Estava asseguda sobre una pedra entre les alzines. Feia olor de palla seca, de rostoll acabat de segar. Aquella nit els grills cantaven fort, amb un xerricar agut i constant, com per espantar la nuvolada que tapava el firmament. I ella, esperava. Esperava amb els ulls clavats al cel per a gaudir del fugaç ball d’estrelles. Només en necessitava una pel seu desig secret. Tan sols una estrella! Però, just aquella nit, l’espessa nuvolada s’oposava al seu desig. Fresquejava. Al cap d’una estona, amb un somriure resignat, va emprendre el camí de tornada. Feia anys que els desitjos no li eren concedits. Per què havia imaginat que aquella nit seria diferent?
Però de retorn a casa, mentre escoltava silenciosa el cruixir dels seus passos, el vent li va portar un mot. Venia de lluny, qui sap si el va deixar caure una estrella... Era un mot antic, conegut i estimat. I el mot va esdevenir miracle. Un miracle de set lletres. Set, com els dies de la setmana, misteri que domina el temps. Set, com les notes musicals, el llenguatge que canta i fa ballar la vida. Set, com els colors de l’Arc de Sant Martí que pinten el món. El mot íntim del seu cor.
I el mot va esdevenir polsim d’estrelles.
