“—El sentit de la vida no és anar-nos buidant per omplir-nos de nou? Deixar anar
allò que ens van ensenyar un dia perquè calin, en nosaltres, noves veritats?
Feia dies que aquestes preguntes li ballaven pel cap i ara semblava que, en
expressar-les en veu alta, prenien encara més força.
—Què vols dir? —la
Margalida va arquejar les celles i el va mirar amb aquells ulls d’un negre
intens que ja havien recuperat la brillantor.
—Vull dir que, a vegades, creiem
que algunes coses són certes només perquè algú ens les ha dit. O perquè tothom
les creu així. Però, potser, només són una falsa il·lusió, un engany que amaga
una veritat més gran al darrere. És fra Bartomeu qui m’ha fet pensar en tot
això. O, millor dit, les seves pintures. M’hi he passat hores, aquí, deixant que
aquestes pinzellades m’avivessin els sentits i m’arribessin al cor.
La Margalida
se’l va mirar somrient i va tornar a mirar el quadre.
—Veus? Fixa’t bé en aquell
d’allà. Des d’on eren tots dos, recolzats a la columna, ell li va mostrar
l’extrem superior d’un llenç que reposava en un racó.
—No et sembla meravellosa
aquesta posta? Però, si t’hi fixes bé, més que no pas els darrers rajos de sol i
el retall de l’horitzó, no sents el silenci, la serenor que sentia l’ermità en
pintar-la? —fra Bernat es va aturar uns instants—. Cada pinzellada conté la
riquesa de les vivències i sentiments de fra Bartomeu. A vegades, fins i tot, em
sembla sentir el seu respirar compassat mentre creava. Les coses autèntiques,
les de veritat, no passen mai, Margalida, no caduquen amb el temps. Són eternes.
Això em sembla extraordinari”.
Fragment de La volada del pinsà
