dissabte, 19 de gener del 2019

RETRATS: COM LA XOCOLATA DESFETA



I si no me'n surto, Eva?
La cambrera ens va portar dues tasses de xocolata fumejants i un plat amb melindros que va deixar sobre la taula. L'Eva va posar els ulls en blanc.
―Sí, ja ho sé, tu ho veus tot molt fàcil, però jo aquesta nit no he aclucat l'ull. I és que no sé què fer. Diuen que volen una resposta ràpida però... a mi que no em vinguin amb presses! Vols dir que tanta urgència no amaga algun interès que se m'escapa? I si se'm volen treure de sobre? ―la cara d'incredulitat de l'Eva empassant-se una cullerada de xocolata calenta em va fer reaccionar―. Bé, potser no. Sempre m'han tingut en consideració i em consta que em valoren. Ai, no sé. Però si tot va bé, per què volen que marxi del despatx per obrir aquesta nova oficina? Per tenir-me lluny, potser? I si és un fracàs? Aleshores, apa reina, ens sap molt de greu però... a les llistes de l'atur!
L'Eva es va llepar els llavis i se'ls va eixugar amb el tovalló de paper.
―L'imbècil de l'Ernest s'enfilarà per les parets quan ho sàpiga. Doncs que es foti, que a mi els clients no em cauen del cel, eh! ―amb un gest desmenjat vaig apartar la tassa del meu davant―. Preferiria que el Vendrell m'hagués cridat al despatx i m'hagués etzibat: el mes que ve obrim oficina i et traslladem. Començaràs el dia u. Dat i beneit. Ah, però no! M'havia de dir, mira, el negoci va bé i m'estic plantejant obrir una nova oficina, però necessito algú de confiança i he pensat que tu podries encarregar-te'n. Ara tinc una bona oportunitat, una oferta de local immillorable, però depèn de tu. Que no és ell el director? Per què em carrega a mi aquesta responsabilitat? Eva, que m'escoltes?
Ella continuava sucant un melindro rere un altre. Com podia menjar tant! Estava seca com un clau i no sé on ho posava.
―Diu que al despatx nou es contractarien un parell de persones que estarien sota la meva responsabilitat. Buf, això del personal sí que em fa més por que una pedregada! ―el tovalló de paper ja estava fet una pelleringa entre els meus dits.
―Perquè tu... si estiguessis al meu lloc? ―era la pregunta més absurda que podia fer-li, i jo ho sabia. Ella m'hauria trucat saltant d'alegria i estaríem brindant amb cava. Ara era la cullereta la que patia un sever maltractament després de la desintegració total del tovalló―. Tu no veus alguna cosa estranya en aquesta proposta? A mi és que em fa mala espina. Eva, coi, diga'm que tinc raó! ―una altra frase totalment absurda.
Va mirar el rellotge i va fer cara de sorpresa. El temps havia passat volant, va dir, i s'havia d'afanyar si no volia perdre el tren. Es va aixecar d'una revolada, es va embolicar el mocador al coll i es va cordar l'abric. Jo ni em vaig moure: tranquil·la, ja pago jo, vaig pensar. Ella em va fer un petó a cada galta. Truca'm quan estiguis instal·lada a la nova oficina. I va marxar corrents. L'Eva era tan confiada que, fins i tot, es refiava en la puntualitat de la Renfe.
Un cop sola, vaig respirar fondo. Davant meu, al lloc que havia deixat buit l'Eva, hi havia dues tasses ben escurades i un plat amb quatre molles de melindro. Me les vaig quedar mirant. Si renunciava ara a aquella proposta, en adonar-me'n, potser ja seria massa tard. Algú altre s'hauria fotut la meva xocolata!