Era
un capvespre qualsevol, quan la vaig conèixer, i un sotrac em va nuar
les entranyes. Dissimulant, com si allò no anés amb mi, m'hi vaig
apropar amb mirada curiosa. A poc a poc, per a passar desapercebut.
I, encara no sé com, però aquella desconeguda em
va seduir fins al moll de l'os.
Tenia
un no sé què que m'embriagava i no podia deixar d'escoltar-la. La
seva veu, com un xiuxiueig a l'ànima, em torbava: greu i aguda a la
vegada, serena i excitant com la que més! Una carícia a cau
d'orella.
I,
encara en la distància, mig avergonyit, vaig observar el seu caminar
graciós, a cops de verbs entremaliats ―ara
corro, ara m'aturo, ara m'alenteixo perquè em puguis atrapar. Tota
ella, com una picada d'ullet que em feia estremir al ritme del seu
pas. I amb cada alè contingut, em seduïa la seva fragància, com
si tota ella fos un joc, lliure
i apassionat, que senyoreja amb el temps, la música i la vida.
I
aquella vesprada jo me'n vaig enamorar. I hauria volgut retenir-la.
Capturar-li cada mot i fer-me'l meu. I fondre'm amb ella en un bes
etern abans que es pongués el sol.
Però cada cop que m'hi apropava per a acariciar-la, ella
s'esmunyia entre els meus dits, poc hàbils. I aleshores la vaig
veure marxar, sobre la sorra. Massa preciosa i massa lliure per a
deixar-se retenir.
La
poesia, em vaig dir, no té cor per un sol amant.
Però jo l'estimaré
sempre.
