Verge, de bon matí, pentina amb l'aigua sos cabells daurats. No trigaran a arribar mil peus estranys, afamats de sol i platja. Ses petges no respectaran sa cabellera bruna, i desfaran l'ondulat marí que la sorra tant estima. Com cada dia, la deixaran escabellada en partir fins a l'endemà. Però, de nit, quan sigui sola, tornarà a embellir amb la lluna, trenant sa llarga cabellera amb el ball suau de les ones. Presumida, tossuda i resistent.
Com una papallona de nit obrint ses ales, la porta d'ullastre em fascina. N'hi ha per tot, camins i pobles. I és sa simetria imperfecta el que la fa perfectament autèntica. No n'hi ha dues d'iguals, malgrat haver-n'hi tantes. Segell d'una illa i d'una gent a qui no li cal ni panys ni cadenats de ferro.
.jpg)
Pedra sagrada, arrels i culte. Poble abundant, de secà i pedra tosca. I encara avui, navetes per tot arreu esquitxen la terra, per a no deixar en l'oblit aquells que un dia foren. Resistint el temps, a sol i serena, els talaiots són presència eterna. I dins de ses runes silents, hi batega el cor, encara, de la història i la vida d'un poble i d'una illa.
Terra de poetes i de poesia. De fa temps i de l'avui. Versos que volen com tramuntana i que són com la sal de cocó, que dona a s'illa el bon gust i l'autèntic sabor. Rimes que canten el vaivé de l'aigua, la pedra seca, els ullastres, la roca blanca de marès. Mètrica de blaus de mar, de cel i cales, barrancs abruptes i calons amagats. Bells poemes que canten l'amor a s'illa, enllà del temps i de l'exili, o avui, dempeus, homenatjant la terra.
A la pedrera de Santa Ponça sento trepitjar un lloc gairebé sagrat. Camino per les antigues entranyes de la terra, un dia ferida i perforada. Penetro en la vella matriu, avui estèril, de la roca profunda. I en el seu silenci de pedra, em sembla intuir, encara, les veus dels homes treballant, la fortor de suor salada, el ressò dels seus martells. I un alè, com de pregària, em brolla del dedins, agraint a aquesta matriu violada, la bellesa d'una terra que es vesteix de blanc marès.
Dels primers cristians n'ets testimoni, oh, mosaic preciós que embadalida. I em ve el desig de tirar el temps enrere i entrar llavors a ta basílica. Tan sols per uns minuts. Res més. I contemplar-te en l'època gloriosa, embolcallada en el silenci dens de les parets que et protegien. Ara, t'envolta una estructura metàl·lica per prevenir-te dels visitants. Sobre teu planegen, sorollosos, mil avions cada dia. Què en queda avui de la fe, de la pau i del silenci que un dia sobre teu, preciós mosaic, es van viure?
Benissués. Una ferradura a la porta d'una casa. Símbol de la sort i protecció de la malastrugança. Ferro rovellat sobre blanc de guix. Contrast volgut, creença arrelada de segles. I de sobte un pensament. Un desig de sort i protecció per tota l'illa: retrobar sa puresa i solitud davant d'un món que colonitza.
