Fragment del conte "El Bufó que va haver de marxar de Palau"
"―El
jardí de Palau era ple de flors, però mai m’havia entretingut a
descobrir com n'és de bonic cada pètal ni la combinació dels seus
colors i flaires. M’adono que mai, fins ara, m'havia aturat a mirar
tanta bellesa que m’envolta.
―I
tanta Bellesa que porteu a dins.
―Com
dieu? ―vaig fer girant-me cap el frare que no deixava de mirar el
foc.
―La
verdadera Bellesa es troba en l’interior. Tu, jo, tots els homes i dones del món formem part d’aquesta natura i el nostre cor,
com les flors o la posta de sol, és Únic i Bell per Ell mateix. Però massa sovint no ens ho acabem de creure. Ens resistim a acceptar la nostra Bellesa
Interior i la nostra capacitat de fer coses boniques, i malgastem el
temps negant d’aquest regal.
Aleshores,
els ulls se'm van negar. I, sense poder evitar-ho, vaig plorar. Un plor suau, tranquil, però sense aturador. L'ermità em va deixar fer en silenci,
llargament; com si les meves llàgrimes no li fossin estranyes del
tot.
Al
cap d'una bona estona, quan em vaig calmar, li vaig
preguntar:
―Ermità,
com
puc veure la Bellesa que hi ha en mi?
―Acceptant
que és precisament en la Feblesa del teu cor, on hi fa niu aquesta
Bellesa. No és la fragilitat, la vulnerabilitat d'aquesta flor, el que
la fa tan especial?"
