El mar de l'Omar

Primer premi 

I concurs de relats en Lectura fàcil Helena Rotés, Calafell

Aquell matí, el noi era allà una altra vegada.

Seia a la sorra, ben quiet, i mirava el mar.

Jo el veia sovint, quan sortia de casa.

L’havia vist a l’institut, però ell anava a una altra classe.

M’hi vaig acostar.

―Hola.

―Hola ―el noi em va saludar i va tornar a mirar el mar.

Vaig seure al seu costat, a la sorra.

―Què mires?

―El mar.

―Vens cada dia?

―Sí.

―Em dic Martí.

―Jo em dic Omar.

Vam estar una estona en silenci

fins que li vaig preguntar:

―Has anat mai amb barca?

―Sí.

―A mi m’encanta navegar!

El meu avi té una barca, saps?

A l’estiu sortim a pescar amb els cosins,

o anem a una caleta a banyar-nos.

L’avi em deixa portar el timó.

Quan sigui més gran, em compraré una barca.

Si vols, puc demanar a l’avi si pots venir amb nosaltres.

T’ho passaràs bé!

El noi m’escoltava en silenci,

sense deixar de mirar l’horitzó.

―Quan trobem un lloc que ens agrada, l’avi llença l’àncora

i aleshores ens tirem tots de cap al mar.

Si mires avall, veus un munt de peixos de colors

i les roques i les algues.

Aleshores, l’Omar em va mirar i em va dir:

―Els meus cosins viuen a l’altra banda del mar.

I els meus avis també.

Em vaig sentir una mica avergonyit.

―Els trobes a faltar?

El noi va afirmar amb el cap.

―Em sap greu.

Al cap d’una estona vaig marxar

perquè a casa m’esperaven.

Ell es va quedar allà, mirant el mar.

Jo no em podia treure del cap l’Omar

que mirava el mar perquè enyorava de la seva família.

Passats uns dies, el vaig tornar a veure.

Estava, com sempre, assegut a la sorra.

M’hi vaig acostar.

―Hola, Omar. Sembla que avui plourà.

L’Omar va encongir les espatlles.

―Aquests dies he pensat molt en tu.

Deu ser terrible deixar la família i els amics

i marxar del teu país.

Jo també m’enyoraria.

L’Omar em va mirar, agraït, i em va somriure.

―Tens germans, Omar?

Va trigar a respondre.

Agafava pedretes i les llençava al mar.

―Sí, un germà petit.

Es diu Adel. Vinc aquí per parlar amb ell.

―Viu al teu país, amb els teus cosins i els avis?

―No. Viu al mar.

I aleshores, l’Omar em va explicar la seva història.

No havia vingut amb avió, sinó amb barca.

Una barca petita i plena de gent,

els uns sobre els altres.

Viatjava amb la seva mare i el seu germà

que era molt petit i es va posar malalt durant el viatge.

Alguns homes es barallaven.

L’Omar diu que va passar molta por.

La barca es movia molt amb les onades

i quedaven tots molls i tenien fred.

També van passar molta set i molta gana.

El petit Adel es va morir abans d’arribar a la costa.

La mare i ell ploraven quan el van llençar al mar.

Ara, ells viuen a Calafell,

i és per això que cada dia l’Omar va a la platja,

a parlar amb el petit Adel.

Quan va acabar, jo tenia un nus a la gola.

Li vaig passar el braç sobre l’espatlla

i, en silenci, vam mirar junts el mar.

Des d’aquell dia, quan pujo a la barca de l’avi,

sempre penso en l’Omar i el seu germà petit.

I en totes aquelles persones

que ara viuen, com el petit Adel, al fons del nostre mar.

Fes ta festa! (Carnestoltes, Quaresma i Pasqua)

Fes ta festa... amb el Carnestoltes.

Tot el món és al revés i tu ets qualsevol cosa:

pots ser un cuiner, una bruixa o una oca,

una pallassa, un elefant o un pop gegant!

Fes ta festa... amb la Vella Quaresma.

Talla-li una cama cada setmana, 

i quan no li en quedi cap, ja serà Pasqua.

És un temps per a pensar, allò que pots millorar.

Fes ta festa.... el dia de la Mona.

La Pasqua és alegria i plena de colors

amb pollets, plomalls i ous de xocolata.

Una festa per llepar-se'n els dits, tan els grans com els petits!

ADAM, EL PIRATA CONTA-CONTES

 Versió del conte en francès:

Agonia

 

Cau un cel de foc,

de poder, de destrucció,

com verí i metralla

que ens rebenta les entranyes.

La humanitat agonitza.

I em vaig enamorar... (20 de març, dia de la poesia)

 

Era un capvespre qualsevol, quan la vaig conèixer, i un sotrac em va nuar les entranyes. Dissimulant, com si allò no anés amb mi, m'hi vaig apropar amb mirada curiosa. Molt a poc a poc. I encara no sé com, però aquella desconeguda em va seduir fins al moll de l'os.

Tenia un no sé què que m'embriagava i no podia deixar d'escoltar-la. La seva veu, com un xiuxiueig a l'ànima, em torbava: greu i aguda a la vegada, serena i excitant com la que més! Una carícia a cau d'orella.
I encara en la distància prudent, vaig observar el seu caminar graciós, a cops de verbs entremaliats ―ara corro, ara m'aturo, ara m'alenteixo perquè em puguis atrapar. Tota ella, com una picada d'ullet que em feia estremir al ritme del seu pas. I amb cada alè contingut, em seduïa la seva fragància, com si tota ella fos un joc, lliure i apassionat, que senyoreja amb el temps, la música i la vida.
I aquella vesprada jo me'n vaig enamorar. I hauria volgut retenir-la. Capturar-li cada mot i fer-me'l meu. I fondre'm amb ella en un bes etern abans que es pongués el sol.
Però cada cop que m'hi apropava per a acariciar-la, ella s'esmunyia entre els meus dits, poc hàbils. I aleshores, la vaig veure dansar, sobre la sorra. Massa preciosa i massa lliure per a deixar-se retenir.
La poesia, em vaig dir, no té cor per un sol amant. I és ella perquè és ben lliure.
I jo l'estimaré sempre.

El bandoler ferit

 

Un fragment de la novel·la El lligat d'en Capablanca

Vaig matar un senglar. Un mascle. Gros i amb un bon parell d’ullals que feien por. I m’hi vaig acarnissar, com una fera. Com per mostrar-me a mi mateix que no m’havia convertit en un home feble, un fracassat, sinó que encara era el terrible bandoler que tothom temia.

I un cop mort l’animal, encara el vaig rematar amb el coltell. Li vaig enfonsar a l’estómac una, dues, tres vegades fins que la sang ho tenyí tot i els budells calents li van sobreeixir de la ferida. Em van venir basques. I la sang de la bèstia em regalimava pel braç, calenta i viscosa. Vaig clavar de nou el coltell, encara amb més ràbia. Una, dues, mil vegades, fins que ja no vaig poder més. Panteixava. Maleït embruix! El ventre esbudellat i les vísceres per terra. I aquells versos que em retrunyien pel cap i dels que no podia fugir. I, de cop, em vaig trobar el cor del senglar entre les mans, arrencat d’una estrebada, com el cor de l’amant servit en una graella. I jo ja no era jo, ni l’amant, sinó un assassí. I la pudor de la sang em va fer vomitar i vaig començar a sanglotar com una criatura. I allà, sota una clariana, rebolcat entre carn, vísceres i mort, vaig plorar com no ho havia fet d’ençà el dia que em van atracar i la vida m’abocà a viure com un bandoler. Les llàgrimes es van barrejar amb la sang, i la ràbia i la pena se’m va escolar amb la força d’una torrentada. 

El lligat de Dolça era allà, dins la barjola, al meu costat. I jo, avergonyit, amb un cor ensangonat entre les mans.

UN DESIG D'ESTRELLA (un poema curt i trist de Nadal)

 

Nadal és un sarcasme?

Si el teu Regne no és d'aquest món,

què vens a fer aquí subversiu, esgarriacries?

Pere Casaldàliga

En aquest temps de desesperança

ens cal retrobar l'Estrella

que ens torni el poder de creure

en aquesta humanitat que agonitza.

Bon Nadal... per a tothom

• "Record històric de sensellarisme a Barcelona: 1982 persones dormen al carrer, un 43% més que no fa dos anys" Arrels Fundació
• "Gaza: 20.000 nens i nenes morts en 23 mesos de guerra, més d'un cada hora" Save the children
• "A finals de juny, eren més de 117 milions de persones van ser desplaçades forçosament a tot el món: 42,5 milions de refugiats, 67,8 milions de desplaçats interns, 6,82 milions sol·licitants d'asil, 5,76 milions de persones que necessiten protecció internacional". UNHCR agència del refugiat.
• "De gener a setembre, els serveis d’intervenció especialitzada (SIE) en violències masclistes han atès 10.175 dones, 457 adolescents i 1.480 fills i filles de les dones ateses als serveis. Un total de 12.112 persones en total". Generalitat de Catalunya
• "795 milions de persones passen fam al món. És una dada esgarrifosa. Sobretot tenint en compte que al món vivim en total 7 mil milions de persones i la nostra capacitat productiva seria capaç d'alimentar gairebé al doble, a 12 mil milions. Ho diu la FAO, l'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura" Mans Unides
• .... 

Quants morts hi caben dins d'una capsa?

Al matí, mentre buscava unes llanes que creia que tenia guardades al fons de l’armari de l’habitació del Jordi, la Remei ha trobat la capsa de les fotografies. L’ha tret i l’ha dut al menjador. Fa tants anys que no les ha mirat, que ja gairebé havia oblidat que les tenia.

A mitja tarda s’ha assegut a la taula disposada a capbussar-se en el passat. No sap si això és bo, ni si val la pena remenar gaire allò que ja no existeix. Però es deixa emportar per aquella mena d’atracció innata que tenim les persones cap als records i que l’aboquen, sense remei, cap a la pèrdua i l’enyorança.

La Remei es pregunta quanta gent morta hi cap dins una capsa de cartró. Deu, vint, cinquanta? Quan en Jordi era petit li agradava mirar fotos antigues, sobretot dels qui ja no hi eren. Agafaven la capsa i amb el seu ditet anava preguntant: aquest qui és, mama? I aquest? I aquesta? I ella anava posant nom a cada cara d’aquelles fotos antigues en blanc i negre, tacades de rovell: la iaia Palmira de jove, l’avi Alfonso de soldat, la tia Marga i el tiet Eusebi... I jo?, feia aleshores. No, tu encara no hi eres, fill. I jo era molt petita, encara, aquí. Mira, aquesta soc jo. I en Jordi mirava amb cara estranya la nena de rínxols amb un llaç enorme al cap i mirava de nou a sa mare, incrèdul. I reia. Noooo, m’enganyes!

Obre la capsa i sent olor de paper tancat. A sobre de la pila, hi troba les fotos de quan en Jordi era petit. Aquella del dia que van pujar a Montserrat amb el funicular i en Jordi va caure i es va pelar el genoll. En Vicenç li va dir, ja et deia jo que no hauríem d’haver vingut amb el nen tan petit, i va voler marxar més d’hora i ella tenia ganes de plorar perquè li feia molta il·lusió pujar a Montserrat i passar-hi el dia sencer, però en Jordi no parava de plorar. I aquella altra de quan es va casar, ella ben primeta i bonica, vestida de núvia i amb el ram de roses blanques, amb la mare al costat tota de dol perquè el pare ja havia mort. I una altra del Jordi ja més grandet amb la Mona de xocolata que li havia portat el padrí. La de quan ella era petita, asseguda a cal retrataire, amb un llaç al cap i els rínxols que li queien sobre el vestidet, en Vicenç a la platja de Pals, un estiu...

S’hi podria estar tota la tarda, mirant fotos i més fotos. I aquest qui és, mama?, i aquest altre?... Però ara la Remei no es pregunta pas qui són, sinó on són. Què en queda de tot allò. De tota aquella vida. Només records, records que es van esborrant amb el pas del temps. I quan ella mori, ja ningú sabrà qui és qui dins aquella capsa. I tampoc està segura que en Jordi, quan ella ja no hi sigui, la guardi com a record. Potser la llençarà al contenidor de paper amb l’excusa que ocupa massa i que no se la pot endur a l’avió. 

És així com anem desapareixent del món, es diu la Remei, a poc a poc: primer restem guardats dins d’una capsa empolsada al fons d’un armari, intentant resistir durant anys a la memòria dels qui encara queden, fins que un dia, de cop i volta, ja no existeixes per a ningú. Potser és llavors quan arriba la verdadera mort. La definitiva.

La vellarda Hermínia

I l'Andreu sabia tantes històries! Sempre deia que les hi havia contat la seua padrina quan ell era un marrec i que les recordava totes. Te'n recordes, Elvira, aquelles nits devora el foc que li demanàvem, Andreu conta'ns una història i tots ens hi acostàvem i l'Andreu deia, us he parlat mai de la vellarda Hermínia? I ningú deia re perquè només de sentir aquell nom ja tots fremíem. La vellarda Hermínia que deien que vivia amagada del bosc i s'enduia els nens les nits de lluna negra. Els arrencava els cabells per a fer-ne un fetill per a no morir mai. Els tancava en gabions i esperava que els tornessin a sortir els cabells. I només els dava llambrics vius de menjar. I a mi m'agafaven ois d'imaginar-me un grapat de cucs que se'm movien dins la boca i em sortien pel nas mentres la vella em xollava els cabells. I l'Andreu abaixava la veu, no fos cas que la jaia es despertés, deia, i vingués a buscar-vos. I tot tremolava amb el foc de la llar. I tu, Elvira, reies per sota el nas. I la Tina també escoltava però ella no tenia mai por, que era la més valenta. Només en Ramon i jo no respiràvem, fins que tu deies, au, va, Andreu, no m'espantis la canalla! I l'Andreu feia cara de pocs amics, mai se sap, mai se sap què pot passar... I quan entrava en Llorenç ens deia, ja n'hi ha prou!, au, va, tots a dormir que demà cal matinejar. I jo esperava l'Andreu per anar al cobert on dormíem els dos, però ell em deia, Benet, tu vés tirant que ara vinc. I jo sabia que només ho deia per fer-me tenir por. I sortia sol i dava el tomb a l'era. I veia l'ombra de la vellarda que m’esperava sota el saüquer. I corria tant com podia, vigilant que la vella no em seguís. Fins que em colgava al jaç i em tapava el cap amb la flassada. Però la vellarda Hermínia mai va venir a buscar-me.

Fragment de Sota l'ombra del saüquer

Barqueta daurada

    Eivissa. Aina Díaz Blàzquez

 

Camí del sol, em sé petita barca, 

retall de llum, bressol de nit tancada.

L'oneig pausat d'anacrusa salada,

em vetlla el son, em gronxa sa tonada.

Deixo ben lluny la costa profanada,

vull solitud, dolça pau enyorada.

Pedaç de llum, sobre la nit tancada,

cerco el meu sol en barqueta daurada.