull dedicar aquest premi a l'home a qui dec el fet de ser qui sóc, de ser viu, i de ser aquesta nit aquí: en J. A. a qui jo sempre anomeno l'Altre.
El teatre esclata en aplaudiments. Els periodistes, al fons de la sala, prenen nota d'aquell nom fins ara desconegut, J. Aubert i s'afanyaven a preparar noves preguntes per a la roda de premsa.
