Al matí, mentre buscava unes llanes que creia que tenia guardades al fons de l’armari de l’habitació del Jordi, la Remei ha trobat la capsa de les fotografies. L’ha tret i l’ha dut al menjador. Fa tants anys que no les ha mirat, que ja gairebé havia oblidat que les tenia.
A mitja tarda s’ha assegut a la taula disposada a capbussar-se en el passat. No sap si això és bo, ni si val la pena remenar gaire allò que ja no existeix. Però es deixa emportar per aquella mena d’atracció innata que tenim les persones cap als records i que l’aboquen, sense remei, cap a la pèrdua i l’enyorança.
La Remei es pregunta quanta gent morta hi cap dins una capsa de cartró. Deu, vint, cinquanta? Quan en Jordi era petit li agradava mirar fotos antigues, sobretot dels qui ja no hi eren. Agafaven la capsa i amb el seu ditet anava preguntant: aquest qui és, mama? I aquest? I aquesta? I ella anava posant nom a cada cara d’aquelles fotos antigues en blanc i negre, tacades de rovell: la iaia Palmira de jove, l’avi Alfonso de soldat, la tia Marga i el tiet Eusebi... I jo?, feia aleshores. No, tu encara no hi eres, fill. I jo era molt petita, encara, aquí. Mira, aquesta soc jo. I en Jordi mirava amb cara estranya la nena de rínxols amb un llaç enorme al cap i mirava de nou a sa mare, incrèdul. I reia. Noooo, m’enganyes!
Obre la capsa i sent olor de paper tancat. A sobre de la pila, hi troba les fotos de quan en Jordi era petit. Aquella del dia que van pujar a Montserrat amb el funicular i en Jordi va caure i es va pelar el genoll. En Vicenç li va dir, ja et deia jo que no hauríem d’haver vingut amb el nen tan petit, i va voler marxar més d’hora i ella tenia ganes de plorar perquè li feia molta il·lusió pujar a Montserrat i passar-hi el dia sencer, però en Jordi no parava de plorar. I aquella altra de quan es va casar, ella ben primeta i bonica, vestida de núvia i amb el ram de roses blanques, amb la mare al costat tota de dol perquè el pare ja havia mort. I una altra del Jordi ja més grandet amb la Mona de xocolata que li havia portat el padrí. La de quan ella era petita, asseguda a cal retrataire, amb un llaç al cap i els rínxols que li queien sobre el vestidet, en Vicenç a la platja de Pals, un estiu...
S’hi podria estar tota la tarda, mirant fotos i més fotos. I aquest qui és, mama?, i aquest altre?... Però ara la Remei no es pregunta pas qui són, sinó on són. Què en queda de tot allò. De tota aquella vida. Només records, records que es van esborrant amb el pas del temps. I quan ella mori, ja ningú sabrà qui és qui dins aquella capsa. I tampoc està segura que en Jordi, quan ella ja no hi sigui, la guardi com a record. Potser la llençarà al contenidor de paper amb l’excusa que ocupa massa i que no se la pot endur a l’avió.
És així com anem desapareixent del món, es diu la Remei, a poc a poc: primer restem guardats dins d’una capsa empolsada al fons d’un armari, intentant resistir durant anys a la memòria dels qui encara queden, fins que un dia, de cop i volta, ja no existeixes per a ningú. Potser és llavors quan arriba la verdadera mort. La definitiva.
