Primer premi
I concurs de relats en Lectura fàcil Helena Rotés, Calafell
Aquell matí, el noi era allà una altra vegada.
Seia a la sorra, ben quiet, i mirava el mar.
Jo el veia sovint, quan sortia de casa.
L’havia vist a l’institut, però ell anava a una altra classe.
M’hi vaig acostar.
―Hola.
―Hola ―el noi em va saludar i va tornar a mirar el mar.
Vaig seure al seu costat, a la sorra.
―Què mires?
―El mar.
―Vens cada dia?
―Sí.
―Em dic Martí.
―Jo em dic Omar.
Vam estar una estona en silenci
fins que li vaig preguntar:
―Has anat mai amb barca?
―Sí.
―A mi m’encanta navegar!
El meu avi té una barca, saps?
A l’estiu sortim a pescar amb els cosins,
o anem a una caleta a banyar-nos.
L’avi em deixa portar el timó.
Quan sigui més gran, em compraré una barca.
Si vols, puc demanar a l’avi si pots venir amb nosaltres.
T’ho passaràs bé!
El noi m’escoltava en silenci,
sense deixar de mirar l’horitzó.
―Quan trobem un lloc que ens agrada, l’avi llença l’àncora
i aleshores ens tirem tots de cap al mar.
Si mires avall, veus un munt de peixos de colors
i les roques i les algues.
Aleshores, l’Omar em va mirar i em va dir:
―Els meus cosins viuen a l’altra banda del mar.
I els meus avis també.
Em vaig sentir una mica avergonyit.
―Els trobes a faltar?
El noi va afirmar amb el cap.
―Em sap greu.
Al cap d’una estona vaig marxar
perquè a casa m’esperaven.
Ell es va quedar allà, mirant el mar.
Jo no em podia treure del cap l’Omar
que mirava el mar perquè enyorava de la seva família.
Passats uns dies, el vaig tornar a veure.
Estava, com sempre, assegut a la sorra.
M’hi vaig acostar.
―Hola, Omar. Sembla que avui plourà.
L’Omar va encongir les espatlles.
―Aquests dies he pensat molt en tu.
Deu ser terrible deixar la família i els amics
i marxar del teu país.
Jo també m’enyoraria.
L’Omar em va mirar, agraït, i em va somriure.
―Tens germans, Omar?
Va trigar a respondre.
Agafava pedretes i les llençava al mar.
―Sí, un germà petit.
Es diu Adel. Vinc aquí per parlar amb ell.
―Viu al teu país, amb els teus cosins i els avis?
―No. Viu al mar.
I aleshores, l’Omar em va explicar la seva història.
No havia vingut amb avió, sinó amb barca.
Una barca petita i plena de gent,
els uns sobre els altres.
Viatjava amb la seva mare i el seu germà
que era molt petit i es va posar malalt durant el viatge.
Alguns homes es barallaven.
L’Omar diu que va passar molta por.
La barca es movia molt amb les onades
i quedaven tots molls i tenien fred.
També van passar molta set i molta gana.
El petit Adel es va morir abans d’arribar a la costa.
La mare i ell ploraven quan el van llençar al mar.
Ara, ells viuen a Calafell,
i és per això que cada dia l’Omar va a la platja,
a parlar amb el petit Adel.
Quan va acabar, jo tenia un nus a la gola.
Li vaig passar el braç sobre l’espatlla
i, en silenci, vam mirar junts el mar.
Des d’aquell dia, quan pujo a la barca de l’avi,
sempre penso en l’Omar i el seu germà petit.
I en totes aquelles persones
que ara viuen, com el petit Adel, al fons del nostre mar.
