EL PANY

Qui pot obrir un pany

tants anys rovellat

per les inclemències?

Qui pot obrir el pany

massa anys custodiat

per serps famolenques?

Qui em pot obrir el pany

que els anys han travat

amb pors i creences?

Qui em vol obrir el pany?

BARCELONA

 

Quan el tren va xiular, va posar la mà dins la butxaca de l'abric. A dins, hi duia la bala amb el cor de tres colors, i un sobre doblegat amb una carta i una adreça de Barcelona. Va acostar la cara a la finestra i el seu alè va entelar el vidre. Premia tan fort la bala que se li clavava al palmell de la mà. L'estació va moure's, lentament, com si algú l'estirés enrere, i son pare va desaparèixer amb l'andana. La mare no hi havia anat, l'havia abraçada a la porta de casa, plorosa, entre geranis vermells. Dios te bendiga, m'hija. El pare li havia dit que a Barcelona ja l'anirien a cercar a l’estació, que treballaria a la casa d'uns senyors, com a minyona, i ella havia sentit que l'ànima se li fonia. Només tenia tretze anys. I marxava de casa amb l'única companyia d'una bala amb el cor de tres colors. El seu petit món, de cop, es va fer immens. Immens i hostil. Va recolzar el cap a la finestra i es va deixar bressolar pel sacseig del tren per oblidar la por. Va tancar els ulls com per amagar els somnis i les llàgrimes. Una vida acabada d'estrenar rodant sobre un camí de ferro i fum que l'allunyava de la misèria però l'empenyia, insalvable, vers un destí de servitud.

LA NIEBLA (Agustí Blàzquez Villalba)

Avui fa vint-i-cinc anys que l'Agustí, el meu pare, ens va deixar. 

Gairebé tota una vida...

Però l'atzar ha fet que hagin retornat a les meves mans uns manuscrits seus, en castellà, que va escriure fa molts anys. 

Avui, m'ha vingut de gust compartir-ne un petit fragment que parla de la boira, ara que s'acosta la tardor i que, de ben segur, molts dies es farà present. 

Com un homenatge, agraiment i record cap a ell.

LA NIEBLA

 “El camino hacia el bosque desciende en suave pendiente que carece de grandes cuevas; tan húmedo como limpio, tan descolorido como bello. Es necesario aguzar la vista, pues la niebla es densa. Me paro y observo a mi alrededor el extraño fenómeno de nitidez, en el cual, al aumentar la distancia, a mi sorprendida visión, desaparecen paulatinamente los pálidos colores y la bruma rompe la policromía en un afán de ser ella la única presente. Sigo andando y van tomando forma lentamente los altos pinos del bosque. Hay silencio; solo puedo oír el chasquido de mis pisadas sobre la mojada hierba.

Ya en el bosque, busco el calvero en el que en otras ocasiones me he sentado; reclino mi espada sobre un robusto tronco y tomo por asiento una piedra labrada, que solo Dios sabrá a que edificio ha podido pertenecer y los años que hace compañía al pino, junto a su base.

Todo rezuma humedad y mis aspiraciones pulmonares me llenan los alveolos de una frescura agradable; respiro lentamente, buscando en ello una serenidad, que me impregne de la dulce visión que ofrece el paisaje vestido con ese manto de tul acuoso.

Sigue el silencio, quiero cerciorarme que verdaderamente estoy escuchando esa sinfonía sin sonido, intento que mi oído busque en la lejanía el canto de un pájaro, la presencia de un insecto; pero en vano me esfuerzo; todo está callado, es posible que el monte entero goce como yo de la visión que nos ofrece la tupida niebla”.

Fragment de “Vivencias y recuerdos de mi estancia en el Santuari del Miracle”.

TOT FENT CAMÍ...

Tot just a l'inici d'un nou curs, aquest fragment del conte "El Bufó que va haver de marxar de Palau" em fa una picada d'ullet...

A la llunyania, vaig veure un poble de casetes baixes i emblanquinades i, un poc més enllà, un altre poblet amb un campanar ben alt i un camí que seguia la serralada i desapareixia a l’horitzó. La ruta continuava i mai no deixaria d’avançar. Passaria per aquells pobles i per altres i coneixeria molta gent. I em retrobaria amb els meus vells amics en algun d'aquells poblets tranquils, en un camp sembrat d'ordi o algun prat verd de pastura, travessant un rierol al fons d'una vall o enfilant-me en qualsevol ermita al cim d'una muntanya. Em vaig aixecar i vaig respirar fondo. I aleshores vaig tenir un pensament dolç i agraït per a la Bruixa del Desert, la Bona Remeiera d'Ànimes, que em va ensenyar l'Art d'Estimar.

Abraçat al sarró, fet encara del meu antic vestit de Bufó, ple de tots els tresors descoberts pel camí, em vaig penjar el llaüt a l’esquena i vaig avançar prat enllà, dirigint-me cap al primer poble per continuar el Camí.

El Camí, sempre incert i sorprenent, de la Vida.

fragment d'El Bufó que va haver de marxar de Palau

EN AQUEST TOMBANT DEL CAMÍ

El camí que deixo enrere és llarg

ple de viaranys i greus caminades

pas d’espadats i per verdes valls,

pujant muntanyes i margenades.

I en aquest tombant que m’és l’avui

sec, i n’agraeixo la tartera

bevent de mes llàgrimes de sal

la ruta emprenc. El camí és drecera!

PINZELLADES

“—El sentit de la vida no és anar-nos buidant per omplir-nos de nou? Deixar anar allò que ens van ensenyar un dia perquè calin, en nosaltres, noves veritats? Feia dies que aquestes preguntes li ballaven pel cap i ara semblava que, en expressar-les en veu alta, prenien encara més força. 

—Què vols dir? —la Margalida va arquejar les celles i el va mirar amb aquells ulls d’un negre intens que ja havien recuperat la brillantor. 

—Vull dir que, a vegades, creiem que algunes coses són certes només perquè algú ens les ha dit. O perquè tothom les creu així. Però, potser, només són una falsa il·lusió, un engany que amaga una veritat més gran al darrere. És fra Bartomeu qui m’ha fet pensar en tot això. O, millor dit, les seves pintures. M’hi he passat hores, aquí, deixant que aquestes pinzellades m’avivessin els sentits i m’arribessin al cor. 

La Margalida se’l va mirar somrient i va tornar a mirar el quadre. 

—Veus? Fixa’t bé en aquell d’allà. Des d’on eren tots dos, recolzats a la columna, ell li va mostrar l’extrem superior d’un llenç que reposava en un racó. 

—No et sembla meravellosa aquesta posta? Però, si t’hi fixes bé, més que no pas els darrers rajos de sol i el retall de l’horitzó, no sents el silenci, la serenor que sentia l’ermità en pintar-la? —fra Bernat es va aturar uns instants—. Cada pinzellada conté la riquesa de les vivències i sentiments de fra Bartomeu. A vegades, fins i tot, em sembla sentir el seu respirar compassat mentre creava. Les coses autèntiques, les de veritat, no passen mai, Margalida, no caduquen amb el temps. Són eternes. Això em sembla extraordinari”.

Fragment de La volada del pinsà

ESPIRAL DE PALLA SECA

De palla seca son tes entranyes

però hi batega el cor del blat granat.

Rodó espiral que mon cor et guanyes

guardià silent del camp daurat.

L'ESPIGA

L’espiga es desperta i aguanta la mirada al sol.

És presumida i esvelta. Vol tocar amb les fines arestes el cel.

I desafia amb cos altiu el ventijol que la bressola.

Es deixa escabellar una mica, just perquè la mirin les roselles.

L’espiga se sent bella. Sap que pot enamorar.

I veu les seves companyes amb llurs cossos vinclats

tija cansada, mirada baixa cap al sòl ressec.

I aleshores, el seu menyspreu l’estarrufa.

Ella se sap diferent. Única entre el blat.

Però l'espiga desconeix que el que doblega les altres

no és pas ni orgull ferit ni una falsa modèstia

sinó el pes de les seves entranyes farcides de gra madur.

I en la seva eterna arrogància i buidor

l’espiga continuarà mirant per sobre tot un camp sencer

que acabarà ignorant la seva presència altiva

fins al dia de la sega.

UN REGAL!!

Avui he rebut un regal molt especial.

Un bon dia, algú llegeix "La volada del pinsà" i, de sobte, et fa arribar aquesta petita joia que, a partir d'ara m'acompanyarà en les totes les meves lectures.

Moltes gràcies Teresa Druguet!

ENCÍS

Era un capvespre qualsevol, quan la vaig conèixer, i un sotrac em va nuar les entranyes. Dissimulant, com si allò no anés amb mi, m'hi vaig apropar amb mirada curiosa. A poc a poc, per a passar desapercebut. I, encara no sé com, però aquella desconeguda em va seduir fins al moll de l'os.

Tenia un no sé què que m'embriagava i no podia deixar d'escoltar-la. La seva veu, com un xiuxiueig a l'ànima, em torbava: greu i aguda a la vegada, serena i excitant com la que més! Una carícia a cau d'orella.

I, encara en la distància, mig avergonyit, vaig observar el seu caminar graciós, a cops de verbs entremaliats ―ara corro, ara m'aturo, ara m'alenteixo perquè em puguis atrapar. Tota ella, com una picada d'ullet que em feia estremir al ritme del seu pas. I amb cada alè contingut, em seduïa la seva fragància, com si tota ella fos un joc, lliure i apassionat, que senyoreja amb el temps, la música i la vida.

I aquella vesprada jo me'n vaig enamorar. I hauria volgut retenir-la. Capturar-li cada mot i fer-me'l meu. I fondre'm amb ella en un bes etern abans que es pongués el sol. 

Però cada cop que m'hi apropava per a acariciar-la, ella s'esmunyia entre els meus dits, poc hàbils. I aleshores la vaig veure marxar, sobre la sorra. Massa preciosa i massa lliure per a deixar-se retenir.

La poesia, em vaig dir, no té cor per un sol amant. 

Però jo l'estimaré sempre.