La decisió
La decisió ja està presa. Sóc mort.
A hores d'ara ja deu córrer la veu que el meu cos ha estat trobat sota el grifó d'una bota en un hostal de mala mort. Ofegat de vi. Una mort ben absurda per al bandoler més temut de la comarca. Tothom ja deu respirar alleugerit d'haver-se'm tret de sobre. I al desgraciat del traginer, qui li hauria dit mai que el seu cos inert acabaria penjat en un arbre enmig del Camí Ral, com a escarment per a lladres i bandolers. Pobre infeliç, que ha fet fama un cop difunt, sense saber-ho. I ara que en Capablanca ja és definitivament mort, jo restaré per sempre més en aquesta cova, sota el Paller de Tot l'Any, condemnat a viure, en eterna solitud, la meva desgràcia.
Aquell dia fatídic
Sembla que faci tota una vida d'aquell dia que m'abocà a viure com un bandoler. Havia aconseguit fer algunes monedes venent-me de jornaler per les masies de la comarca. Jove, fort i ben plantat, treballava de valent, aleshores. Sabia fer bosc o cuidar-me de les ramades. Segava com el qui més o construïa un barraca en un parell de jornades. I amb aquell saquet ple de tots els meus estalvis, m'encaminava xiulant aquell matí cap a Manresa. Pensava presentar-me a Cal Graner i demanar-li la mà de la seva filla d'ulls verds. Aquella noia m’havia captivat d’ençà que la vaig veure aquell dia al mercat i que em va vendre un saquet de cigrons. Aniria a parlar amb son pare i li mostraria tot el que, amb tant d’esforç, havia estalviat tots aquells anys. Que il·lús que era aleshores! Si ella ni tan sols em coneixia. O potser ja tenia promès. Però a mi, en aquell temps, em movia la força de la joventut, la inexperiència que et fa creure que ets fort i que la vida et somriurà sempre. Com m’equivocava, aleshores! Però així, feliç i innocent, em dirigia aquell matí assolellat cap a Manresa sense sospitar que seria el dia que començaria l'infern a la meva vida.
Van ser quatre els homes que em van sortir al pas en un tombant del camí. Cara tapada i armes en mà, em volien prendre tot el que tenia. Jo m’hi vaig resistir, però ells eren més i duien armes. I quan vaig sentir el gust del fang a la boca i el fred d’una navalla al coll, vaig témer el pitjor i ja em vaig veure mort, abandonat com carronya al marge del camí.
L’escalfor de la sang em regalimava galta avall i crec que, mort de por, em vaig orinar a sobre. Van riure’s de mi i m’ho van arrabassar tot: els estalvis, la roba i l'honor. Entre rialles, es van jugar la meva roba, m’escarnien i colpejaven sense raó, i parlaven de no sé quina juguesca que no vaig entendre. Com si per a ells tot allò només fos un joc. I aleshores em van ferir rere l’orella amb un tall afilat i que em va deixat una cicatriu que m’ha acompanyat tota la vida. La cicatriu de l’odi. L’odi que es va convertir en el sentit de la meva vida des d’aquell moment. (...)
Inici de la novel·la "El lligat d'en Capablanca",
basada en la llegenda del bandoler.
