Agonia

 

Cau un cel de foc,

de poder, de destrucció,

com verí i metralla

que ens rebenta les entranyes.

La humanitat agonitza.

I em vaig enamorar... (20 de març, dia de la poesia)

 

Era un capvespre qualsevol, quan la vaig conèixer, i un sotrac em va nuar les entranyes. Dissimulant, com si allò no anés amb mi, m'hi vaig apropar amb mirada curiosa. Molt a poc a poc. I encara no sé com, però aquella desconeguda em va seduir fins al moll de l'os.

Tenia un no sé què que m'embriagava i no podia deixar d'escoltar-la. La seva veu, com un xiuxiueig a l'ànima, em torbava: greu i aguda a la vegada, serena i excitant com la que més! Una carícia a cau d'orella.
I encara en la distància prudent, vaig observar el seu caminar graciós, a cops de verbs entremaliats ―ara corro, ara m'aturo, ara m'alenteixo perquè em puguis atrapar. Tota ella, com una picada d'ullet que em feia estremir al ritme del seu pas. I amb cada alè contingut, em seduïa la seva fragància, com si tota ella fos un joc, lliure i apassionat, que senyoreja amb el temps, la música i la vida.
I aquella vesprada jo me'n vaig enamorar. I hauria volgut retenir-la. Capturar-li cada mot i fer-me'l meu. I fondre'm amb ella en un bes etern abans que es pongués el sol.
Però cada cop que m'hi apropava per a acariciar-la, ella s'esmunyia entre els meus dits, poc hàbils. I aleshores, la vaig veure dansar, sobre la sorra. Massa preciosa i massa lliure per a deixar-se retenir.
La poesia, em vaig dir, no té cor per un sol amant. I és ella perquè és ben lliure.
I jo l'estimaré sempre.

El bandoler ferit

 

Un fragment de la novel·la El lligat d'en Capablanca

Vaig matar un senglar. Un mascle. Gros i amb un bon parell d’ullals que feien por. I m’hi vaig acarnissar, com una fera. Com per mostrar-me a mi mateix que no m’havia convertit en un home feble, un fracassat, sinó que encara era el terrible bandoler que tothom temia.

I un cop mort l’animal, encara el vaig rematar amb el coltell. Li vaig enfonsar a l’estómac una, dues, tres vegades fins que la sang ho tenyí tot i els budells calents li van sobreeixir de la ferida. Em van venir basques. I la sang de la bèstia em regalimava pel braç, calenta i viscosa. Vaig clavar de nou el coltell, encara amb més ràbia. Una, dues, mil vegades, fins que ja no vaig poder més. Panteixava. Maleït embruix! El ventre esbudellat i les vísceres per terra. I aquells versos que em retrunyien pel cap i dels que no podia fugir. I, de cop, em vaig trobar el cor del senglar entre les mans, arrencat d’una estrebada, com el cor de l’amant servit en una graella. I jo ja no era jo, ni l’amant, sinó un assassí. I la pudor de la sang em va fer vomitar i vaig començar a sanglotar com una criatura. I allà, sota una clariana, rebolcat entre carn, vísceres i mort, vaig plorar com no ho havia fet d’ençà el dia que em van atracar i la vida m’abocà a viure com un bandoler. Les llàgrimes es van barrejar amb la sang, i la ràbia i la pena se’m va escolar amb la força d’una torrentada. 

El lligat de Dolça era allà, dins la barjola, al meu costat. I jo, avergonyit, amb un cor ensangonat entre les mans.

UN DESIG D'ESTRELLA (un poema curt i trist de Nadal)

 

Nadal és un sarcasme?

Si el teu Regne no és d'aquest món,

què vens a fer aquí subversiu, esgarriacries?

Pere Casaldàliga

En aquest temps de desesperança

ens cal retrobar l'Estrella

que ens torni el poder de creure

en aquesta humanitat que agonitza.

Bon Nadal... per a tothom

• "Record històric de sensellarisme a Barcelona: 1982 persones dormen al carrer, un 43% més que no fa dos anys" Arrels Fundació
• "Gaza: 20.000 nens i nenes morts en 23 mesos de guerra, més d'un cada hora" Save the children
• "A finals de juny, eren més de 117 milions de persones van ser desplaçades forçosament a tot el món: 42,5 milions de refugiats, 67,8 milions de desplaçats interns, 6,82 milions sol·licitants d'asil, 5,76 milions de persones que necessiten protecció internacional". UNHCR agència del refugiat.
• "De gener a setembre, els serveis d’intervenció especialitzada (SIE) en violències masclistes han atès 10.175 dones, 457 adolescents i 1.480 fills i filles de les dones ateses als serveis. Un total de 12.112 persones en total". Generalitat de Catalunya
• "795 milions de persones passen fam al món. És una dada esgarrifosa. Sobretot tenint en compte que al món vivim en total 7 mil milions de persones i la nostra capacitat productiva seria capaç d'alimentar gairebé al doble, a 12 mil milions. Ho diu la FAO, l'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura" Mans Unides
• .... 

Quants morts hi caben dins d'una capsa?

Al matí, mentre buscava unes llanes que creia que tenia guardades al fons de l’armari de l’habitació del Jordi, la Remei ha trobat la capsa de les fotografies. L’ha tret i l’ha dut al menjador. Fa tants anys que no les ha mirat, que ja gairebé havia oblidat que les tenia.

A mitja tarda s’ha assegut a la taula disposada a capbussar-se en el passat. No sap si això és bo, ni si val la pena remenar gaire allò que ja no existeix. Però es deixa emportar per aquella mena d’atracció innata que tenim les persones cap als records i que l’aboquen, sense remei, cap a la pèrdua i l’enyorança.

La Remei es pregunta quanta gent morta hi cap dins una capsa de cartró. Deu, vint, cinquanta? Quan en Jordi era petit li agradava mirar fotos antigues, sobretot dels qui ja no hi eren. Agafaven la capsa i amb el seu ditet anava preguntant: aquest qui és, mama? I aquest? I aquesta? I ella anava posant nom a cada cara d’aquelles fotos antigues en blanc i negre, tacades de rovell: la iaia Palmira de jove, l’avi Alfonso de soldat, la tia Marga i el tiet Eusebi... I jo?, feia aleshores. No, tu encara no hi eres, fill. I jo era molt petita, encara, aquí. Mira, aquesta soc jo. I en Jordi mirava amb cara estranya la nena de rínxols amb un llaç enorme al cap i mirava de nou a sa mare, incrèdul. I reia. Noooo, m’enganyes!

Obre la capsa i sent olor de paper tancat. A sobre de la pila, hi troba les fotos de quan en Jordi era petit. Aquella del dia que van pujar a Montserrat amb el funicular i en Jordi va caure i es va pelar el genoll. En Vicenç li va dir, ja et deia jo que no hauríem d’haver vingut amb el nen tan petit, i va voler marxar més d’hora i ella tenia ganes de plorar perquè li feia molta il·lusió pujar a Montserrat i passar-hi el dia sencer, però en Jordi no parava de plorar. I aquella altra de quan es va casar, ella ben primeta i bonica, vestida de núvia i amb el ram de roses blanques, amb la mare al costat tota de dol perquè el pare ja havia mort. I una altra del Jordi ja més grandet amb la Mona de xocolata que li havia portat el padrí. La de quan ella era petita, asseguda a cal retrataire, amb un llaç al cap i els rínxols que li queien sobre el vestidet, en Vicenç a la platja de Pals, un estiu...

S’hi podria estar tota la tarda, mirant fotos i més fotos. I aquest qui és, mama?, i aquest altre?... Però ara la Remei no es pregunta pas qui són, sinó on són. Què en queda de tot allò. De tota aquella vida. Només records, records que es van esborrant amb el pas del temps. I quan ella mori, ja ningú sabrà qui és qui dins aquella capsa. I tampoc està segura que en Jordi, quan ella ja no hi sigui, la guardi com a record. Potser la llençarà al contenidor de paper amb l’excusa que ocupa massa i que no se la pot endur a l’avió. 

És així com anem desapareixent del món, es diu la Remei, a poc a poc: primer restem guardats dins d’una capsa empolsada al fons d’un armari, intentant resistir durant anys a la memòria dels qui encara queden, fins que un dia, de cop i volta, ja no existeixes per a ningú. Potser és llavors quan arriba la verdadera mort. La definitiva.

La vellarda Hermínia

I l'Andreu sabia tantes històries! Sempre deia que les hi havia contat la seua padrina quan ell era un marrec i que les recordava totes. Te'n recordes, Elvira, aquelles nits devora el foc que li demanàvem, Andreu conta'ns una història i tots ens hi acostàvem i l'Andreu deia, us he parlat mai de la vellarda Hermínia? I ningú deia re perquè només de sentir aquell nom ja tots fremíem. La vellarda Hermínia que deien que vivia amagada del bosc i s'enduia els nens les nits de lluna negra. Els arrencava els cabells per a fer-ne un fetill per a no morir mai. Els tancava en gabions i esperava que els tornessin a sortir els cabells. I només els dava llambrics vius de menjar. I a mi m'agafaven ois d'imaginar-me un grapat de cucs que se'm movien dins la boca i em sortien pel nas mentres la vella em xollava els cabells. I l'Andreu abaixava la veu, no fos cas que la jaia es despertés, deia, i vingués a buscar-vos. I tot tremolava amb el foc de la llar. I tu, Elvira, reies per sota el nas. I la Tina també escoltava però ella no tenia mai por, que era la més valenta. Només en Ramon i jo no respiràvem, fins que tu deies, au, va, Andreu, no m'espantis la canalla! I l'Andreu feia cara de pocs amics, mai se sap, mai se sap què pot passar... I quan entrava en Llorenç ens deia, ja n'hi ha prou!, au, va, tots a dormir que demà cal matinejar. I jo esperava l'Andreu per anar al cobert on dormíem els dos, però ell em deia, Benet, tu vés tirant que ara vinc. I jo sabia que només ho deia per fer-me tenir por. I sortia sol i dava el tomb a l'era. I veia l'ombra de la vellarda que m’esperava sota el saüquer. I corria tant com podia, vigilant que la vella no em seguís. Fins que em colgava al jaç i em tapava el cap amb la flassada. Però la vellarda Hermínia mai va venir a buscar-me.

Fragment de Sota l'ombra del saüquer

Barqueta daurada

    Eivissa. Aina Díaz Blàzquez

 

Camí del sol, em sé petita barca, 

retall de llum, bressol de nit tancada.

L'oneig pausat d'anacrusa salada,

em vetlla el son, em gronxa sa tonada.

Deixo ben lluny la costa profanada,

vull solitud, dolça pau enyorada.

Pedaç de llum, sobre la nit tancada,

cerco el meu sol en barqueta daurada.

Han plantat un gessamí

 

Han plantat el gessamí en un racó del jardí, al costat de la taula, allà on fa anys en Vicenç hi va fer construir una petita pèrgola. Han cavat un forat profund i hi han enfonsat les arrels ben avall perquè aprofitessin la humitat de la terra. L’han colgat i l’Emília ha pressionat bé la terra del voltant.

―Això ja està! ―s’espolsa les mans―. Ara el veurem créixer.

―Sempre m’ha agradat el gessamí. No sé pas perquè no n’he tingut mai cap abans.

L’Emília somriu i pensa que ja està bé que sigui així. Ha aconseguit fer-li un regal especial a la Remei, com a agraïment. L’han plantat juntes, el veuran florir i es deixaran embriagar per la seva aroma. A partir d’ara, juntes en tindran cura.

―Diuen que a la vida s’ha de plantar un arbre, nosaltres hem plantat un gessamí. Creus que serveix, també? ―somriu la Remei.

―N’estic segura que sí! ―l’Emília recull les eines―. Plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill. Ja hem plantat el nostre gessamí, de fills tu n’has tingut un i jo n’he ajudat a tenir centenars! I el llibre, doncs... Has escrit mai res, tu, Remei?

―Jo? ―la Remei es posa la mà al pit, sorpresa de la pregunta― Com a molt la llista de la compra. Tu sí que has escrit un llibre?

―No ben bé. Però escric cosetes, alguna petita poesia, reflexions...

―Oh! És magnífic! Em deixaràs llegir algun poema teu?

L’Emília li treu importància. Potser algun dia, però no són pas bons, es justifica. Escriu perquè li encanta fer-ho, per treure tot allò que porta a dins. No ho ha ensenyat mai a ningú.

―Així jo seré la primera! ―s’emociona la Remei.

―Vinga va, guardem les eines.

Recullen tot el material, l’endrecen al quartet i escombren la terra que ha quedat espargida sobre les lloses de pedra. Després reguen el gessamí a poc a poc per donar temps a la terra a absorbir l’aigua i donen la feina per acabada. Una abella s’apropa i vola de flor en flor xuclant-ne el nèctar.

―Vols un got d’orxata abans de marxar, Emília?

(Mirant pel forat del pany l'Emília i la Remei... Qui sap si les protagonistes d'una nova novel·la. Temps al temps)

PUPUTS

Ceràmica de Gumersind Gomila

 

Cantava un puput a dalt d'una branca

el bec punxegut, la cresta plomada.

Amb un ull discret mirava l'amada

aquella puput que son cor amava.

Un tros més avall, tota estarrufada,

com si no el veiés la puput cantava

un cant presumit, que el vent enlairava,

per fer-la sentir molt més desitjada.

El puput bufà ses plomes daurades

i ella mostrà ses potes de marbre.

El cant fou respost: "puput" li cantava

mes ella fugí cap a una altra banca.

Cantant i volant, d'una banda a l'altra,

festejà el puput tota la jornada.

Però ella, coqueta, estira i amaga

fugí dins la nit amb la lluna blanca.

QUIN TEMPS FA, AVUI?

 "Quin temps fa avui?" són deu haikus per a infants, escrits i il·lustrats per mi. 

Obrint i descobrint nous horitzons, alenant, ja, els aires de Sant Jordi.