AU, VA, PER QUÈ NO HO INTENTES?

Per anar fent boca de lectures i de Sant Jordi, publico un tastet de Diré el teu nom i el cantarà l'alosa, una picada d'ullet a totes aquelles persones que, en algun moment de la vida, hem assumit el risc de la pàgina en blanc, com la Isabel, la protagonista de la novel·la. I a totes aquelles persones (jo també en tinc una) que un dia ens van animar a escriure: "Au, va, per què no ho intentes?"

A dins, la Isabel busca els llibres, els embolica amb un paper marró i els lliga amb una cordeta. A sobre hi posa el nom del client. Està cansada i molt trista. Aquesta nit no ha dormit gens bé però no vol que en Lucien se n’adoni. Ara que està sola, però, els ulls se li neguen altre cop. Busca un mocador, però no en té cap. S’eixuga els ulls amb el dors de la mà.

―No tot són flors i violes, oi? ―en Lucien és a la porta, recolzat a la paret.

La Isabel nega amb el cap.

―Saps una cosa? ―ell avança i se li asseu al davant―. Molts poetes i escriptors han sabut fer de les dificultats de la vida la seva obra d’art, han sabut esprémer la seva tristor, com si fos una llimona, i treure’n el millor suc.

La Isabel esbossa un somriure trist. Quin home en Lucien! Li recorda una mica a l’Antoni, per les coses que diu, tan boniques.

―Per què no ho intentes?

―El què?

―Convertir això que et passa i et posa trista, en un escrit ben bonic.

―Uf!

―Segur que te’n surts. Au, va, prova-ho ―treu de dins un calaix un parell de papers i una ploma, com si fes màgia, i li posa al davant―. Voilà.

―Ara? Però si estic treballant!

A fora se sent la campaneta de l’entrada. En Lucien s’aixeca i li pica l’ullet.

―Aquí l’amo soc jo i ara et demano que escriguis ―i se’n va a atendre al nou client que acaba d’arribar.

La Isabel es queda sola i respira fondo. La blancor de la pàgina li fa respecte, com si fos la superfície d’un llac on s’hi hagués de capbussar sense conèixer-ne la fondària. Juga amb la ploma. No sap per on començar. «Solitud», escriu al cap de munt del paper, i es deixa anar.

I en aquella pàgina, la seva solitud es desfà en mil bocins de tinta. I en cada mot que escriu parlant d’ella, hi descobreix l’ombra de la solitud humana. I el seu dolor, convertit ara en paraules, descriu també el dolor dels altres. I amb cada frase va teixint un text, una mena de teranyina de les pors, les solituds i les contradiccions del viure. 

Quan posa el darrer punt i rellegeix el text, la Isabel se sent una mica millor. Mira al seu entorn, aquell cau de parets de llibres, i es pregunta quanta solitud, quanta ràbia, impotència o desesperació amaguen totes aquelles històries dels autors que les van escriure.

ESPIGOLAR LA VIDA

 

Les espigoleres, de Jean François Millet

Espigolar (IEC)

1.1. Collir les espigues que han restat en un camp després de la sega.
2.2. Triar allò que està barrejat entre altres coses.
2.3. Arreplegar d’ací i d’allà.

L'altre dia, aquest mot em va caure a les mans, de manera inesperada. Espigolar! El desconeixia i me'n vaig enamorar a primer cop d'ull. Potser, qui ho sap, per dues causes. En primer lloc, perquè m’encanten les espigues i els camps de blat. Els vinculo als estius de la meva infància, i ara també tinc la sort de viure just al costat d’un camp. Sobre la llar de foc de casa, hi reposa, des de fa molts anys, un ram d’espigues.

Però sobretot, el que més m’ha encisat d’aquesta paraula és descobrir que jo em sento una «espigolaire de vida». Escric recollint allò que ha quedat després de viure. La vida avança, imparable, com el segar. Però sempre queden enrere petits bocins que la força imparable de la vida no és capaç d’arrossegar fins als graners. Records llunyans, petites mirades, grans persones, moments únics... queden espargits, aquí i enllà, en la terra del passat.

Espigolar és tornar al camp i recollir-los, un per un, com les espigues que els segadors abandonen al seu pas. No deixar-los morir, ignorats, a mercè de la llaurada. Espigolar és avançar amb cautela, sense pressa. No passar res per alt. Destriar entre el rostoll estèril aquells bocinets d’espigues, que encara contenen vida.

Arreplegar d’ací i d’allà. I després, posar-hi paraules. Esllomar-me escrivint, dient sense dir, que allò que dic és perquè ho he espigolat algun dia.

LA PLUJA

Quin plaer sentir ploure des del llit! L’espetec de les velles persianes despintades, que el vent fa tremolar. I l’impacte de la pluja, que neteja amb els seus regalims incansables la pols que s’hi ha acumulat les darreres setmanes de sequera.

M'estiro la flassada fins al nas i somric amb els ulls tancats. Avui voldria no adormir-me, passar la nit escoltant el cant de la pluja fins a l’alba. Si sabés que no ha d’entrar aigua, obriria la finestra per poder flairar l’olor de la terra molla.

Aquesta pluja és bona, de les que no fan mal. Aquella mena de pluja que es fa carícia d’aigua pels sembrats i els boscos; els desvetlla i els fa verdejar i florir.

Pobra gent de les ciutats! Que n’és de trist perdre’s tots aquests matisos. A ciutat sempre plou sobre asfalt i no fa mai olor de natura que es desperta, sempre agraïda i generosa. Tot són recs de voreres brutes, plenes de cigarretes i deixalles, que l’aigua fosca s’emporta cap al clavegueram. A la ciutat no plou bonic; la pluja sovint fa soroll de galeria, del repic sobre la uralita vella que protegeix la roba estesa que s’impregna de la flaire carregada dels sofregits i les sardines de les cuines dels veïns. Al camp quan plou es fa silenci, els animals s'arreceren. Els ocells no canten, contemplen i respecten el cant de la pluja. A ciutat, quan plou, quin enrenou de cotxes i vianants atrafegats!

Escoltant la pluja em venen records de fa anys. A l’estiu, quan per fi podia sortir de la ciutat que m’ofegava i vivia uns mesos entre boscos i sembrats. Recordo molt bé la pluja de la infància. 

Quan veia aquella nuvolada que emergia per l’est les tardes d’agost, agafava la bicicleta i pedalava fort per allunyar-me de casa tant com podia. Fins que queien les primeres gotes. Aleshores, donava la volta i tornava sota el ruixat, sentint com la tempesta em xopava els cabells, la cara, la roba... A voltes, fins i tot em treia les sabates (les campings, en dèiem aleshores), per sentir com les gotes m'espetegaven als peus. Quina sensació de llibertat!

I quan per fi arribava a casa, resseguint amb les rodes els reguerots que baixaven pel camí, respirava fondo i em deixava embriagar per l’aroma moll del rostoll acabat de segar dels camps a banda i banda del camí. Les pedres ja brillaven amb els primers raigs de sol que, més tossut que els núvols estiuencs, ja treia el nas una altra vegada. I els crits de ma mare de fons, aquella eterna cantarella... Un altre cop? Sempre fas igual, au, va, passa a canviar-te que agafaràs una galipàndria i vigila no mullis res!

I jo, encara amb la pell de gallina, però amb l’esperit sadoll de llibertat, m’eixugava els cabells amb una tovallola vella i estenia la roba molla al cordill que teníem al lavabo. I em calçava de nou, ara sí ben preparada, i prenia una bossa de reixat per tornar a sortir a buscar caragols sota les darreres gotes d’una tempesta que ja s'allunyava a poc a poc i deixava, al seu pas, un paisatge nou, de colors i olors que el meu esperit, encara infantil, engrandia. Plou i fa sol, les bruixes es pentinen.

Quin plaer sentir ploure des del llit!