Per a més informació: https://www.inh.cat/articles/El-'bibliocauste'-espanyol-la-crema-de-llibres-pel-franquisme-durant-la-guerra-i-la-postguerra
Plaça de Catalunya, Barcelona,
26 de gener de 1939
En Lucien Montségur passava pel carrer de Bergara quan veié per primera vegada aquells cartells enganxats a la paret que un grup de joves encolaven per tota la ciutat. Deien «Si eres español, habla español» i «Hable bien, sea patriota, no sea bárbaro» amb el dibuix del rostre del caudillo presidint les sentències.
De cop, sentí crits i sorolls de botzines i es fixà en una resplendor que venia de la Plaça de Catalunya. Accelerà el pas i, en arribar-hi, veié que uns soldats encenien una pira amb un munt de llibres que havien anat amuntegant. Sense pensar-ho, s’hi acostà amb el cor encongit. Havia imaginat el desastre, però aquella imatge dantesca al mig de la ciutat i davant de tota la població, superava els seus pitjors presagis. El nou règim era capaç de tot i es digué que allò només era el principi del què havia de venir.
Un grup d’homes l’avançà, dirigint-se cap a la pira, onejant la bandera falangista, amb el yugo y las flechas.
―Joderos putos catalanes, ¡rojos de mierda! ―cridà un d’ells en passar-li pel costat.
El llibreter es quedà uns metres enllà del foc, amb els peus clavats a terra, veient aquell lamentable espectacle. Alguns vianants passaven de llarg, com si res, segurament moguts per la por, mentre que d’altres s’aturaven i ho observaven a distància, en silenci. A part dels soldats, militants de la Falange española i altres persones s’havien acostat a la foguera donant-los suport i celebrant l’entrada dels nacionals a la ciutat.
A en Lucien se li negaren els ulls. D’ençà de la mort de la Maria Neus que no havia tornat a plorar, però la ràbia, ara, li sortia en forma de llàgrimes. Quanta guerra! Quant d’odi! Quanta injustícia! El braç que no tenia li feu una punxada dolorosa. Segurament pel record d’aquella gran guerra que va patir de jove i que li arrencà el braç, però que no havia servit de res. Ara, a Europa, el feixisme avançava com una taca d’oli en el mar i això li feia posar els pèls de punta.
Algú li tocà l’espatlla. Es girà, espantat. Qui hi havia al seu costat era el jove Antoni Perearnau, que amb els ulls que li sortien de les conques, l’interrogava amb la mirada. Montségur negà amb el cap com a tota resposta.
Els dos amics, un a tocar de l’altre, es quedaren mirant aquell caos en silenci. Què es podien dir davant d’allò?
Sentiren el soroll d’un camió que pujava per la Rambla i entrava a la plaça. Anava carregat de llibres amb un grup de soldats a sobre, cridant i festejant, fent onejar una enorme bandera. Quan van ser a prop de la pira, obriren les portes del camió i començaren a llençar-hi llibres i revistes i la foguera es va encendre encara més.
―Això és la fi, Montségur... ―digué fluixet l’Antoni amb un nus a la gola.
En Lucien es fixà en un dels soldats del camió. Era un jove gros, que treia ben bé un pam als altres, el nas una mica tort i una piga grossa sobre la cella dreta. Enfilat dalt del camió acostava els llibres als seus companys que, des de terra, els anaven llençant a les flames. De cop, potser sentint-se observat, el jove s’aturà i girà el cap vers al llibreter. Creuaren la mirada uns pocs segons abans que el soldat reprengués la feina. Tres segons, potser quatre, com a molt, però que contenien tota la força del moment. Vencedor i vençut. La força vers la feblesa. La ignorància i la incultura, vers la dignitat i l’orgull.
―Mireu! ―l’Antoni assenyalà uns llibres que acabaven de caure al foc. El dibuix de la barca de vela sobre el mar encrespat de l’editorial Barcino, prenia el color de la terra seca i desapareixia entre les flames.
―Potser també... el meu... ―no acabà la frase.
―Anem, Antoni, aquí ja no hi fem res. Només en quedaran cendres.
Fragment de la novel·la "Més enllà de les cendres"
