Com
cada nit, Mestre Mussol es va aixecar tot just a la posta de sol i es
va posar les ulleres de mirar de lluny, disposat a la feina. Feia
temps que havia traslladat el niu a la branca més alta del bosc.
Allà era el lloc on podia estar tranquil i observar la lluna de més
a prop. Perquè això era el que feia sempre Mestre Mussol, estudiar
la lluna cada nit. Casa seva era un petit observatori amb tota mena
d'estris mesuradors, anotacions, llibres de consulta, telescopis i
invents. Mestre Mussol era un gran entès en aspectes lunars. Feia
molts anys que s'hi dedicava i, amb el temps, havia perdut tot
l'interès per allò que no fossin els seus estudis. Sol, en aquell
catau d'instruments i paperassa, era on ell vivia, dormia i somiava.
Però
darrerament Mestre Mussol estava capficat i neguitós. Havia dedicat
anys a treballar en
un descobriment molt especial: el lloc exacte
on s'amagava la lluna les nits que el cel era negre com el carbó.
S'hi havia esmerçat de valent nit rere nit durant anys i panys!
Estava convençut que la lluna tenia un entaforall i ell estava
disposat a descobrir on era. Però el resultat de les darreres
investigacions no havia estat el que ell esperava i el neguit l'havia
vençut. Com un foll, passava dies sense dormir, fullejant llibres,
repassant apunts, buscant errors de càlcul, cercant noves lents
observadores i refent mil i una operacions que no el duien mai
enlloc. Voletejant amunt i avall del seu cau, rondinava, insatisfet,
obrint diferents fronts d'investigació. Perquè Mestre Mussol no
volia ser com els altres animals ignorants del bosc, ell era una
bèstia inquieta, es repetia, racional i intel·ligent, enamorada del
saber! Però els dies passaven i Mestre Mussol va haver de reconèixer
que aquell desassossec no el duia enlloc. Feia dies que gairebé ni
menjava i la seva salut ja se'n ressentia.
Una nit, cansat de tant treballar, Mestre Mussol va decidir sortir a prendre l'aire. La lluna plena il·luminava tot el bosc. Va seure a la branca i va observar-la a través de les seves grans ulleres de mirar de lluny, que li engrandien la visió de l'esfera lluminosa.
―Aquest Mussol és ben boig! Només cal veure'l. Sempre està a la lluna! ―una veu rogallosa i estrident el va tornar a la realitat.
―No siguis tan dur, Gripau,
si al bosc tu vols la pau!
El grill va treure el violí de la funda amb molta cura i va afinar les cordes.
―Deixa't estar de bajanades! Aquest mussol és un cregut. Es creu millor que tots nosaltres, que no ho veus? Sempre està allà dalt, tot sol. És antipàtic i orgullós! Amb aquestes grosses i ridícules ulleres per observar sempre la lluna.
―Jo a la lluna també vull cantar,
i a ella poemes dedicar.
Sóc poeta i cantautor,
violinista i compositor.
Deixa gripau de criticar
i aprèn tu també a respectar.
―Mira que ets carallot, tu també! Ets un Grill idealista! ―el gripau va caçar un mosquit al vol amb la seva llengua recargolada i enganxifosa.
―Mira't amb altres ulls Mestre Mussol,
que trist deu ser estar sempre tan sol!
A mi més aviat m'entristeix
quan gairebé mai ja no el veig.
Potser no sap els sentiments mostrar
i és per això que se sol amagar.
El Gripau criticaire va fer un gest de menyspreu i, amb quatre salts, va desaparèixer entre la fullaraca. El Grill Cantador va agafar el violí i va començar a tocar una bella melodia que va ressonar fins a la branca més alta, allà on Mestre Mussol havia sentit, d'amagat, la conversa. Les notes, portades pel vent, l'embolcallaven i el van fer sentir molt trist. No es podia creure el que acabava de sentir. Ell no era pas un mussol cregut i orgullós. Ell l'únic que volia era saber, conèixer, no ser un ignorant. I el Grill, com era que se'l mirava amb tristesa i compassió? No era pas això el que ell volia que pensessin els altres! Més aviat esperava ser vist com un animal prudent i savi, intel·ligent i espavilat. Sense fer soroll, va baixar d'una branca a l'altra fins a situar-se molt a prop d'on el Grill Cantaire, enamorat de la lluna, li dedicava una cançó, acompanyat pel violí.
―Blanca
lluna, dolça esfera, fanalet d'inspiració,
quan
et veig i m'il·lumines, ta bellesa em treu la por.
Et
transformes, d'alba en alba, com l'amor que jo et tinc;
en
cada anada jo t'espero i en el retorn em fas feliç.
Et
sé a prop i així que et canto, deixo enrere la solitud
i
és just dient t'estimo, que acarono la plenitud.
Mestre
Mussol va quedar mut, escoltant aquella cançó que trobava preciosa.
Al Grill tant li feia on s'amagava la lluna o quants dies trigava a
tornar. Ell l'estimava i prou. I li ho deia sense embuts. Mestre
Mussol va tornar a mirar la lluna i li va semblar que brillava
intensament. És que per ventura s'havia adreçat mai a la lluna i li
havia dit com n'era d'important per ell? És clar que no! Si la lluna
no té cor ni orelles per escoltar! Quines bajanades! Però com podia
dubtar de...
―No
menystinguis cap proesa, ni et deixis entabanar,
és
el teu cor, Mussol, que has d'aprendre a escoltar.
―És
a mi a qui parles? ―va dir, sorprès que el Grill li endevinés
els pensaments. Pensava que el petit violinista no l'havia pas vist.
―De
què et serveix tanta saviesa, si l'amagues dins un cau?
Una
quimera inabastable que t'aïlla i no t'escau.
Sigues
tu d'una vegada, treu ta essència de Mussol
i
comparteix-la amb els altres, aquest serà el teu consol.
―Oh,
Grill Cantaire, tu ho veus molt fàcil! He sentit el Gripau. Em veu
un ésser deplorable, amargat i cregut! I potser també els altres
animals del bosc és el que pensen de mi! Però el dia que
descobreixi finalment on s'amaga la lluna quan no és al cel, ho
explicaré a tothom. Aquell dia ja no es riuran de les meves rareses
sinó que tots m'admiraran.
―No
ens interessen tes descobertes, sinó allò que et diu el cor.
Ni tons càlculs ni idees, sinó sentir-te ben a prop.
Mestre
Mussol estava fet un embolic. El que li deia el cor? Ser a prop?
―Fes
silenci i contempla, no vulguis entendre-ho tot,
dóna
gràcies per la vida, i viu amb admiració.
Estén
tes ales i llença't al vol, no tinguis por ni recança
deixa
que els altres et vegin; no amaguis més la teva dansa.
Surt
del cau que tant t'amaga i obra't a l'amistat
aleshores
ta “saviesa” serà d'una altra qualitat.
A
Mestre Mussol se li van negar els ulls recordant que sol i incomprès
se sentia moltes vegades. I quan es va treure les grosses ulleres de
mirar de lluny per eixugar-se les llàgrimes, va quedar sorprès de
quanta vida l'envoltava!
Vivint a la branca més alta del bosc i
mirant sempre a la llunyania, havia oblidat el que tenia més a prop,
els animalons que passejaven cada nit pel sotabosc, els ocells i
ratpenats que volaven entre les branques, els mil insectes amb el seu
etern brunzit nocturn, els grills, les granotes, les arnes... el cant
preciós dels grills a mitjanit. I aquelles llàgrimes d'emoció li
van netejar la mirada; havia dedicat tantes hores a observar el cel
que ja havia perdut el contacte amb la realitat que l'envoltava i
això l'havia allunyat dels altres habitants del bosc. Aleshores, ho
va veure tot més clar i va descobrir la clau que obria el misteri
d'on s'amagava la lluna nova. I és que ell era talment com la lluna!
No existeix cap cau permanent on amagar-se per sempre, es va dir
corprès. Només ens amaga la foscor quan no brillem, quan no
reflectim la claror que ens ha estat regalada. Potser aleshores
creiem que la penombra ens protegeix, però a la llarga només
entenebra la nostra ànima.
Mestre
Mussol va prendre, aleshores, una decisió important, baixar a viure
unes quantes branques més avall. De tant en tant pujaria encara a la
branca més alta per contemplar la lluna (no es cansaria mai
d'admirar-la i conèixer-la una mica més). Però només de tant en
tant.
I
així ho va fer. I, a partir d'aquest moment, cada vespre, quan el
sol s'amagava a l'horitzó, després del seu vol per estirar les
ales, Mestre Mussol es quedava en una branca baixa i donava conversa
a cada un dels animalons que passaven per allà. Sempre tenia algun
consell a compartir fruit de la seva bona experiència i saviesa. Amb
els seus grans ulls d'observador va aprendre a veure-hi més enllà
de les paraules i contemplar el cor de cadascú. La seva veu va
arribar a ser escoltada per tothom i els seus savis consells molt
apreciats arreu del bosc. Va fer una gran amistat amb el Grill
Cantaire i Mestre Mussol va descobrir la pau i la felicitat que dóna
la veritable saviesa perquè...
Savi
no és pas qui més acumula
idees,
pensaments ni autoritat
sinó
aquell qui sap viure amb els altres
des
de l'autenticitat.
