 |
| Arbre de Nadal, Jordi Soler i Aitor Alkorta |
Roda el món
tot fent el bé
i torna al Born
quan és Nadal.
Deixa't brillar,
pas de pardal,
i cada ovella
al seu corral.
Sia l'estel
l'Infant del Born
que ens doni llum
per rodar el món.
BON NADAL!
dissabte, 17 de desembre del 2022
diumenge, 4 de desembre del 2022
UN LLIGAT ANTIC
Vaig afegir més llenya seca i el foc va revifar. Amb els ulls tancats, vaig acostar les mans a la foguera. Les flames em van retornar l’escalfor. Lentament, les parets de la cova van pintar-se d’ombres tremoloses i jo em vaig disposar a torrar el pa. Sentia el crepitar de les flames i, de lluny, només el crit d’algun gamarús que sortia de cacera.
Però des de la penombra, semblava que aquell feix robat em cridava des de l'altre extrem de la cova. Em vaig aixecar i el vaig anar a buscar. Apropant-lo al foc, el vaig observar amb atenció. Tenia la coberta de pell d’un marró gastat, com si el pas del temps l’hagués maltractat, i una cinta el fermava amb un llaç. Desprenia una olor intensa, de pols i cera vella; es veia que aquell feix tenia moltes llunes. En obrir-lo, va cruixir. Els fulls eren de paper esgrogueït i plens de lletres dibuixades amb tinta negra que jo no podia comprendre, però que em van captivar des del primer moment pel seu traç. Jo no en sabia de lletra, que això no era pas per la gent com jo, però sí que em van atreure els petits dibuixos amb ocells, flors i fulles que decoraven la part superior d’alguns escrits. De tant en tant, n’hi havia altres més grans i que mostraven una dona jove i bella, vestida amb robes bones, collint pomes d’un jardí, banyant-se nua al riu, escrivint amb una ploma de colors sobre un pergamí o acariciant una coloma dalt de la torre d’un castell. Una jove bella però que deixava veure en el seu rostre una gran tristor.
El moviment grogós de les flames donava vida a aquella dona a cada moment i els meus ulls la van sentir moure’s, silenciosament, com si prengués vida. I, per un instant, em va semblar, fins i tot, que intuïa, entre aquells traços, la seva veu oculta i esquerdada pel plor.
Sobresaltat, vaig tancar el lligat de cop. I el vaig fermar de nou amb la cinta. Què tenia allò que m’embruixava? El vaig tornar dins la saca, ben tancat, i vaig lligar el sac amb un cordill. Ben fort. Fos el que fos el que s’hi amagava, no sortiria tan fàcilment. Abans d’adormir-me, vaig decidir que l’endemà em desfaria d’aquell fútil inútil i misteriós, estimbant-lo barranc avall. Però no ho vaig fer mai. Si ho hagués fet, potser avui encara seria viu.
fragment de "El lligat d'en Capablanca"
diumenge, 20 de novembre del 2022
EL LLIGAT D'EN CAPABLANCA
L'Obac, 1633. El bandoler Capablanca sembra la por a tots els qui volen creuar la serra. Però un dia, el botí robat serà un antic lligat que amaga, entre les seves pàgines, el secret d'una llegenda. De la mà d'Arsenda, la jove de l'hostal, viurà una història mai imaginada i que l'abocarà a un punt sense retorn.
El podreu trobar a https://www.amazon.es/dp/B0BM56GSY6?ref_=pe_3052080_397514860
diumenge, 16 d’octubre del 2022
En Capablanca
La decisió
La decisió ja està presa. Sóc mort.
A hores d'ara ja deu córrer la veu que el meu cos ha estat trobat sota el grifó d'una bota en un hostal de mala mort. Ofegat de vi. Una mort ben absurda per al bandoler més temut de la comarca. Tothom ja deu respirar alleugerit d'haver-se'm tret de sobre. I al desgraciat del traginer, qui li hauria dit mai que el seu cos inert acabaria penjat en un arbre enmig del Camí Ral, com a escarment per a lladres i bandolers. Pobre infeliç, que ha fet fama un cop difunt, sense saber-ho. I ara que en Capablanca ja és definitivament mort, jo restaré per sempre més en aquesta cova, sota el Paller de Tot l'Any, condemnat a viure, en eterna solitud, la meva desgràcia.
Aquell dia fatídic
Sembla que faci tota una vida d'aquell dia que m'abocà a viure com un bandoler. Havia aconseguit fer algunes monedes venent-me de jornaler per les masies de la comarca. Jove, fort i ben plantat, treballava de valent, aleshores. Sabia fer bosc o cuidar-me de les ramades. Segava com el qui més o construïa un barraca en un parell de jornades. I amb aquell saquet ple de tots els meus estalvis, m'encaminava xiulant aquell matí cap a Manresa. Pensava presentar-me a Cal Graner i demanar-li la mà de la seva filla d'ulls verds. Aquella noia m’havia captivat d’ençà que la vaig veure aquell dia al mercat i que em va vendre un saquet de cigrons. Aniria a parlar amb son pare i li mostraria tot el que, amb tant d’esforç, havia estalviat tots aquells anys. Que il·lús que era aleshores! Si ella ni tan sols em coneixia. O potser ja tenia promès. Però a mi, en aquell temps, em movia la força de la joventut, la inexperiència que et fa creure que ets fort i que la vida et somriurà sempre. Com m’equivocava, aleshores! Però així, feliç i innocent, em dirigia aquell matí assolellat cap a Manresa sense sospitar que seria el dia que començaria l'infern a la meva vida.
Van ser quatre els homes que em van sortir al pas en un tombant del camí. Cara tapada i armes en mà, em volien prendre tot el que tenia. Jo m’hi vaig resistir, però ells eren més i duien armes. I quan vaig sentir el gust del fang a la boca i el fred d’una navalla al coll, vaig témer el pitjor i ja em vaig veure mort, abandonat com carronya al marge del camí.
L’escalfor de la sang em regalimava galta avall i crec que, mort de por, em vaig orinar a sobre. Van riure’s de mi i m’ho van arrabassar tot: els estalvis, la roba i l'honor. Entre rialles, es van jugar la meva roba, m’escarnien i colpejaven sense raó, i parlaven de no sé quina juguesca que no vaig entendre. Com si per a ells tot allò només fos un joc. I aleshores em van ferir rere l’orella amb un tall afilat i que em va deixat una cicatriu que m’ha acompanyat tota la vida. La cicatriu de l’odi. L’odi que es va convertir en el sentit de la meva vida des d’aquell moment. (...)
Inici de la novel·la "El lligat d'en Capablanca",
basada en la llegenda del bandoler.
dilluns, 22 d’agost del 2022
LA CREU
Diu que cal carregar la creu,
que la tradició dels bons ho mana,
però mon esperit rebel
ho rebutja i ho proclama:
no hem de carregar més creus,
mansament ni meritòries,
que hem de fer, i viure per ser,
en combat de creus i noses.
dimecres, 13 de juliol del 2022
UNA PICADA D'ULLET DES DE L'ARGENTINA
M'ha fet molta il·lusió rebre aquest text de l'amiga Cande des de l'Argentina. Amb el seu permís, el comparteixo. Un petit escrit que narra les aventures d'aquests meus relats que, sortint del calaix, una mica tímidament, han esdevingut un petit llibre que ha creuat l'Atlàntic fins arribar a casa seva, a Buenos Aires. Una picada d'ullet...
Moltes gràcies, Cande!
"Salieron temerosos del cajón. No sabían que este día llegaría, por eso se sorprendieron profundamente cuando la escritora los tomó con sus dedos pequeños y los puso sobre la mesa ratona. El fuego estaba encendido. Reposando en el calor del hogar sintieron algo de calma.
Uno a uno, fueron tomando otro formato, al ritmo de las teclas de una computadora que ya tenía sus años. Sus cuerpos se estremecieron al verse al otro lado de la pantalla. Ya no eran solo de tinta, y sus palabras eran mucho más simples de borrar. Que miedo les daba la virtualidad. Era una forma de poder llegar más lejos, y ellos lo sabían, porque algunos compañeros suyos ya habían pasado por ahí.
Con el correr de los días, se fueron amuchando en un solo archivo. Que vos adelante, que no, mejor atrás, que ahora con este título, que mejor sin. Les resultaba un poco extraña la sensación de no saber cuál sería su destino, estaban tanto más cómodos en el cajón. Al mismo tiempo, empezaban a acostumbrarse a la rica sensación de ser vistos por otros ojos. Esa mirada, la del primer encuentro, lo valía todo.
Entre manos catalanas y francesas, estos relatos tomaron forma de libro. Viajaron hasta Polonia, para ser de carne y hueso, y volvieron a Catalunya en cuanto pudieron. Cada cual encontró su rumbo.
Uno de ellos, fue por demás afortunado. Amaneció un día de verano, mientras Roser escribía en sus primeras páginas unas palabras. Fue metido en un sobre sin previo aviso, y comenzó una aventura que jamás imaginó posible. Días largos, de mucho movimiento, de turbulencias. Se dio cuenta que había llegado a destino, cuando unas manos frías lo sacaron del envoltorio y pudo estornudar. Apenas alzó la mirada de nuevo, la vio. Sus ojos parecían de vidrio y una sonrisa de dientes grandes se dibujó.
Junto con ella viajó en subte, y conoció un montón de argentinos que hablaban rarísimo. La vecina de asiento ojeó su tapa intentando descifrar el catalán allí escondido. Apenas salieron de la estación, se sacó algunas fotos en lugares emblemáticos de la ciudad, no podía creer estar en Buenos Aires, ¿qué hacía acá?
Al fin, llegó al último destino. Descansó sobre una mesa de luz, con otros aliados. En el silencio de esta nueva casa, descubrió que recorrer tantos kilómetros no había sido en vano. Él, había sido elegido para ser testigo de esos hilos casi invisibles que se entretejen entre los seres humanos. Que van trenzando telares hermosos, enormes, que atraviesan océanos, tiempos y espacios. Que llenan de colores la vida, y abrigan en noches de frío a quienes tienen el gusto de seguir tejiendo, sin temer a la distancia ni al paso de los años".
dimecres, 25 de maig del 2022
SOTA LA PELL recull de relats breus
Amb la voluntat de recollir els diferents relats que he escrit els darrers anys, neix "Sota la pell". Vint-i-un relats curts, breus històries que ens parlen de persones d'aquí i d'allà, amb les seves pors, anhels, enyors i solituds. Aquelles emocions i batecs que s'amaguen sota la pell.
dijous, 14 d’abril del 2022
SANT JORDI
Ja tenim ben a tocar Sant Jordi, diada de roses i llibres.
Algunes persones em demaneu sobre les novel·les i contes que he escrit, i on es poden trobar. Així doncs, em trec la pols de les orelles i us comparteixo els enllaços i els llocs de venda.
LA VOLADA DEL PINSÀ
Fra Bernat, un jove franciscà, torna
al monestir de Santa Maria de Surós, al seu poble natal, amb una
tasca secreta, tenir cura del Monestir Ocult, un lloc on obres d'art
i literatura han trobat refugi al llarg de la història. Després d'anys lluny del poble, fra
Bernat descobreix el patiment dels vilatans sota el jou de Jaume de
Montoliu, un home poderós i menyspreable. També retroba la família
i els amics d'infància, en Pere, metge del poble, i la Margalida,
casada ara a contracor amb en Montoliu. Fra Bernat anima als vilatans a
reconstruir un antic molí d'aigua, fet que l'enfronta als interessos
del ric propietari i crea divisions dins la comunitat. A partir
d'aquest moment, fra Bernat viurà una història de secrets
compartits, conflictes, amor i lluita per la justícia. Embolcallat
pel misteri que s'amaga darrere cada pintura, fra Bernat es veurà
obligat a prendre decisions que l'abocaran a importants
contradiccions internes i que el duran a un punt sense retorn.
SOTA L'OMBRA DEL SAÜQUER
Llibreria La Ploma (Moià)
A través dels records d'en Benet, l'ajudant de pastor de Cal Boix, ens apropem a la realitat silenciada d'aquelles persones que van viure durant anys el menyspreu, la injustícia i els abusos pel fet de ser diferents. Una realitat punyent, que avui ens és incòmode de mirar, però que forma part de la nostra història.
EL BUFÓ QUE VA HAVER DE MARXAR DE PALAU
"He vingut a explicar-vos la història d'un home. Un home que, sense cap glòria, va viure l'aventura més increïble i maravellosa que mai no hauria pogut ni tan sols imaginar. No és cap llegenda ni la narració heroica d'un cavaller enamorat. No espereu trobar dracs que escupen foc, ni boniques princeses esperant ser alliberades. El que avui us explicaré és la història d'un bufó: el Bufó que un dia va haver de marxar de Palau".
Un conte metafòric, un camí personal que arrenca del fracàs i porta cap a una vida amb sentit.
Bona diada de Sant Jordi!
dissabte, 5 de febrer del 2022
L'ALTRE
Quan va penjar el telèfon es va deixar caure sobre el sofà sense acabar de creure's el que acabava de sentir. Premi Arts escèniques del Lletra de Tinta! Va sentir dins el pit com si tingués una olla a pressió a punt d’explotar. No podia ser veritat!
Assegut al sofà es va sentir paralitzat; les mans li suen i la respiració se li accelerava intentant fugir d'aquella opressió al pit. L'entrega del premi es faria al Gran Teatre, en una gala especial, li va dir la dona que l'acabava de trucar. Que l'esperaven, juntament amb altres guardonats de poesia i novel·la, per poder-lo felicitar personalment en el reconeixement públic. I a ell les paraules se li havien encallat a la gola, fetes un nus. Sí... sí... Ah. Gràcies. Gràcies.
No hi aniria. Buscaria una excusa qualsevol. Sempre hi havia la possibilitat d'una febrada sobtada que no el deixés aixecar del llit el dia més feliç de la teva vida. Perquè havia de ser això, un dia molt feliç. El més feliç de tots. Com ho era per totes les persones que rebien un reconeixement com aquell. Però no pas per a ell. Aquella notícia li havia despertat el vell fantasma de la por. És clar que estava content d'haver guanyat. O ho havia d’estar. Però només d'imaginar-se pujant a l'escenari a recollir el premi, el cos se li tensava i un tremolor el sacsejava per dins, en una espiral demolidora. Qui li havia manat de posar-se en aquell embolic? Per què s'havia presentat al concurs? Va notar que els budells se li recargolaven en un dolorós espasme. Ho havia fet sense imaginar la possibilitat de guanyar. Era un premi massa prestigiós per un escriptor novell, havia previst. Com podia haver estat tan il·lús de desafiar l'atzar?
Ja s'imaginava la presentadora excusant-lo: l'actor, i ara escriptor premiat, Jofre Alzina ha disculpat la seva presència per una força major que el manté indisposat. Sí, millor així. Com un covard. I què? Tothom té les seves coses, no?, es rosegava les ungles. Ningú sospitaria que fos una mentida. Qui es podia imaginar d'ell aquella mena de vertigen així? Ni tan sols ell mateix es reconeixia en aquell estat de desfeta.
Quants cops havia trepitjat un escenari a la seva vida? Ni els recordava. Havia començat a fer teatre a l'escola i després amb el grup del barri, els estudis a l'Institut del Teatre i tantes gires amb l'Atretzzo Cia. Més de quinze?, vint? Però allò que li demanaven ara era molt diferent que posar-se a la pell d'algú. Perquè sempre que s'obria un taló, ell ja no era ell, sinó l'Altre. I això el fascinava; com una mutació entre bambolines que l'encobria rere un aspecte estrany i misteriós. Perquè si no fos així, ell mai hauria gosat besar-la amb aquella passió desmesurada, ni gemegar vessant llàgrimes de ràbia incontrolada, com un foll. O quedar-se mig nu sobre l'escenari, si calia. L'Altre era així, no pas ell. Ell no.
I va ser d'aquesta manera, excavant en les profunditats de l'Altre, que l'embruix del teatre el va fascinar i el va enganxar com una droga que li corria per les venes. Era per això que havia decidit escriure'n, per alliberar-se'n, per deixar sortir tot aquell garbuix intern que li cremava les entranyes; ressò de mil veus i rostres que prenien vida dintre seu sense demanar-li permís. Només per això. I “Simbiosi” era la seva primera obra, la que va presentar a concurs convençut que mai guanyaria.
Després de l'entrega dels premis hi hauria una roda de premsa amb periodistes del món de la cultura, li havia dit aquella dona de veu greu quan li havia donat la notícia. La gran notícia! Si el veiessin ara per un forat, fet un bolic al sofà de casa! Segur que les xarxes n'aniran plenes. Bombardeig d'enhorabones, felicitats, tu si que ets un crac, vals molt, tio, t’ho mereixes, segueix així... I als diaris la seva imatge somrient amb el peu de foto: l'actor Jofre Alzina, guanya el premi Lletra de Tinta de Teatre. I sa mare, emocionada, guardant els retalls de premsa en aquella carpeta vermella on col·lecciona tots els programes de les obres on ell ha actuat... Li va pujar una glopada de fel i es va aixecar d'una revolada. Va tenir el temps just d'arribar al vàter. Va vomitar.
La nit de la gran Gala del Lletra de Tinta, el teatre és ple a vessar. A primera fila, els reservats, ja s'omplen amb les autoritats polítiques i del món de la cultura que van arribant. Periodistes dels diferents mitjans de comunicació del país es preparen per retransmetre en directe la gran gala. Els llums s'apaguen i la veu en off dóna la benvinguda. Protocols d'agraïment, discursos i finalment, el moment més esperat. La parella de presentadors, coneguts periodistes de la televisió, s'acosten al micròfon amb el sobre a la mà.
―I en la categoria d'Arts escèniques l'obra premiada és.... ―ella obre el precinte posant cara d'emoció mentre un silenci tens embolcalla la sala―, “Simbiosi” de Jofre Alzina!
Un fort aplaudiment ressona entre el pati de butaques mentre la gent es gira per veure la jove promesa del teatre contemporani.
Un home d'una seixantena, canós, amb bigoti poblat i ulleres de pasta negra s'aixeca d'entre el públic i avança cap a l'escenari sense titubejar. Vesteix pantaló i americana de vellut marró i un mocador vermell lligat al coll, malgrat ser a finals de juny. Decidit, saluda als membres de l'organització amb una ferma encaixada de mà i es dirigeix al micròfon.
―Em dic J. Aubert i sóc el protagonista de “Simbiosi”. He vingut a recollir el premi que avui, molt amablement, el jurat ha decidit atorgar-me. Agraeixo a l’organització del Lletra de Tinta la seva aportació al món de les Arts escèniques, a les quals pertanyo ―l'home fa un silenci i observa la platea, plena a vessar―. Vull dedicar aquest premi a l'home a qui dec el fet de ser qui sóc, de ser viu, i de ser aquesta nit aquí: en J. A. a qui jo sempre anomeno l'Altre.
El teatre esclata en aplaudiments. Els periodistes, al fons de la sala, prenen nota d'aquell nom fins ara desconegut, J. Aubert i s'afanyaven a preparar noves preguntes per a la roda de premsa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)