Quan
el tren va xiular, vaig posar la mà dins la butxaca de l'abric. Dins
hi duia la bala de vidre, amb el cor de tres colors, i un sobre
doblegat amb adreça de Barcelona. Vaig acostar la cara a la finestra
per poder dir adéu al pare i l'alè va entelar el vidre. Ell va
aixecar la mà i jo vaig intentar somriure, però a la gola hi tenia
un nus. Premia tan fort la bala que se'm clavava al palmell de la mà,
com si fent-ho m'aferrés a aquell instant per sempre més.
L'estació va començar a moure's,
com si algú l'estirés amb una corda i se la volgués quedar, i el
pare va desaparèixer amb l'andana. Ja no el vaig tornar a veure mai
més, va morir al cap d'uns de mesos. D'ell en guardo aquell darrer
record amb la mà alçada sota el rellotge de l'estació, potser
sabent que aquell era un comiat per sempre.
El vidre entelat m'enterbolia el
paisatge d'oliveres i vaig passar la màniga de l'abric per poder
veure-les millor. Vaig tornar a seure observant com els camps
s'escolaven a correcuita, com si tinguessin pressa per fugir, i em
vaig preguntar com seria la meva nova casa, si també tindrien
oliveres i camps.
Recordo
que vaig pregar, inútilment, que s'aturés el temps mentre premia
amb força l'embalum del mocador de fer farcells contra el meu pit i
m'aguantava les llàgrimes. Entre els peus, calçats amb les noves
espardenyes d'espart que m'havien comprat per l'ocasió, hi guardava
el cistell que la mare m'havia preparat amb quatre viandes pel
viatge. Ella no havia anat a l'estació a acomiadar-me, m'havia
abraçat ben fort a la porta de casa, plorosa. Dios
te bendiga, m'hija.
Però el pare em va estirar pel braç, abans que jo m'aferrés massa
fort a la mare, i em va fer pujar al carro.
Que a Barcelona ja m'anirien a buscar
a l'estació i que, a partir d'ara, ja seria tota una dona i treballaria a
la casa d'uns senyors com a minyona. Que havia tingut molta sort
perquè hi anava recomanada. I jo només mirava les orelles de la
mula i no vaig dir res en tot el viatge, però ara sentia que l'ànima
se'm buidava a mesura que imaginava la meva vida lluny del poble
empedrat i les façanes blanques. Lluny de les meves amigues i de la
font de la plaça. Aquell dia, només tenia catorze anys, i l'única
companyia d'una bala de vidre amb el cor de tres colors, quan el món
se m'havia fet gran de cop i volta. Immensament gran i hostil.
Al meu davant, va seure una dona amb
un infant enganxat al pit. Recordo que em vaig fixar amb els seus
peuets descalços que reposaven sobre la falda de sa mare i aquell
menut em va fer pena perquè ell, potser encara no ho sabia, però un
dia creixeria i també se sentiria sol, i em vaig preguntar si
guardaria a la butxaca una bala, i de quins colors tindria el cor.
Vaig repenjar el cap al marc de la
finestra i em vaig deixar bressolar pel sacseig del tren i el xerric
de les rodes per oblidar la por. Jo encara no ho sabia, però aquell
camí de ferro, que m'allunyava de la misèria, m'empenyia alhora vers
un destí insalvable de servitud.
