ARRELS
No m'envegis, ans que sigui el teu anhel aprendre de mi.
No m'envegis, ans que sigui el teu anhel aprendre de mi.
No
m'envegis; les aparences sovint enganyen.
Sento
com em mires, com et deixes enlluernar per la frondositat de les
meves branques, verdes a vessar, i et deleixes amb el regal d'aquesta
l'ombra tan preuada. Imagino com abaixes un instant les parpelles,
deixant-te embriagar per la fragància de les meves flors, tot un
bàlsam
per a la teva vida atrafegada. Segurament escoltes
la
remor
de
les meves fulles en ser acaronades pel vent i desitges,
com mai, el silenci que m'envolta. Acaricies amb el tou dels dits el
meu tronc, d'escorça rugosa i vella, mentre t'entretens a buscar amb
la mirada una merla esmunyedissa que canta amagada entre el fullatge
espès. Sé que m'admires, que cobeges la meva pau. Fins i tot,
potser, la meva presència i fortalesa.
Però
tu tan sols et fixes en l'exterior. No t'ho retrec, no ets l'únic; sempre ha estat així.
Als homes us costa d'acceptar el que no és evident i preferiu pensar
que només existeix allò que els vostres sentits us mostren. Tu tan
sols admires una part de mi, molt més petita del que t'imagines.
Jo també sóc avall,
endins. Arrelo, incansable, cap a les profunditats de la terra, allà
on no arriba mai la llum, on el sòl esdevé fred i rocós o ofegat
d'argila erma. Estenc, lentament i tossuda, les meves arrels fins on
no s'hi troba ni un alè de vida. I a mesura que una part de mi
emergeix vers els sol i es mostra bella i esplèndida, l'altra
s'endinsa en les profunditats abismals de la terra, en la més
profunda solitud i foscor. I com més ufanós i bell tu em
contemples, més profundes les meves arrels s'endinsen.
No
m'envegis, ans que sigui el teu anhel
aprendre de mi. I no neguis més el que és innegable: allò més bell,
ufanós i admirable s'alimenta sempre de superar les adversitats més
profundes en la solitud i obscuritat més pregona.
