Un
dia, quan vam tornar la ramada, ens faltava una ovella. En Puça la va
trobar al fons del clot amb una pota trencada. Cagumtot,
va maleir l'Andreu quan la va veure margenal avall. L'os li sortia de
la pota, fet estelles, i pertot hi havia sang. Respirava amb un bleix
que pareixia un siulet, tenia el morro espellifat i se li veien les
dents, com si rigués. I l'ovella em va
mirar i el
cor se'm va fer petit. L'Andreu em va dir, aguanta-li fort les potes,
Benet. Va treure el coltell
de
la barjola i jo vaig tancar els ulls ben fort. Vaig sentir com li
clavava, coll endins, i l'ovella feia un parell de batzegades. I quan
vaig obrir els ulls, encara em
mirava però ja no es movia.
L'Andreu va netejar el
coltell
amb l'herba i va dir ara ja és carnada pels llops, marxem. Però jo
no em movia. I em devia veure apenat perquè em va dir, Benet, a
voltes la vida és així, ja no hi havia res a fer per aquesta
bèstia, només li esperava turment. I
aquell dia vaig aprendre que la compassió a vegades és cruel.
