diumenge, 8 de setembre del 2024

L'HEROÏNA GARROFINA

Avui, per a tancar el 50è aniversari de la recuperació de la Dansa dels Garrofins, el conte "L'heroïna Garrofina" ha vist la llum.

Il·lustracions Júlia Oliveras
Text Roser Blàzquez

"L’Aina està enfadada amb els seus pares. 

Aquest any l’han apuntada a ballar Garrofins per Sant Sebastià i ella no en té gens de ganes. El pare li diu que és una tradició del poble i que ell també va ballar de petit. Però això no la convenç, li semblen excuses. Creu que les tradicions són coses passades de moda, tan antigues que ja no tenen gens d’interès per a ningú. 

El que li agrada a l’Aina és llegir còmics d’aventures, sobretot de la seva heroïna preferida. Quan ella sigui gran, li agradaria ser com la protagonista del còmic."


Però l'Aina descobrirà amb el seu avi, que això de ser Garrofina és una cosa molt més important del que ella s'imagina!

Companyia de Teatre Tres Panys


Gràcies al Grup de Danses, a la Companyia de Teatre Tres Panys i a l'Ajuntament de Moià.







 

dimarts, 20 d’agost del 2024

POSTALS DE MENORCA


Verge, de bon matí, pentina amb l'aigua sos cabells daurats. No trigaran a arribar mil peus estranys, afamats de sol i platja. Ses petges no respectaran sa cabellera bruna, i desfaran l'ondulat marí que la sorra tant estima. Com cada dia, la deixaran escabellada en partir fins a l'endemà. Però, de nit, quan sigui sola, tornarà a embellir amb la lluna, trenant sa llarga cabellera amb el ball suau de les ones. Presumida, tossuda i resistent.




Com una papallona de nit obrint ses ales, la porta d'ullastre em fascina. N'hi ha per tot, camins i pobles. I és sa simetria imperfecta el que la fa perfectament autèntica. No n'hi ha dues d'iguals, malgrat haver-n'hi tantes. Segell d'una illa i d'una gent a qui no li cal ni panys ni cadenats de ferro. 




Pedra sagrada, arrels i culte. Poble abundant, de secà i pedra tosca. I encara avui, navetes per tot arreu esquitxen la terra, per a no deixar en l'oblit aquells que un dia foren. Resistint el temps, a sol i serena, els talaiots són presència eterna. I dins de ses runes silents, hi batega el cor, encara, de la història i la vida d'un poble i d'una illa.




Terra de poetes i de poesia. De fa temps i de l'avui. Versos que volen com tramuntana i que són com la sal de cocó, que dona a s'illa el bon gust i l'autèntic sabor. Rimes que canten el vaivé de l'aigua, la pedra seca, els ullastres, la roca blanca de marès. Mètrica de blaus de mar, de cel i cales, barrancs abruptes i calons amagats. Bells poemes que canten l'amor a s'illa, enllà del temps i de l'exili, o avui, dempeus, homenatjant la terra.




A la pedrera de Santa Ponça sento trepitjar un lloc gairebé sagrat. Camino per les antigues entranyes de la terra, un dia ferida i perforada. Penetro en la vella matriu, avui estèril, de la roca profunda. I en el seu silenci de pedra, em sembla intuir, encara, les veus dels homes treballant, la fortor de suor salada, el ressò dels seus martells. I un alè, com de pregària, em brolla del dedins, agraint a aquesta matriu violada, la bellesa d'una terra que es vesteix de blanc marès.




Dels primers cristians n'ets testimoni, oh, mosaic preciós que embadalida. I em ve el desig de tirar el temps enrere i entrar llavors a ta basílica. Tan sols per uns minuts. Res més. I contemplar-te en l'època gloriosa, embolcallada en el silenci dens de les parets que et protegien. Ara, t'envolta una estructura metàl·lica per prevenir-te dels visitants. Sobre teu planegen, sorollosos, mil avions cada dia. Què en queda avui de la fe, de la pau i del silenci que un dia sobre teu, preciós mosaic, es van viure?


Benissués. Una ferradura a la porta d'una casa. Símbol de la sort i protecció de la malastrugança. Ferro rovellat sobre blanc de guix. Contrast volgut, creença arrelada de segles. I de sobte un pensament. Un desig de sort i protecció per tota l'illa: retrobar sa puresa i solitud davant d'un món que colonitza.






dimecres, 3 de juliol del 2024

FINESTRES

 


De bat a bat, com absorbint la vida,

s'obren de cop quan un pany és tancat.

On passa el vent fresc que eixuga la roba,

ventila la casa i el terra fregat.

Finestres per on el sol hi penetra

i pinta la llar de mil i un colors.

Finestres d'on veig perfils de muntanya

el cel de tempesta, terrats i blavors.

Porticons oberts a les piuladisses,

al gall matiner, als crits dels infants.

Finestres, ben cert, regal de la vida

finestres del cor que es va alliberant.

dissabte, 20 d’abril del 2024

AU, VA, PER QUÈ NO HO INTENTES?

Per anar fent boca de lectures i de Sant Jordi, publico un tastet de Diré el teu nom i el cantarà l'alosa, una picada d'ullet a totes aquelles persones que, en algun moment de la vida, hem assumit el risc de la pàgina en blanc, com la Isabel, la protagonista de la novel·la. I a totes aquelles persones (jo també en tinc una) que un dia ens van animar a escriure: "Au, va, per què no ho intentes?"


A dins, la Isabel busca els llibres, els embolica amb un paper marró i els lliga amb una cordeta. A sobre hi posa el nom del client. Està cansada i molt trista. Aquesta nit no ha dormit gens bé però no vol que en Lucien se n’adoni. Ara que està sola, però, els ulls se li neguen altre cop. Busca un mocador, però no en té cap. S’eixuga els ulls amb el dors de la mà.

―No tot són flors i violes, oi? ―en Lucien és a la porta, recolzat a la paret.

La Isabel nega amb el cap.

―Saps una cosa? ―ell avança i se li asseu al davant―. Molts poetes i escriptors han sabut fer de les dificultats de la vida la seva obra d’art, han sabut esprémer la seva tristor, com si fos una llimona, i treure’n el millor suc.

La Isabel esbossa un somriure trist. Quin home en Lucien! Li recorda una mica a l’Antoni, per les coses que diu, tan boniques.

―Per què no ho intentes?

―El què?

―Convertir això que et passa i et posa trista, en un escrit ben bonic.

―Uf!

―Segur que te’n surts. Au, va, prova-ho ―treu de dins un calaix un parell de papers i una ploma, com si fes màgia, i li posa al davant―. Voilà.

―Ara? Però si estic treballant!

A fora se sent la campaneta de l’entrada. En Lucien s’aixeca i li pica l’ullet.

―Aquí l’amo soc jo i ara et demano que escriguis ―i se’n va a atendre al nou client que acaba d’arribar.

La Isabel es queda sola i respira fondo. La blancor de la pàgina li fa respecte, com si fos la superfície d’un llac on s’hi hagués de capbussar sense conèixer-ne la fondària. Juga amb la ploma. No sap per on començar. «Solitud», escriu al cap de munt del paper, i es deixa anar.

I en aquella pàgina, la seva solitud es desfà en mil bocins de tinta. I en cada mot que escriu parlant d’ella, hi descobreix l’ombra de la solitud humana. I el seu dolor, convertit ara en paraules, descriu també el dolor dels altres. I amb cada frase va teixint un text, una mena de teranyina de les pors, les solituds i les contradiccions del viure. 

Quan posa el darrer punt i rellegeix el text, la Isabel se sent una mica millor. Mira al seu entorn, aquell cau de parets de llibres, i es pregunta quanta solitud, quanta ràbia, impotència o desesperació amaguen totes aquelles històries dels autors que les van escriure.

diumenge, 7 d’abril del 2024

ESPIGOLAR LA VIDA

 

Les espigoleres, de Jean François Millet

Espigolar (IEC)

1.1. Collir les espigues que han restat en un camp després de la sega.
2.2. Triar allò que està barrejat entre altres coses.
2.3. Arreplegar d’ací i d’allà.


L'altre dia, aquest mot em va caure a les mans, de manera inesperada. Espigolar! El desconeixia i me'n vaig enamorar a primer cop d'ull. Potser, qui ho sap, per dues causes. En primer lloc, perquè m’encanten les espigues i els camps de blat. Els vinculo als estius de la meva infància, i ara també tinc la sort de viure just al costat d’un camp. Sobre la llar de foc de casa, hi reposa, des de fa molts anys, un ram d’espigues.

Però sobretot, el que més m’ha encisat d’aquesta paraula és descobrir que jo em sento una «espigolaire de vida». Escric recollint allò que ha quedat després de viure. La vida avança, imparable, com el segar. Però sempre queden enrere petits bocins que la força imparable de la vida no és capaç d’arrossegar fins als graners. Records llunyans, petites mirades, grans persones, moments únics... queden espargits, aquí i enllà, en la terra del passat.

Espigolar és tornar al camp i recollir-los, un per un, com les espigues que els segadors abandonen al seu pas. No deixar-los morir, ignorats, a mercè de la llaurada. Espigolar és avançar amb cautela, sense pressa. No passar res per alt. Destriar entre el rostoll estèril aquells bocinets d’espigues, que encara contenen vida.

Arreplegar d’ací i d’allà. I després, posar-hi paraules. Esllomar-me escrivint, dient sense dir, que allò que dic és perquè ho he espigolat algun dia.


dimarts, 2 d’abril del 2024

LA PLUJA


Quin plaer sentir ploure des del llit! L’espetec de les velles persianes despintades, que el vent fa tremolar. I l’impacte de la pluja, que neteja amb els seus regalims incansables la pols que s’hi ha acumulat les darreres setmanes de sequera.

M'estiro la flassada fins al nas i somric amb els ulls tancats. Avui voldria no adormir-me, passar la nit escoltant el cant de la pluja fins a l’alba. Si sabés que no ha d’entrar aigua, obriria la finestra per poder flairar l’olor de la terra molla.

Aquesta pluja és bona, de les que no fan mal. Aquella mena de pluja que es fa carícia d’aigua pels sembrats i els boscos; els desvetlla i els fa verdejar i florir.

Pobra gent de les ciutats! Que n’és de trist perdre’s tots aquests matisos. A ciutat sempre plou sobre asfalt i no fa mai olor de natura que es desperta, sempre agraïda i generosa. Tot són recs de voreres brutes, plenes de cigarretes i deixalles, que l’aigua fosca s’emporta cap al clavegueram. A la ciutat no plou bonic; la pluja sovint fa soroll de galeria, del repic sobre la uralita vella que protegeix la roba estesa que s’impregna de la flaire carregada dels sofregits i les sardines de les cuines dels veïns. Al camp quan plou es fa silenci, els animals s'arreceren. Els ocells no canten, contemplen i respecten el cant de la pluja. A ciutat, quan plou, quin enrenou de cotxes i vianants atrafegats!

Escoltant la pluja em venen records de fa anys. A l’estiu, quan per fi podia sortir de la ciutat que m’ofegava i vivia uns mesos entre boscos i sembrats. Recordo molt bé la pluja de la infància. 

Quan veia aquella nuvolada que emergia per l’est les tardes d’agost, agafava la bicicleta i pedalava fort per allunyar-me de casa tant com podia. Fins que queien les primeres gotes. Aleshores, donava la volta i tornava sota el ruixat, sentint com la tempesta em xopava els cabells, la cara, la roba... A voltes, fins i tot em treia les sabates (les campings, en dèiem aleshores), per sentir com les gotes m'espetegaven als peus. Quina sensació de llibertat!

I quan per fi arribava a casa, resseguint amb les rodes els reguerots que baixaven pel camí, respirava fondo i em deixava embriagar per l’aroma moll del rostoll acabat de segar dels camps a banda i banda del camí. Les pedres ja brillaven amb els primers raigs de sol que, més tossut que els núvols estiuencs, ja treia el nas una altra vegada. I els crits de ma mare de fons, aquella eterna cantarella... Un altre cop? Sempre fas igual, au, va, passa a canviar-te que agafaràs una galipàndria i vigila no mullis res!

I jo, encara amb la pell de gallina, però amb l’esperit sadoll de llibertat, m’eixugava els cabells amb una tovallola vella i estenia la roba molla al cordill que teníem al lavabo. I em calçava de nou, ara sí ben preparada, i prenia una bossa de reixat per tornar a sortir a buscar caragols sota les darreres gotes d’una tempesta que ja s'allunyava a poc a poc i deixava, al seu pas, un paisatge nou, de colors i olors que el meu esperit, encara infantil, engrandia. Plou i fa sol, les bruixes es pentinen.

Quin plaer sentir ploure des del llit!


diumenge, 10 de març del 2024

BROTAR

 


He vist brotar l'ametller

d'una branca seca i nua.

He vist verdejar el terrer

amb poques gotes de pluja.

No seré pas jo molt menys,

formo part de la natura,

no em pot guanyar aquest hivern

no em vencerà la malura!

dissabte, 17 de febrer del 2024

DIRÉ EL TEU NOM I EL CANTARÀ L'ALOSA

Així comença la novel·la. Un matí, fred i humit, a Vilafranca de Laugarés, Occitania, França,1942.




L’home treu el cap per la cortina i diu au revoir a la dona que va col·locant a la lleixa les barres acabades de sortir del forn. L’olor de pa calent ho amara tot. Au revoir, li respon ella i es gira perquè la campaneta de la porta acaba de sonar i entra la primera clienta del dia, quan a fora encara és fosc.

L’home surt per la porta petita de l’obrador, amb el jove que fa d’aprenent. S’acomiaden fins al vespre. El jove pren la bicicleta i marxa carrer empedrat avall. L’home camina, arrossegant els peus. Un tros enllà, entra en una escala humida i fosca. Puja les escales fins al segon pis i posa la clau al pany.

El pis és petit. Una sala amb una calaixera, una taula rodona i un parell de cadires, una cuina estreta i una sola habitació amb un somier de ferro i un matalàs vell, arraconat a la paret plena de taques d’humitat. A la pica hi ha un got brut i un plat amb peles de taronja. L’home obre el rebost, que gairebé és buit, en treu un tros de formatge i se’l menja amb pa, lentament. La cafetera encara té xicòria d’ahir al vespre. Se la pren freda mentre escolta les notícies per la ràdio.

Les primeres llums del dia es deixen veure per sobre les teulades. Febles, encara. El cel es desperta ennuvolat, fa dies que gairebé no surt el sol i plovisqueja dia sí, dia també. L’home mira per la finestra i el seu rostre de galtes xuclades, cansat i absent, es reflecteix en els vidres entelats mentre va fent glopets. Es fixa en un ocell sobre la teulada dels veïns que picoteja alguna cosa entre les teules plenes de verdet i taques negres.

A la ràdio se sent la veu alegre de Charles Trenet cantant je chante, je chante soir et matin, je chante sur mon chemin... L’home deixa la tassa sobre la pica. Je chante, je vais de ferme en château, je chante pour du pain, je chante pour de l’eau... Tanca la ràdio i treu un quadern de la calaixera del menjador. Busca alguna cosa per escriure i, quan ho troba, seu a la taula rodona, davant del full. Té el blanc dels ulls envermellit. Escriu: Estimada Rosa. Avui té pressa per escriure. I ho fa amb una lletra bonica, de mestre d’escola, una mica inclinada cap a la dreta ...amor meu, no saps com et trobo a faltar! Soc viu, però fins ara no he pogut escriure’t. De lluny, se senten les campanes repicar. Són les sis ...ara sé que aquesta carta, per fi, arribarà a les teves mans... Comencen a caure les primeres gotes i esquitxen els vidres de la finestra del menjador. L’home, concentrat en la lletra, ni se n’adona.

divendres, 12 de gener del 2024

TEMPS D'HIVERNADA

Fotografia de Jordi Ubach

 

Temps fred d'hivernada.

Gelada ma solitud,

silenci i espera.

Em faig arbre i resisteixo

cobert de boira i de gebre.

una Tanka d'hivern


Le ciel a bu l'asphalte

qui garde la chaleur.

La courbe de la route

a tordu l'arbre nu.

Comme unique grammaire,

le blanc discontinu

qui crie au caniveau

un S.O.S en morse.


Michel Bourret i Guasteví