Vaig matar un senglar. Un mascle. Gros i amb un bon parell d’ullals que feien por. I m’hi vaig acarnissar, com una fera. Com per mostrar-me a mi mateix que no m’havia convertit en un home feble, un fracassat, sinó que encara era el terrible bandoler que tothom temia.
I un cop mort l’animal, encara el vaig rematar amb el coltell. Li vaig enfonsar a l’estómac una, dues, tres vegades fins que la sang ho tenyí tot i els budells calents li van sobreeixir de la ferida. Em van venir basques. I la sang de la bèstia em regalimava pel braç, calenta i viscosa. Vaig clavar de nou el coltell, encara amb més ràbia. Una, dues, mil vegades, fins que ja no vaig poder més. Panteixava. Maleït embruix! El ventre esbudellat i les vísceres per terra. I aquells versos que em retrunyien pel cap i dels que no podia fugir. I, de cop, em vaig trobar el cor del senglar entre les mans, arrencat d’una estrebada, com el cor de l’amant servit en una graella. I jo ja no era jo, ni l’amant, sinó un assassí. I la pudor de la sang em va fer vomitar i vaig començar a sanglotar com una criatura. I allà, sota una clariana, rebolcat entre carn, vísceres i mort, vaig plorar com no ho havia fet d’ençà el dia que em van atracar i la vida m’abocà a viure com un bandoler. Les llàgrimes es van barrejar amb la sang, i la ràbia i la pena se’m va escolar amb la força d’una torrentada.
El lligat de Dolça era allà, dins la barjola, al meu costat. I jo, avergonyit, amb un cor ensangonat entre les mans.
