 |
| Les espigoleres, de Jean François Millet |
Espigolar (IEC)
1.1. Collir les espigues que han restat en un camp després de la sega.
2.2. Triar allò que està barrejat entre altres coses.
2.3. Arreplegar d’ací i d’allà.
L'altre dia, aquest mot em va caure a les mans, de manera inesperada. Espigolar! El desconeixia i me'n vaig enamorar a primer cop d'ull. Potser, qui ho sap, per dues causes. En primer lloc, perquè m’encanten les espigues i els camps de blat. Els vinculo als estius de la meva infància, i ara també tinc la sort de viure just al costat d’un camp. Sobre la llar de foc de casa, hi reposa, des de fa molts anys, un ram d’espigues.
Però sobretot, el que més m’ha encisat d’aquesta paraula és descobrir que jo em sento una «espigolaire de vida». Escric recollint allò que ha quedat després de viure. La vida avança, imparable, com el segar. Però sempre queden enrere petits bocins que la força imparable de la vida no és capaç d’arrossegar fins als graners. Records llunyans, petites mirades, grans persones, moments únics... queden espargits, aquí i enllà, en la terra del passat.
Espigolar és tornar al camp i recollir-los, un per un, com les espigues que els segadors abandonen al seu pas. No deixar-los morir, ignorats, a mercè de la llaurada. Espigolar és avançar amb cautela, sense pressa. No passar res per alt. Destriar entre el rostoll estèril aquells bocinets d’espigues, que encara contenen vida.
Arreplegar d’ací i d’allà. I després, posar-hi paraules. Esllomar-me escrivint, dient sense dir, que allò que dic és perquè ho he espigolat algun dia.
