El mar de l'Omar

Primer premi 

I concurs de relats en Lectura fàcil Helena Rotés, Calafell

Aquell matí, el noi era allà una altra vegada.

Seia a la sorra, ben quiet, i mirava el mar.

Jo el veia sovint, quan sortia de casa.

L’havia vist a l’institut, però ell anava a una altra classe.

M’hi vaig acostar.

―Hola.

―Hola ―el noi em va saludar i va tornar a mirar el mar.

Vaig seure al seu costat, a la sorra.

―Què mires?

―El mar.

―Vens cada dia?

―Sí.

―Em dic Martí.

―Jo em dic Omar.

Vam estar una estona en silenci

fins que li vaig preguntar:

―Has anat mai amb barca?

―Sí.

―A mi m’encanta navegar!

El meu avi té una barca, saps?

A l’estiu sortim a pescar amb els cosins,

o anem a una caleta a banyar-nos.

L’avi em deixa portar el timó.

Quan sigui més gran, em compraré una barca.

Si vols, puc demanar a l’avi si pots venir amb nosaltres.

T’ho passaràs bé!

El noi m’escoltava en silenci,

sense deixar de mirar l’horitzó.

―Quan trobem un lloc que ens agrada, l’avi llença l’àncora

i aleshores ens tirem tots de cap al mar.

Si mires avall, veus un munt de peixos de colors

i les roques i les algues.

Aleshores, l’Omar em va mirar i em va dir:

―Els meus cosins viuen a l’altra banda del mar.

I els meus avis també.

Em vaig sentir una mica avergonyit.

―Els trobes a faltar?

El noi va afirmar amb el cap.

―Em sap greu.

Al cap d’una estona vaig marxar

perquè a casa m’esperaven.

Ell es va quedar allà, mirant el mar.

Jo no em podia treure del cap l’Omar

que mirava el mar perquè enyorava de la seva família.

Passats uns dies, el vaig tornar a veure.

Estava, com sempre, assegut a la sorra.

M’hi vaig acostar.

―Hola, Omar. Sembla que avui plourà.

L’Omar va encongir les espatlles.

―Aquests dies he pensat molt en tu.

Deu ser terrible deixar la família i els amics

i marxar del teu país.

Jo també m’enyoraria.

L’Omar em va mirar, agraït, i em va somriure.

―Tens germans, Omar?

Va trigar a respondre.

Agafava pedretes i les llençava al mar.

―Sí, un germà petit.

Es diu Adel. Vinc aquí per parlar amb ell.

―Viu al teu país, amb els teus cosins i els avis?

―No. Viu al mar.

I aleshores, l’Omar em va explicar la seva història.

No havia vingut amb avió, sinó amb barca.

Una barca petita i plena de gent,

els uns sobre els altres.

Viatjava amb la seva mare i el seu germà

que era molt petit i es va posar malalt durant el viatge.

Alguns homes es barallaven.

L’Omar diu que va passar molta por.

La barca es movia molt amb les onades

i quedaven tots molls i tenien fred.

També van passar molta set i molta gana.

El petit Adel es va morir abans d’arribar a la costa.

La mare i ell ploraven quan el van llençar al mar.

Ara, ells viuen a Calafell,

i és per això que cada dia l’Omar va a la platja,

a parlar amb el petit Adel.

Quan va acabar, jo tenia un nus a la gola.

Li vaig passar el braç sobre l’espatlla

i, en silenci, vam mirar junts el mar.

Des d’aquell dia, quan pujo a la barca de l’avi,

sempre penso en l’Omar i el seu germà petit.

I en totes aquelles persones

que ara viuen, com el petit Adel, al fons del nostre mar.

Fes ta festa! (Carnestoltes, Quaresma i Pasqua)

Fes ta festa... amb el Carnestoltes.

Tot el món és al revés i tu ets qualsevol cosa:

pots ser un cuiner, una bruixa o una oca,

una pallassa, un elefant o un pop gegant!

Fes ta festa... amb la Vella Quaresma.

Talla-li una cama cada setmana, 

i quan no li en quedi cap, ja serà Pasqua.

És un temps per a pensar, allò que pots millorar.

Fes ta festa.... el dia de la Mona.

La Pasqua és alegria i plena de colors

amb pollets, plomalls i ous de xocolata.

Una festa per llepar-se'n els dits, tan els grans com els petits!

ADAM, EL PIRATA CONTA-CONTES

 Versió del conte en francès:

Agonia

 

Cau un cel de foc,

de poder, de destrucció,

com verí i metralla

que ens rebenta les entranyes.

La humanitat agonitza.

I em vaig enamorar... (20 de març, dia de la poesia)

 

Era un capvespre qualsevol, quan la vaig conèixer, i un sotrac em va nuar les entranyes. Dissimulant, com si allò no anés amb mi, m'hi vaig apropar amb mirada curiosa. Molt a poc a poc. I encara no sé com, però aquella desconeguda em va seduir fins al moll de l'os.

Tenia un no sé què que m'embriagava i no podia deixar d'escoltar-la. La seva veu, com un xiuxiueig a l'ànima, em torbava: greu i aguda a la vegada, serena i excitant com la que més! Una carícia a cau d'orella.
I encara en la distància prudent, vaig observar el seu caminar graciós, a cops de verbs entremaliats ―ara corro, ara m'aturo, ara m'alenteixo perquè em puguis atrapar. Tota ella, com una picada d'ullet que em feia estremir al ritme del seu pas. I amb cada alè contingut, em seduïa la seva fragància, com si tota ella fos un joc, lliure i apassionat, que senyoreja amb el temps, la música i la vida.
I aquella vesprada jo me'n vaig enamorar. I hauria volgut retenir-la. Capturar-li cada mot i fer-me'l meu. I fondre'm amb ella en un bes etern abans que es pongués el sol.
Però cada cop que m'hi apropava per a acariciar-la, ella s'esmunyia entre els meus dits, poc hàbils. I aleshores, la vaig veure dansar, sobre la sorra. Massa preciosa i massa lliure per a deixar-se retenir.
La poesia, em vaig dir, no té cor per un sol amant. I és ella perquè és ben lliure.
I jo l'estimaré sempre.

El bandoler ferit

 

Un fragment de la novel·la El lligat d'en Capablanca

Vaig matar un senglar. Un mascle. Gros i amb un bon parell d’ullals que feien por. I m’hi vaig acarnissar, com una fera. Com per mostrar-me a mi mateix que no m’havia convertit en un home feble, un fracassat, sinó que encara era el terrible bandoler que tothom temia.

I un cop mort l’animal, encara el vaig rematar amb el coltell. Li vaig enfonsar a l’estómac una, dues, tres vegades fins que la sang ho tenyí tot i els budells calents li van sobreeixir de la ferida. Em van venir basques. I la sang de la bèstia em regalimava pel braç, calenta i viscosa. Vaig clavar de nou el coltell, encara amb més ràbia. Una, dues, mil vegades, fins que ja no vaig poder més. Panteixava. Maleït embruix! El ventre esbudellat i les vísceres per terra. I aquells versos que em retrunyien pel cap i dels que no podia fugir. I, de cop, em vaig trobar el cor del senglar entre les mans, arrencat d’una estrebada, com el cor de l’amant servit en una graella. I jo ja no era jo, ni l’amant, sinó un assassí. I la pudor de la sang em va fer vomitar i vaig començar a sanglotar com una criatura. I allà, sota una clariana, rebolcat entre carn, vísceres i mort, vaig plorar com no ho havia fet d’ençà el dia que em van atracar i la vida m’abocà a viure com un bandoler. Les llàgrimes es van barrejar amb la sang, i la ràbia i la pena se’m va escolar amb la força d’una torrentada. 

El lligat de Dolça era allà, dins la barjola, al meu costat. I jo, avergonyit, amb un cor ensangonat entre les mans.