Quin plaer sentir ploure des del llit! L’espetec de les velles persianes despintades, que el vent fa tremolar. I l’impacte de la pluja, que neteja amb els seus regalims incansables la pols que s’hi ha acumulat les darreres setmanes de sequera.
M'estiro la flassada fins al nas i somric amb els ulls tancats. Avui voldria no adormir-me, passar la nit escoltant el cant de la pluja fins a l’alba. Si sabés que no ha d’entrar aigua, obriria la finestra per poder flairar l’olor de la terra molla.
Aquesta pluja és bona, de les que no fan mal. Aquella mena de pluja que es fa carícia d’aigua pels sembrats i els boscos; els desvetlla i els fa verdejar i florir.
Pobra gent de les ciutats! Que n’és de trist perdre’s tots aquests matisos. A ciutat sempre plou sobre asfalt i no fa mai olor de natura que es desperta, sempre agraïda i generosa. Tot són recs de voreres brutes, plenes de cigarretes i deixalles, que l’aigua fosca s’emporta cap al clavegueram. A la ciutat no plou bonic; la pluja sovint fa soroll de galeria, del repic sobre la uralita vella que protegeix la roba estesa que s’impregna de la flaire carregada dels sofregits i les sardines de les cuines dels veïns. Al camp quan plou es fa silenci, els animals s'arreceren. Els ocells no canten, contemplen i respecten el cant de la pluja. A ciutat, quan plou, quin enrenou de cotxes i vianants atrafegats!
Escoltant la pluja em venen records de fa anys. A l’estiu, quan per fi podia sortir de la ciutat que m’ofegava i vivia uns mesos entre boscos i sembrats. Recordo molt bé la pluja de la infància.
Quan veia aquella nuvolada que emergia per l’est les tardes d’agost, agafava la bicicleta i pedalava fort per allunyar-me de casa tant com podia. Fins que queien les primeres gotes. Aleshores, donava la volta i tornava sota el ruixat, sentint com la tempesta em xopava els cabells, la cara, la roba... A voltes, fins i tot em treia les sabates (les campings, en dèiem aleshores), per sentir com les gotes m'espetegaven als peus. Quina sensació de llibertat!
I quan per fi arribava a casa, resseguint amb les rodes els reguerots que baixaven pel camí, respirava fondo i em deixava embriagar per l’aroma moll del rostoll acabat de segar dels camps a banda i banda del camí. Les pedres ja brillaven amb els primers raigs de sol que, més tossut que els núvols estiuencs, ja treia el nas una altra vegada. I els crits de ma mare de fons, aquella eterna cantarella... Un altre cop? Sempre fas igual, au, va, passa a canviar-te que agafaràs una galipàndria i vigila no mullis res!
I jo, encara amb la pell de gallina, però amb l’esperit sadoll de llibertat, m’eixugava els cabells amb una tovallola vella i estenia la roba molla al cordill que teníem al lavabo. I em calçava de nou, ara sí ben preparada, i prenia una bossa de reixat per tornar a sortir a buscar caragols sota les darreres gotes d’una tempesta que ja s'allunyava a poc a poc i deixava, al seu pas, un paisatge nou, de colors i olors que el meu esperit, encara infantil, engrandia. Plou i fa sol, les bruixes es pentinen.
Quin plaer sentir ploure des del llit!
