A aquesta hora no hi ha ningú al cementiri. Millor. Així podrem parlar sense que ningú ens destorbi. El soroll que fa la cama és l'únic que se sent mentre camino. La cama i els verdums, que a aquesta hora ja canten. Encara recordo bé on és la teva tomba, Elvira. Sé que sóc un beneit, però em pregunto si et farà contenta tornar a veure’m i si els morts hi senten i si poden perdonar. És per això que he vingut, saps? Per contar-te el que va passar. I perquè allò ja em pesa massa. Més que aquest gep que carrego a l’esquena des que vaig néixer. T'he dut un ram de roselles, les deixo aquí sobre. Aviat es pansiran amb aquesta calor, però no m'he pogut estar d'arrencar-ne unes quantes en venir. Te’n recordes quan em deies, Benet, vés a collir un ram petit de roselles i el posaves darrere l'orella de la Tina i la Tina reia i tots rèiem? Rèiem perquè no sabíem res del que passaria. Si tu no haguessis mort, Elvira, tot hauria anat diferent. Però ja havies marxat. I l'Andreu. I a mi, l'ajudant tort i beneit del pastor, aviam qui m'hauria escoltat allavorens, si ho hagués explicat a algú?
Més o menys així comença la nova novel·la que estic escrivint. Amb la voluntat de tornar a posar-m'hi, després d'un temps d'impàs, comparteixo les primeres paraules...
