UN DESIG D'ESTRELLA (un poema curt i trist de Nadal)

 

Nadal és un sarcasme?

Si el teu Regne no és d'aquest món,

què vens a fer aquí subversiu, esgarriacries?

Pere Casaldàliga

En aquest temps de desesperança

ens cal retrobar l'Estrella

que ens torni el poder de creure

en aquesta humanitat que agonitza.

Bon Nadal... per a tothom

• "Record històric de sensellarisme a Barcelona: 1982 persones dormen al carrer, un 43% més que no fa dos anys" Arrels Fundació
• "Gaza: 20.000 nens i nenes morts en 23 mesos de guerra, més d'un cada hora" Save the children
• "A finals de juny, eren més de 117 milions de persones van ser desplaçades forçosament a tot el món: 42,5 milions de refugiats, 67,8 milions de desplaçats interns, 6,82 milions sol·licitants d'asil, 5,76 milions de persones que necessiten protecció internacional". UNHCR agència del refugiat.
• "De gener a setembre, els serveis d’intervenció especialitzada (SIE) en violències masclistes han atès 10.175 dones, 457 adolescents i 1.480 fills i filles de les dones ateses als serveis. Un total de 12.112 persones en total". Generalitat de Catalunya
• "795 milions de persones passen fam al món. És una dada esgarrifosa. Sobretot tenint en compte que al món vivim en total 7 mil milions de persones i la nostra capacitat productiva seria capaç d'alimentar gairebé al doble, a 12 mil milions. Ho diu la FAO, l'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura" Mans Unides
• .... 

Quants morts hi caben dins d'una capsa?

Al matí, mentre buscava unes llanes que creia que tenia guardades al fons de l’armari de l’habitació del Jordi, la Remei ha trobat la capsa de les fotografies. L’ha tret i l’ha dut al menjador. Fa tants anys que no les ha mirat, que ja gairebé havia oblidat que les tenia.

A mitja tarda s’ha assegut a la taula disposada a capbussar-se en el passat. No sap si això és bo, ni si val la pena remenar gaire allò que ja no existeix. Però es deixa emportar per aquella mena d’atracció innata que tenim les persones cap als records i que l’aboquen, sense remei, cap a la pèrdua i l’enyorança.

La Remei es pregunta quanta gent morta hi cap dins una capsa de cartró. Deu, vint, cinquanta? Quan en Jordi era petit li agradava mirar fotos antigues, sobretot dels qui ja no hi eren. Agafaven la capsa i amb el seu ditet anava preguntant: aquest qui és, mama? I aquest? I aquesta? I ella anava posant nom a cada cara d’aquelles fotos antigues en blanc i negre, tacades de rovell: la iaia Palmira de jove, l’avi Alfonso de soldat, la tia Marga i el tiet Eusebi... I jo?, feia aleshores. No, tu encara no hi eres, fill. I jo era molt petita, encara, aquí. Mira, aquesta soc jo. I en Jordi mirava amb cara estranya la nena de rínxols amb un llaç enorme al cap i mirava de nou a sa mare, incrèdul. I reia. Noooo, m’enganyes!

Obre la capsa i sent olor de paper tancat. A sobre de la pila, hi troba les fotos de quan en Jordi era petit. Aquella del dia que van pujar a Montserrat amb el funicular i en Jordi va caure i es va pelar el genoll. En Vicenç li va dir, ja et deia jo que no hauríem d’haver vingut amb el nen tan petit, i va voler marxar més d’hora i ella tenia ganes de plorar perquè li feia molta il·lusió pujar a Montserrat i passar-hi el dia sencer, però en Jordi no parava de plorar. I aquella altra de quan es va casar, ella ben primeta i bonica, vestida de núvia i amb el ram de roses blanques, amb la mare al costat tota de dol perquè el pare ja havia mort. I una altra del Jordi ja més grandet amb la Mona de xocolata que li havia portat el padrí. La de quan ella era petita, asseguda a cal retrataire, amb un llaç al cap i els rínxols que li queien sobre el vestidet, en Vicenç a la platja de Pals, un estiu...

S’hi podria estar tota la tarda, mirant fotos i més fotos. I aquest qui és, mama?, i aquest altre?... Però ara la Remei no es pregunta pas qui són, sinó on són. Què en queda de tot allò. De tota aquella vida. Només records, records que es van esborrant amb el pas del temps. I quan ella mori, ja ningú sabrà qui és qui dins aquella capsa. I tampoc està segura que en Jordi, quan ella ja no hi sigui, la guardi com a record. Potser la llençarà al contenidor de paper amb l’excusa que ocupa massa i que no se la pot endur a l’avió. 

És així com anem desapareixent del món, es diu la Remei, a poc a poc: primer restem guardats dins d’una capsa empolsada al fons d’un armari, intentant resistir durant anys a la memòria dels qui encara queden, fins que un dia, de cop i volta, ja no existeixes per a ningú. Potser és llavors quan arriba la verdadera mort. La definitiva.

La vellarda Hermínia

I l'Andreu sabia tantes històries! Sempre deia que les hi havia contat la seua padrina quan ell era un marrec i que les recordava totes. Te'n recordes, Elvira, aquelles nits devora el foc que li demanàvem, Andreu conta'ns una història i tots ens hi acostàvem i l'Andreu deia, us he parlat mai de la vellarda Hermínia? I ningú deia re perquè només de sentir aquell nom ja tots fremíem. La vellarda Hermínia que deien que vivia amagada del bosc i s'enduia els nens les nits de lluna negra. Els arrencava els cabells per a fer-ne un fetill per a no morir mai. Els tancava en gabions i esperava que els tornessin a sortir els cabells. I només els dava llambrics vius de menjar. I a mi m'agafaven ois d'imaginar-me un grapat de cucs que se'm movien dins la boca i em sortien pel nas mentres la vella em xollava els cabells. I l'Andreu abaixava la veu, no fos cas que la jaia es despertés, deia, i vingués a buscar-vos. I tot tremolava amb el foc de la llar. I tu, Elvira, reies per sota el nas. I la Tina també escoltava però ella no tenia mai por, que era la més valenta. Només en Ramon i jo no respiràvem, fins que tu deies, au, va, Andreu, no m'espantis la canalla! I l'Andreu feia cara de pocs amics, mai se sap, mai se sap què pot passar... I quan entrava en Llorenç ens deia, ja n'hi ha prou!, au, va, tots a dormir que demà cal matinejar. I jo esperava l'Andreu per anar al cobert on dormíem els dos, però ell em deia, Benet, tu vés tirant que ara vinc. I jo sabia que només ho deia per fer-me tenir por. I sortia sol i dava el tomb a l'era. I veia l'ombra de la vellarda que m’esperava sota el saüquer. I corria tant com podia, vigilant que la vella no em seguís. Fins que em colgava al jaç i em tapava el cap amb la flassada. Però la vellarda Hermínia mai va venir a buscar-me.

Fragment de Sota l'ombra del saüquer

Barqueta daurada

    Eivissa. Aina Díaz Blàzquez

 

Camí del sol, em sé petita barca, 

retall de llum, bressol de nit tancada.

L'oneig pausat d'anacrusa salada,

em vetlla el son, em gronxa sa tonada.

Deixo ben lluny la costa profanada,

vull solitud, dolça pau enyorada.

Pedaç de llum, sobre la nit tancada,

cerco el meu sol en barqueta daurada.

Han plantat un gessamí

 

Han plantat el gessamí en un racó del jardí, al costat de la taula, allà on fa anys en Vicenç hi va fer construir una petita pèrgola. Han cavat un forat profund i hi han enfonsat les arrels ben avall perquè aprofitessin la humitat de la terra. L’han colgat i l’Emília ha pressionat bé la terra del voltant.

―Això ja està! ―s’espolsa les mans―. Ara el veurem créixer.

―Sempre m’ha agradat el gessamí. No sé pas perquè no n’he tingut mai cap abans.

L’Emília somriu i pensa que ja està bé que sigui així. Ha aconseguit fer-li un regal especial a la Remei, com a agraïment. L’han plantat juntes, el veuran florir i es deixaran embriagar per la seva aroma. A partir d’ara, juntes en tindran cura.

―Diuen que a la vida s’ha de plantar un arbre, nosaltres hem plantat un gessamí. Creus que serveix, també? ―somriu la Remei.

―N’estic segura que sí! ―l’Emília recull les eines―. Plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill. Ja hem plantat el nostre gessamí, de fills tu n’has tingut un i jo n’he ajudat a tenir centenars! I el llibre, doncs... Has escrit mai res, tu, Remei?

―Jo? ―la Remei es posa la mà al pit, sorpresa de la pregunta― Com a molt la llista de la compra. Tu sí que has escrit un llibre?

―No ben bé. Però escric cosetes, alguna petita poesia, reflexions...

―Oh! És magnífic! Em deixaràs llegir algun poema teu?

L’Emília li treu importància. Potser algun dia, però no són pas bons, es justifica. Escriu perquè li encanta fer-ho, per treure tot allò que porta a dins. No ho ha ensenyat mai a ningú.

―Així jo seré la primera! ―s’emociona la Remei.

―Vinga va, guardem les eines.

Recullen tot el material, l’endrecen al quartet i escombren la terra que ha quedat espargida sobre les lloses de pedra. Després reguen el gessamí a poc a poc per donar temps a la terra a absorbir l’aigua i donen la feina per acabada. Una abella s’apropa i vola de flor en flor xuclant-ne el nèctar.

―Vols un got d’orxata abans de marxar, Emília?

(Mirant pel forat del pany l'Emília i la Remei... Qui sap si les protagonistes d'una nova novel·la. Temps al temps)

PUPUTS

Ceràmica de Gumersind Gomila

 

Cantava un puput a dalt d'una branca

el bec punxegut, la cresta plomada.

Amb un ull discret mirava l'amada

aquella puput que son cor amava.

Un tros més avall, tota estarrufada,

com si no el veiés la puput cantava

un cant presumit, que el vent enlairava,

per fer-la sentir molt més desitjada.

El puput bufà ses plomes daurades

i ella mostrà ses potes de marbre.

El cant fou respost: "puput" li cantava

mes ella fugí cap a una altra banca.

Cantant i volant, d'una banda a l'altra,

festejà el puput tota la jornada.

Però ella, coqueta, estira i amaga

fugí dins la nit amb la lluna blanca.

QUIN TEMPS FA, AVUI?

 "Quin temps fa avui?" són deu haikus per a infants, escrits i il·lustrats per mi. 

Obrint i descobrint nous horitzons, alenant, ja, els aires de Sant Jordi.

I, MALGRAT TOT, L'AMETLLER...

Malgrat que Europa, com mai, es rearma

empesa per la por i un futur incert...

l’ametller continua florint.

Malgrat els vídeos de magnats indecents

somiant resorts sobre runes d’injustícia...

l’ametller continua florint.

Malgrat que qui ho ha perdut tot en les riuades

pateix la immunitat d’un polític corrupte...

l’ametller continua florint.

Malgrat que el gel dels pols es desfà,

les inundacions i sequeres que maten...

l’ametller continua florint.

Malgrat que el discurs de l’odi i el racisme

s’estenen com taca d’oli que fa por...

l’ametller continua florint.

Malgrat hi ha gent dolenta i mentidera

escudats rere valors de fe i moralitat...

l’ametller continua florint.

Malgrat que dones i nenes d’arreu del món

pateixen, encara, abusos i menyspreu...

l’ametller continua florint.

Malgrat que els nostres pagesos toquen fons

i la seva fi serà la nostra fam...

l’ametller continua florint.

Malgrat que la nostra llengua està amenaçada

i hem de lluitar per l’escola en català...

l’ametller continua florint.

I és perquè l’ametller continua florint

que nosaltres, tossudament alçats,

hem de ser poble en lluita, resistent i esperançat.

NOMÉS EN QUEDARÀN CENDRES...

Il·lustració de 'Il Corriere della Sera', que mostra la crema de llibres a Barcelona quan aquesta ciutat va ser ocupada per l'exèrcit franquista.
Per a més informació: https://www.inh.cat/articles/El-'bibliocauste'-espanyol-la-crema-de-llibres-pel-franquisme-durant-la-guerra-i-la-postguerra

Plaça de Catalunya, Barcelona,

26 de gener de 1939

En Lucien Montségur passava pel carrer de Bergara quan veié per primera vegada aquells cartells enganxats a la paret que un grup de joves encolaven per tota la ciutat. Deien «Si eres español, habla español» i «Hable bien, sea patriota, no sea bárbaro» amb el dibuix del rostre del caudillo presidint les sentències.

De cop, sentí crits i sorolls de botzines i es fixà en una resplendor que venia de la Plaça de Catalunya. Accelerà el pas i, en arribar-hi, veié que uns soldats encenien una pira amb un munt de llibres que havien anat amuntegant. Sense pensar-ho, s’hi acostà amb el cor encongit. Havia imaginat el desastre, però aquella imatge dantesca al mig de la ciutat i davant de tota la població, superava els seus pitjors presagis. El nou règim era capaç de tot i es digué que allò només era el principi del què havia de venir.

Un grup d’homes l’avançà, dirigint-se cap a la pira, onejant la bandera falangista, amb el yugo y las flechas.

―Joderos putos catalanes, ¡rojos de mierda! ―cridà un d’ells en passar-li pel costat.

El llibreter es quedà uns metres enllà del foc, amb els peus clavats a terra, veient aquell lamentable espectacle. Alguns vianants passaven de llarg, com si res, segurament moguts per la por, mentre que d’altres s’aturaven i ho observaven a distància, en silenci. A part dels soldats, militants de la Falange española i altres persones s’havien acostat a la foguera donant-los suport i celebrant l’entrada dels nacionals a la ciutat.

A en Lucien se li negaren els ulls. D’ençà de la mort de la Maria Neus que no havia tornat a plorar, però la ràbia, ara, li sortia en forma de llàgrimes. Quanta guerra! Quant d’odi! Quanta injustícia! El braç que no tenia li feu una punxada dolorosa. Segurament pel record d’aquella gran guerra que va patir de jove i que li arrencà el braç, però que no havia servit de res. Ara, a Europa, el feixisme avançava com una taca d’oli en el mar i això li feia posar els pèls de punta.

Algú li tocà l’espatlla. Es girà, espantat. Qui hi havia al seu costat era el jove Antoni Perearnau, que amb els ulls que li sortien de les conques, l’interrogava amb la mirada. Montségur negà amb el cap com a tota resposta.

Els dos amics, un a tocar de l’altre, es quedaren mirant aquell caos en silenci. Què es podien dir davant d’allò?

Sentiren el soroll d’un camió que pujava per la Rambla i entrava a la plaça. Anava carregat de llibres amb un grup de soldats a sobre, cridant i festejant, fent onejar una enorme bandera. Quan van ser a prop de la pira, obriren les portes del camió i començaren a llençar-hi llibres i revistes i la foguera es va encendre encara més.

―Això és la fi, Montségur... ―digué fluixet l’Antoni amb un nus a la gola.

En Lucien es fixà en un dels soldats del camió. Era un jove gros, que treia ben bé un pam als altres, el nas una mica tort i una piga grossa sobre la cella dreta. Enfilat dalt del camió acostava els llibres als seus companys que, des de terra, els anaven llençant a les flames. De cop, potser sentint-se observat, el jove s’aturà i girà el cap vers al llibreter. Creuaren la mirada uns pocs segons abans que el soldat reprengués la feina. Tres segons, potser quatre, com a molt, però que contenien tota la força del moment. Vencedor i vençut. La força vers la feblesa. La ignorància i la incultura, vers la dignitat i l’orgull.

―Mireu! ―l’Antoni assenyalà uns llibres que acabaven de caure al foc. El dibuix de la barca de vela sobre el mar encrespat de l’editorial Barcino, prenia el color de la terra seca i desapareixia entre les flames.

―Potser també... el meu... ―no acabà la frase.

―Anem, Antoni, aquí ja no hi fem res. Només en quedaran cendres.

Fragment de la novel·la "Més enllà de les cendres"

PRESÈNCIA A LES BIBLIOTEQUES

Ja podeu trobar tots els llibres que he editat al catàleg de les biblioteques de la XBM de la Diputació de Barcelona en disposició de préstec.

És un goig compartir-los.

https://aladi.diba.cat/search*cat/?searchtype=X&searcharg=roser+blazquez&searchscope=171&submit=Cercar

O comprar-los directament a

https://www.amazon.es/Libros-Roser-Bl%C3%A0zquez-G%C3%B3mez/s?rh=n%3A599364031%2Cp_27%3ARoser%2BBl%25C3%25A0zquez%2BG%25C3%25B3mez

MÉS ENLLÀ DE LES CENDRES

"La troballa d'un diari personal, amagat durant més de trenta anys, arrossegarà la protagonista a seguir la pista d'un llibre que va resistir el temps i la història. Una aventura verídica que ens endinsa en el passat i en el present de la nostra història, personal i col·lectiva".

    

Em fa goig compartir-vos la publicació d'aquesta novel·la curta, una història que m'ha endinsat en un passat que desconeixia i que he escrit de la mà d'algú que ha retornat a mi després de molts anys: el meu pare.

El podreu trobar a

https://www.amazon.es/s?k=roser+blazquez&i=stripbooks&__mk_es_ES=%C3%85M%C3%85%C5%BD%C3%95%C3%91&crid=18TWADFF3W5PT&sprefix=roser+blazquez%2Cstripbooks%2C85&ref=nb_sb_noss

AIXÍ VA COMENÇAR TOT...

Un petit tastet. La primera escena de Més enllà de les cendres una història que aviat veurà la llum. I és que va ser just així com va començar tot...

 És terrible buidar una casa!

Especialment si és la casa dels pares, on vas néixer i vas viure fins que en vas marxar. Si algú ho ha hagut de fer, sabrà del que parlo. Com es poden acumular tantes coses dins de quatre parets? Tota una vida! Cada vegada que obres un armari està ple de dilemes. Això, ho llencem o ho donem a alguna associació benèfica? Ho voleu, vosaltres?, pregunta algun germà. Això no ho podem llençar! Però a mi ja no m’hi cap res més a casa. Va, vinga, és que sap greu, no?... És un record.

I es van fent piles i piles que no paren de créixer: col·leccions de llibres i enciclopèdies, cassets vells, discos, CDs, vídeos, llençols, tovalloles, mantes, cassoles i paelles, tasses, tassetes i tassons, llibretes i llibres de quan estudiàvem, figuretes, la coberteria, els jocs de taula, còmics, àlbums i més àlbums de fotos...

Sempre fa por aquest moment, però un dia o un altre arriba. La realitat s’imposa; la mare ha de marxar a la residència i li queda un pis buit que cal llogar per a pagar-ne les despeses. I el cronòmetre del temps i dels estalvis comença el compte enrere. Cal buidar la casa per poder-la llogar. Així és la vida, acumular durant dècades per després haver de desprendre’s de tot en un tres i no res. Sembla una absurditat, oi? La vida se’ns mofa a la cara i ens fa prendre consciència que ens omplim de coses supèrflues, caduques en el temps.

Enfilada dalt d’una escala, davant d’un armari gros com tot el pany de paret d’una habitació, vaig traient llibres antics i oblidats de la part de dalt de tot. Em pregunto quants anys fa que ningú ha obert aquell armari. El meu germà, al peu de l’escala, els va agafant i els va posant a la pila de «donar a una entitat benèfica» on els podran vendre de segona mà.

Però quan l’armari és gairebé buit, apareix darrere de l’última renglera de llibres, una agenda gruixuda de tapes de pell sintètica de color marró. Al llom hi marca l’any amb lletres daurades: 1985. Està escrita, més o menys, fins la meitat, i de seguida reconec la lletra del meu pare, mort ara fa gairebé trenta anys. El cor em fa un bot. Només fullejar-lo ja m’adono que és el seu diari personal. No sabia que n’hagués tingut mai cap. La lletra està escrita amb bolígraf blau o negre, segons les pàgines i la data que encapçala cada fragment. Prenc consciència del valor de l’objecte que tinc a les mans. Després d’una breu exclamació de sorpresa, que no puc evitar, m’imposo el silenci. Dic no sé quina excusa al meu germà perquè posi la llibreta a la meva pila de «coses que m’emporto a casa».

Quan baixo de l’escala, ja tinc decidit que llegiré i transcriuré el manuscrit a l’ordinador, i que després l’enquadernaré i el donaré com un regal sorpresa als meus germans.

Quan, una estona més tard, tanquem la porta del pis darrere nostre, sento una barreja d’emocions estranya. A la bossa hi porto amagat un tresor. O potser és una bomba? Sento emoció, però també una mica de temença. Mai saps què amaga el cor d’una altra persona, ni que sigui el teu pare. I descobrir-ho, fa una mica de basarda.