Blanca
i rodona, la lluna resplendia cada nit la seva llum lletosa,
acaronant la superfície de la terra. Parelles d'enamorats la
contemplaven, amagats en la intimitat de la nit, mentre els poetes li
escrivien bells versos, captivats pel seu silenci gebrat.
Però
la lluna estava trista perquè se sabia molt sola. I,
com més poemes d'amor li dedicaven, el desconsol més l'afligia,
conscient de com n'estava d'isolada enmig de l'univers. Que no sabien
els homes que la llum alba no era pas seva? Ella tan sols era un mer
mirall de la resplendor del sol. I la seva superfície era massa
pedregosa i freda perquè
hi germinés la vida. Quan mirava la terra, amb els colors intensos
del verd del bosc, el blau de l'oceà, el groc de la sorra del desert
i les mil llumetes que encenien els homes cada nit, se sentia pobra.
I nua. Amb el cor fred, gelat.
Ella
sempre mostrava la mateixa cara, la més bonica; fins i tot,
els
infants solien dibuixar-li un rostre somrient que els feia l'ullet.
Però cap d'ells no
podia
imaginar la seva altra faç, sempre oculta, plena de cràters i de
ferides provocades pels meteorits que hi impactaven. Una cara massa
vulnerable, exposada sempre a la intempèrie de l'univers. És que li
cantarien la mateixa bellesa si la veiessin tan abrupta
i nafrada?
La
lluna se sentia cada cop més trista. I va ser així com, per escapar
de les mirades captivades, va decidir
ocultar-se darrere l'ombra
de la terra fins a quedar totalment oculta. Però cada cop que,
traient el nas, resplendia enmig la nit, altra volta els músics li
componien belles melodies i els poetes,
versos enyorats. Però a ella, aquells mots, li arribaven sempre
emmascarats de la punyent solitud. I, afligida, s'amagava
de nou.
I així va ser com la lluna va fer
seu aquell moviment cíclic d'anada i tornada. De reflectir la llum
intensa del sol i d'amagar-se en la foscor de les ombres més
opaques. I els homes es van resignar a viure sense ella durant uns
dies; van aprendre a esperar-la i a acomiadar-la en el seu viatge. I
van passar els mesos, els lustres i els segles amb aquell vaivé
constant.
Una
nit, la lluna trista va veure
una cosa que
la va captivar per la seva bellesa. Al fons de les aigües d'un llac
dansava, al ritme de l'oneig suau, quelcom
que no havia vist mai. Resplendia una brillantor intensa i un munt de
peixos de colors n’acariciaven,
juganers, la superfície clara. Preciosa i ben rodona, aquella mà de
llum restava acompanyada de petits brillants, com lluernes, que
dansaven al seu entorn.
Aleshores
la lluna va comprendre. Allò que tant l'havia captivat al fons
de l'estany,
no era res més que el propi llambreig. Dins la terra, aquest no era
ni fred ni buit, sinó ple de vida. I les ferides ocultes ja no
estaven exposades a l'embat dels meteorits, sinó que reposaven en el
bressol del riu, tou d'argila. La lluna va somriure per primer cop en
tota la infinitud i el seu
espurneig
es va fer encara més brillant.
Sense
dir res als homes, va continuar el vaivé cíclic. Però quan
minvava, ja no ho feia amb l'esperit d'amagar-se en l'ombra sinistra
de la terra, sinó amb la certesa de tornar, passats pocs dies. I,
d'ençà d'aleshores, quan els poetes li cantaven la bellesa i els
enamorats s'abraçaven embolcallats de la blanca claror, ella tan
sols contemplava les aigües silencioses del llac. I s'esforçava per
regalar-los el seu
millor
reflex.
