La
tardor envermelleix quan l'hivern se la mira.
Ell
fa olor de boira baixa i pluja fina,
gust
de pruna madura i brasa ardent.
Nits
que s'allarguen en somnis latents.
Ella
s'estremeix de colors i de matisos; l'hivern ja l'ha acariciat.
Eternes
besades de silenci, vinya
de raïm granat.
I
en un breu sospir, un confiat lament,
ella
despulla ses fulles pintades al vent.
Massa
tard, tardor preciosa, l'hivern ja t'ha embolcallat.
Ses
mans són fredes i el seu alè de gebre
tes
llàgrimes de rosada ha glaçat.
I que nua t'ha deixat!
I,
amb tot, dins teu hi resta vida. Bé que ho saps.
Brots
que esperen contra tota esperança.
Esperançats.
