L’espiga
es desperta i aguanta la mirada al sol.
És
presumida i esvelta. Vol tocar amb les fines arestes el cel.
I
desafia amb cos altiu el ventijol que la bressola.
Es
deixa escabellar una mica, just perquè la mirin les roselles.
L’espiga
se sent bella. Sap que pot enamorar.
I
veu les seves companyes amb llurs cossos vinclats
tija
cansada, mirada baixa cap al sòl ressec.
I aleshores, el
seu menyspreu l’estarrufa.
Ella
se sap diferent. Única entre
el blat.
Però
l'espiga desconeix que el que doblega les altres
no
és pas ni orgull ferit ni una falsa modèstia
sinó
el pes de les seves entranyes farcides de gra madur.
I
en la seva eterna arrogància i buidor
l’espiga
continuarà mirant per sobre tot un camp sencer
que
acabarà ignorant la seva presència altiva
fins
al dia de la sega.
