Un petit tastet. La primera escena de Més enllà de les cendres una història que aviat veurà la llum. I és que va ser just així com va començar tot...
És terrible buidar una casa!
Especialment si és la casa dels pares, on vas néixer i vas viure fins que en vas marxar. Si algú ho ha hagut de fer, sabrà del que parlo. Com es poden acumular tantes coses dins de quatre parets? Tota una vida! Cada vegada que obres un armari està ple de dilemes. Això, ho llencem o ho donem a alguna associació benèfica? Ho voleu, vosaltres?, pregunta algun germà. Això no ho podem llençar! Però a mi ja no m’hi cap res més a casa. Va, vinga, és que sap greu, no?... És un record.
I es van fent piles i piles que no paren de créixer: col·leccions de llibres i enciclopèdies, cassets vells, discos, CDs, vídeos, llençols, tovalloles, mantes, cassoles i paelles, tasses, tassetes i tassons, llibretes i llibres de quan estudiàvem, figuretes, la coberteria, els jocs de taula, còmics, àlbums i més àlbums de fotos...
Sempre fa por aquest moment, però un dia o un altre arriba. La realitat s’imposa; la mare ha de marxar a la residència i li queda un pis buit que cal llogar per a pagar-ne les despeses. I el cronòmetre del temps i dels estalvis comença el compte enrere. Cal buidar la casa per poder-la llogar. Així és la vida, acumular durant dècades per després haver de desprendre’s de tot en un tres i no res. Sembla una absurditat, oi? La vida se’ns mofa a la cara i ens fa prendre consciència que ens omplim de coses supèrflues, caduques en el temps.
Enfilada dalt d’una escala, davant d’un armari gros com tot el pany de paret d’una habitació, vaig traient llibres antics i oblidats de la part de dalt de tot. Em pregunto quants anys fa que ningú ha obert aquell armari. El meu germà, al peu de l’escala, els va agafant i els va posant a la pila de «donar a una entitat benèfica» on els podran vendre de segona mà.
Però quan l’armari és gairebé buit, apareix darrere de l’última renglera de llibres, una agenda gruixuda de tapes de pell sintètica de color marró. Al llom hi marca l’any amb lletres daurades: 1985. Està escrita, més o menys, fins la meitat, i de seguida reconec la lletra del meu pare, mort ara fa gairebé trenta anys. El cor em fa un bot. Només fullejar-lo ja m’adono que és el seu diari personal. No sabia que n’hagués tingut mai cap. La lletra està escrita amb bolígraf blau o negre, segons les pàgines i la data que encapçala cada fragment. Prenc consciència del valor de l’objecte que tinc a les mans. Després d’una breu exclamació de sorpresa, que no puc evitar, m’imposo el silenci. Dic no sé quina excusa al meu germà perquè posi la llibreta a la meva pila de «coses que m’emporto a casa».
Quan baixo de l’escala, ja tinc decidit que llegiré i transcriuré el manuscrit a l’ordinador, i que després l’enquadernaré i el donaré com un regal sorpresa als meus germans.
Quan, una estona més tard, tanquem la porta del pis darrere nostre, sento una barreja d’emocions estranya. A la bossa hi porto amagat un tresor. O potser és una bomba? Sento emoció, però també una mica de temença. Mai saps què amaga el cor d’una altra persona, ni que sigui el teu pare. I descobrir-ho, fa una mica de basarda.
