NADAL SENSE ROSTRE

Sobre la llar de foc, un pessebre
fet amb fang cuit d'Atlàntic enllà,
amb figuretes de pell morena
sense cap rostre ni identitat.

Faç anònima, rostre del pobre
que nostra festa vol ignorar,
i quan incomoda sa mirada
posem l'àngel per dissimular.

Nadal torna cada any en els pobres,
en aquells qui avui són ignorats,
immigrants, vells i miserables,
esguards que ens convé desdibuixats.

I serà Nadal quan cada rostre
recuperi sa faç d'humanitat,
quan l'oblit de tots els sense rostre,
deixi de ser cruel realitat.

BON NADAL A TOTHOM!

LECTURES A LA VORA DEL FOC...

Ja tenim aquí el desembre congelat, quan el fred ens convida a gaudir d'estones de lectura a la vora del foc, o ben abrigats al sofà de casa.

Temps de regalar o recomanar llibres. 

Temps per a compartir-los.

"El bufó que va haver de marxar de palau"

https://www.amazon.es/buf%C3%B3-que-haver-marxar-palau/dp/B08N3KQ9QV

"La volada del pinsà"

https://publicacions.uab.cat/llibres/fitxa_web_llibres.asp?ID=2122

https://www.amazon.es/Volada-Del-Pins%C3%A0-novel%C3%A1la-%C3%87Valldaura/dp/8449086949

LLUNA JUGANERA

 

I, juganera, la lluna

vol ser fulla de tardor,

i s'enfila en una branca

ben amunt, al punt major. 

Aguantada per la punta

es deixa gronxar pel vent,

i anticipa ja la dansa

de ser fulla en quart creixent.

EL BUFÓ TORNA PER CAMINS I POBLES!

Acaba de sortir del forn la segona edició del conte "El Bufó que va haver de marxar de palau" aquest cop acompanyada d'un enllaç on trobareu les cançons per a infants, compostes i cantades per en Raül Benéitez.

Podeu aconseguir-lo a: 

https://www.amazon.es/dp/B08N3KQ9QV?ref_=pe_3052080_397514860

T'HE DUT UN RAM DE ROSELLES...

 

A aquesta hora no hi ha ningú al cementiri. Millor. Així podrem parlar sense que ningú ens destorbi. El soroll que fa la cama és l'únic que se sent mentre camino. La cama i els verdums, que a aquesta hora ja canten. Encara recordo bé on és la teva tomba, Elvira. Sé que sóc un beneit, però em pregunto si et farà contenta tornar a veure’m i si els morts hi senten i si poden perdonar. És per això que he vingut, saps? Per contar-te el que va passar. I perquè allò ja em pesa massa. Més que aquest gep que carrego a l’esquena des que vaig néixer. T'he dut un ram de roselles, les deixo aquí sobre. Aviat es pansiran amb aquesta calor, però no m'he pogut estar d'arrencar-ne unes quantes en venir. Te’n recordes quan em deies, Benet, vés a collir un ram petit de roselles i el posaves darrere l'orella de la Tina i la Tina reia i tots rèiem? Rèiem perquè no sabíem res del que passaria. Si tu no haguessis mort, Elvira, tot hauria anat diferent. Però ja havies marxat. I l'Andreu. I a mi, l'ajudant tort i beneit del pastor, aviam qui m'hauria escoltat allavorens, si ho hagués explicat a algú?

Més o menys així comença la nova novel·la que estic escrivint. Amb la voluntat de tornar a posar-m'hi, després d'un temps d'impàs, comparteixo les primeres paraules...

EL PANY

Qui pot obrir un pany

tants anys rovellat

per les inclemències?

Qui pot obrir el pany

massa anys custodiat

per serps famolenques?

Qui em pot obrir el pany

que els anys han travat

amb pors i creences?

Qui em vol obrir el pany?

BARCELONA

 

Quan el tren va xiular, va posar la mà dins la butxaca de l'abric. A dins, hi duia la bala amb el cor de tres colors, i un sobre doblegat amb una carta i una adreça de Barcelona. Va acostar la cara a la finestra i el seu alè va entelar el vidre. Premia tan fort la bala que se li clavava al palmell de la mà. L'estació va moure's, lentament, com si algú l'estirés enrere, i son pare va desaparèixer amb l'andana. La mare no hi havia anat, l'havia abraçada a la porta de casa, plorosa, entre geranis vermells. Dios te bendiga, m'hija. El pare li havia dit que a Barcelona ja l'anirien a cercar a l’estació, que treballaria a la casa d'uns senyors, com a minyona, i ella havia sentit que l'ànima se li fonia. Només tenia tretze anys. I marxava de casa amb l'única companyia d'una bala amb el cor de tres colors. El seu petit món, de cop, es va fer immens. Immens i hostil. Va recolzar el cap a la finestra i es va deixar bressolar pel sacseig del tren per oblidar la por. Va tancar els ulls com per amagar els somnis i les llàgrimes. Una vida acabada d'estrenar rodant sobre un camí de ferro i fum que l'allunyava de la misèria però l'empenyia, insalvable, vers un destí de servitud.

LA NIEBLA (Agustí Blàzquez Villalba)

Avui fa vint-i-cinc anys que l'Agustí, el meu pare, ens va deixar. 

Gairebé tota una vida...

Però l'atzar ha fet que hagin retornat a les meves mans uns manuscrits seus, en castellà, que va escriure fa molts anys. 

Avui, m'ha vingut de gust compartir-ne un petit fragment que parla de la boira, ara que s'acosta la tardor i que, de ben segur, molts dies es farà present. 

Com un homenatge, agraiment i record cap a ell.

LA NIEBLA

 “El camino hacia el bosque desciende en suave pendiente que carece de grandes cuevas; tan húmedo como limpio, tan descolorido como bello. Es necesario aguzar la vista, pues la niebla es densa. Me paro y observo a mi alrededor el extraño fenómeno de nitidez, en el cual, al aumentar la distancia, a mi sorprendida visión, desaparecen paulatinamente los pálidos colores y la bruma rompe la policromía en un afán de ser ella la única presente. Sigo andando y van tomando forma lentamente los altos pinos del bosque. Hay silencio; solo puedo oír el chasquido de mis pisadas sobre la mojada hierba.

Ya en el bosque, busco el calvero en el que en otras ocasiones me he sentado; reclino mi espada sobre un robusto tronco y tomo por asiento una piedra labrada, que solo Dios sabrá a que edificio ha podido pertenecer y los años que hace compañía al pino, junto a su base.

Todo rezuma humedad y mis aspiraciones pulmonares me llenan los alveolos de una frescura agradable; respiro lentamente, buscando en ello una serenidad, que me impregne de la dulce visión que ofrece el paisaje vestido con ese manto de tul acuoso.

Sigue el silencio, quiero cerciorarme que verdaderamente estoy escuchando esa sinfonía sin sonido, intento que mi oído busque en la lejanía el canto de un pájaro, la presencia de un insecto; pero en vano me esfuerzo; todo está callado, es posible que el monte entero goce como yo de la visión que nos ofrece la tupida niebla”.

Fragment de “Vivencias y recuerdos de mi estancia en el Santuari del Miracle”.

TOT FENT CAMÍ...

Tot just a l'inici d'un nou curs, aquest fragment del conte "El Bufó que va haver de marxar de Palau" em fa una picada d'ullet...

A la llunyania, vaig veure un poble de casetes baixes i emblanquinades i, un poc més enllà, un altre poblet amb un campanar ben alt i un camí que seguia la serralada i desapareixia a l’horitzó. La ruta continuava i mai no deixaria d’avançar. Passaria per aquells pobles i per altres i coneixeria molta gent. I em retrobaria amb els meus vells amics en algun d'aquells poblets tranquils, en un camp sembrat d'ordi o algun prat verd de pastura, travessant un rierol al fons d'una vall o enfilant-me en qualsevol ermita al cim d'una muntanya. Em vaig aixecar i vaig respirar fondo. I aleshores vaig tenir un pensament dolç i agraït per a la Bruixa del Desert, la Bona Remeiera d'Ànimes, que em va ensenyar l'Art d'Estimar.

Abraçat al sarró, fet encara del meu antic vestit de Bufó, ple de tots els tresors descoberts pel camí, em vaig penjar el llaüt a l’esquena i vaig avançar prat enllà, dirigint-me cap al primer poble per continuar el Camí.

El Camí, sempre incert i sorprenent, de la Vida.

fragment d'El Bufó que va haver de marxar de Palau

EN AQUEST TOMBANT DEL CAMÍ

El camí que deixo enrere és llarg

ple de viaranys i greus caminades

pas d’espadats i per verdes valls,

pujant muntanyes i margenades.

I en aquest tombant que m’és l’avui

sec, i n’agraeixo la tartera

bevent de mes llàgrimes de sal

la ruta emprenc. El camí és drecera!

PINZELLADES

“—El sentit de la vida no és anar-nos buidant per omplir-nos de nou? Deixar anar allò que ens van ensenyar un dia perquè calin, en nosaltres, noves veritats? Feia dies que aquestes preguntes li ballaven pel cap i ara semblava que, en expressar-les en veu alta, prenien encara més força. 

—Què vols dir? —la Margalida va arquejar les celles i el va mirar amb aquells ulls d’un negre intens que ja havien recuperat la brillantor. 

—Vull dir que, a vegades, creiem que algunes coses són certes només perquè algú ens les ha dit. O perquè tothom les creu així. Però, potser, només són una falsa il·lusió, un engany que amaga una veritat més gran al darrere. És fra Bartomeu qui m’ha fet pensar en tot això. O, millor dit, les seves pintures. M’hi he passat hores, aquí, deixant que aquestes pinzellades m’avivessin els sentits i m’arribessin al cor. 

La Margalida se’l va mirar somrient i va tornar a mirar el quadre. 

—Veus? Fixa’t bé en aquell d’allà. Des d’on eren tots dos, recolzats a la columna, ell li va mostrar l’extrem superior d’un llenç que reposava en un racó. 

—No et sembla meravellosa aquesta posta? Però, si t’hi fixes bé, més que no pas els darrers rajos de sol i el retall de l’horitzó, no sents el silenci, la serenor que sentia l’ermità en pintar-la? —fra Bernat es va aturar uns instants—. Cada pinzellada conté la riquesa de les vivències i sentiments de fra Bartomeu. A vegades, fins i tot, em sembla sentir el seu respirar compassat mentre creava. Les coses autèntiques, les de veritat, no passen mai, Margalida, no caduquen amb el temps. Són eternes. Això em sembla extraordinari”.

Fragment de La volada del pinsà

ESPIRAL DE PALLA SECA

De palla seca son tes entranyes

però hi batega el cor del blat granat.

Rodó espiral que mon cor et guanyes

guardià silent del camp daurat.

L'ESPIGA

L’espiga es desperta i aguanta la mirada al sol.

És presumida i esvelta. Vol tocar amb les fines arestes el cel.

I desafia amb cos altiu el ventijol que la bressola.

Es deixa escabellar una mica, just perquè la mirin les roselles.

L’espiga se sent bella. Sap que pot enamorar.

I veu les seves companyes amb llurs cossos vinclats

tija cansada, mirada baixa cap al sòl ressec.

I aleshores, el seu menyspreu l’estarrufa.

Ella se sap diferent. Única entre el blat.

Però l'espiga desconeix que el que doblega les altres

no és pas ni orgull ferit ni una falsa modèstia

sinó el pes de les seves entranyes farcides de gra madur.

I en la seva eterna arrogància i buidor

l’espiga continuarà mirant per sobre tot un camp sencer

que acabarà ignorant la seva presència altiva

fins al dia de la sega.

UN REGAL!!

Avui he rebut un regal molt especial.

Un bon dia, algú llegeix "La volada del pinsà" i, de sobte, et fa arribar aquesta petita joia que, a partir d'ara m'acompanyarà en les totes les meves lectures.

Moltes gràcies Teresa Druguet!

ENCÍS

Era un capvespre qualsevol, quan la vaig conèixer, i un sotrac em va nuar les entranyes. Dissimulant, com si allò no anés amb mi, m'hi vaig apropar amb mirada curiosa. A poc a poc, per a passar desapercebut. I, encara no sé com, però aquella desconeguda em va seduir fins al moll de l'os.

Tenia un no sé què que m'embriagava i no podia deixar d'escoltar-la. La seva veu, com un xiuxiueig a l'ànima, em torbava: greu i aguda a la vegada, serena i excitant com la que més! Una carícia a cau d'orella.

I, encara en la distància, mig avergonyit, vaig observar el seu caminar graciós, a cops de verbs entremaliats ―ara corro, ara m'aturo, ara m'alenteixo perquè em puguis atrapar. Tota ella, com una picada d'ullet que em feia estremir al ritme del seu pas. I amb cada alè contingut, em seduïa la seva fragància, com si tota ella fos un joc, lliure i apassionat, que senyoreja amb el temps, la música i la vida.

I aquella vesprada jo me'n vaig enamorar. I hauria volgut retenir-la. Capturar-li cada mot i fer-me'l meu. I fondre'm amb ella en un bes etern abans que es pongués el sol. 

Però cada cop que m'hi apropava per a acariciar-la, ella s'esmunyia entre els meus dits, poc hàbils. I aleshores la vaig veure marxar, sobre la sorra. Massa preciosa i massa lliure per a deixar-se retenir.

La poesia, em vaig dir, no té cor per un sol amant. 

Però jo l'estimaré sempre.

SORTIR DE L'OASI I ENDINSAR-ME AL DESERT.

"Vaig decidir fer una passejada pel bosc abans no es fes fosc del tot. Caminava d'esma pels viaranys del bosc de palmeres. En un moment vaig desitjar sortir dels camins traçats i, tot i que m'havien dit que no era gens recomanable, em vaig endinsar en la frondositat del bosc. Vaig avançar mig a les palpentes fins que, en apartar unes fulles enormes que em tapaven la visió, em vaig trobar a l'extrem de l'Oasi, a la franja on la vegetació s'acabava de cop i la sorra s'ensenyoria del paisatge. Em vaig descalçar i vaig avançar unes passes desert enllà, fins a la primera duna. La sorra era calenta, encara. Em vaig estirar sobre l'arena i vaig contemplar els estels que, lentament, s'encenien com milers de petites lluernes en la foscor."

Fragment d'El Bufó que va haver de marxar de Palau

I, ENCARA AVUI, PESCO MOTS...

Pesco mots sota l'escuma del meu mar,

on petxines, per obrir encara,

tresoren perles sota ones rebels. 

Pesco mots ben avall en la terra.

Arrels que avancen assedegades

anhelant l'aigua fresca del subsòl. 

Pesco mots en el rostoll, l'espiga,

en el vent, dintre el bosc i els espirals

del creixent lletós de lluna plena. 

M'endinso en un mar de dubtes i oblits,

tossuda recerca d'aquella veu

que se m'esmuny com peixet platejat,

dins la blava immensitat d'escriure.

I, encara avui, deleixo i pesco mots...

LA PERLA

Amb la carícia de l'onada

un xic valenta, l'ostra es va obrint

de dins sa closca, freda i dura,

un reflex de nacre va emergint.

Fa massa temps que vius fermada

tement l'oceà que t'ha fiblat

però el que brilla en tes entranyes és

blanca essència, embolc d'un cor nafrat.

Enyorada d'un bes d'escuma

i un polsim de sal per a l'oblid,

amb la carícia de l'onada

ser bella perla és el teu destí.

EL MIRALL DE LA VERGONYA

Vaig escriure aquest text fa temps quan molts ulls es posaven en el Meditarrani, contemplant l'horror i la desfeta.  Avui, anys més tard, la tragèdia al mar i als camps de refugiats continua però ja no és ni notícia ni actualitat. Mirall de la vergonya. 

EL MIRALL DE LA VERGONYA

Refugiat en terra inhòspita

No pot mirar enrere; tornaria de sal

i es fondria amb les pròpies llàgrimes.

Només pot imaginar un horitzó d'esperança desdibuixada,

inexistent encara, i lluny de les seves arrels.

Refugiat en terra inhòspita, abatut i incrèdul,

front una altra frontera barrada 

per aquells qui diuen comprendre'l.

La realitat ha esdevingut malson

i la vida inacabable fugida,

miserable engruna de justícia mundial.

I ell, una simple gota en un mar indignant

d'humanitat deshumanitzada.

El mirall de la vergonya.

UN REGAL D'ENLLÀ DE LA FRONTERA

La vida gira i un bon dia et sorprèn.
Els mots ens agermanen i creen ponts, més enllà de les muntanyes.
I és que no hi ha fronteres quan una mateixa llengua ens uneix.

Des de terres franceses, el poeta Michel Bourret, d'arrels menorquines, em regala, en s'altra llengüa, la traducció de dos petits poemes que vaig escriure fa temps: 
"Pell amb pell" i "Al til·ler".

Així sonen, en francès, els batecs que un dia vaig escriure.

Mil gràcies Michel Bourret Guasteví.
https://atzavaraflorida.blogspot.com/

Peau à peau

(à la pleine lune d'août)

Quant ta lumière se fait caresse,

je reste nue devant toi.

Et dans l'étreinte complice

une larme d'argent.

Peau à peau,

notre solitude est lumineuse.

Au tilleul

(à l'arbre qui me manque et que j'aime)

Enlacée par le cœur à tes branches robustes,

je supporte vents, sécheresses et gelées,

avec l'unique espoir, résignée,

de renaître, encore un an, à ton ombre.

LA VOLADA DEL PINSÀ (fragment)

"... havia oblidat aquella sensació tan agradable de transformar el caos en harmonia."

Fra Bernat va prémer el bloc d'argila amb suavitat. L'havia estat amassant una bona estona abans, ara amb flonjor, ara picant-lo amb força sobre la taula. Calia que el fang s'avesés a les seves mans i es deixés impregnar per la seva escalfor i humitat. I havia aconseguit, finalment, que es despertés, que agafés aquella esponjositat agradable que ell recordava tan bé i era el punt just en el qual l'argila es disposava a deixar-se modelar. El secret del bon terrissaire és fer-se amic del fang, li havia ensenyat el vell Salvador, al cel sia, quan de petit anava al seu taller a mirar com treballava.
Durant uns minuts el va prémer amb fermesa i, el que havia estat un munt de fang irregular, va començar a prendre forma, girant sobre si mateix. L'argila, càlida i humida, es deixava compensar, continguda ara entre les seves mans. Fra Bernat va tancar els ulls per notar el contacte amb l'argila humida. Feia temps que no treballava el fang i es va adonar que havia oblidat aquella sensació tan agradable de transformar el caos en harmonia.
Quan li va semblar que ja tenia la mida exacta, va pressionar una mica més i el coll de la peça es va anar tancant, agafant la forma definitiva del broc. Sempre li havia semblat increïble que d'un tros d'argila en pogués sortir una gerra com aquella. Fra Bernat va pensar que havia quedat prou bé, tenint en compte que era la primera que elaborava des de feia anys. N'estava content. No hi ha res que no es pugui canviar, va pensar; si d'un tros de fang en pot sortir una gerra com aquesta, per què no es pot estalviar tanta penúria al poble? 

EL BUFÓ ARRIBA A SES ILLES

Els nins i nines de l'escola Corpus Christi, de Palma de Mallorca, estan compartint aquestes setmanes de confinament amb un personatge molt especial: en Manelic, el Bufó que va haver de marxar de Palau. Amb ell, han començat a fer camí i així és com se l'imaginen...

Moltes gràcies, nois i noies, per a compartir-me els dibuixos. Espero que tingueu una bona ruta!

"S'acostava el Gran Moment i jo ja notava aquell cuquet que es mou dins el melic abans de sortir a actuar, aquella sensació inquietant però alhora agradable que et fa sentir més viu que mai".

"Vaig fer una darrera ullada a les sabates punxegudes que lluïen els més bonics cascavells a la punta. Un bon Bufó ha de tenir molta cura dels seus cascavells, i jo els netejava i els treia brillantor cada nit abans d’anar a dormir". 

"Em vaig col·locar bé el barret de punxes de coloraines i vaig fer una darrera ullada al saquet de cuir que duia penjat al cinyell". 

"Les meves sis pilotes de malabars eren allà, no en faltava cap: la blava que em portava sort quan explicava acudits i feia riure a la gent; la verda que m’inspirava al cantar corrandes i poemes; la groga que era la més àgil per a fer malabars, la que llençava més amunt i feia girar amb més gràcia i mestria; la morada que em donava sort fent tombarelles, salts i grimpant; la taronja que m’acompanyava sempre en els acords del meu petit llaüt; i la vermella, ai, la vermella! era la més especial, la que m’ajudava a treure aquell punt, sempre difícil, que feia riure la gent quan ja duien massa vi al pap. Un xic atrevida, i fins i tot irreverent, calia saber-la fer anar amb molta cura perquè, depèn com, es podia tornar fins i tot perillosa"

"La Reina em va fer un discret senyal amb la barbeta. Em va passar un calfred per tot el cos. Havia arribat el moment. Vaig estrènyer el saquet de les pilotes, vaig agafar el llaüt amb força i, decidit, vaig sortit al mig de la sala".

LA FAULA DE MESTRE MUSSOL I EL GRILL CANTAIRE

Com cada nit, Mestre Mussol es va aixecar tot just a la posta de sol i es va posar les ulleres de mirar de lluny, disposat a la feina. Feia temps que havia traslladat el niu a la branca més alta del bosc. Allà era el lloc on podia estar tranquil i observar la lluna de més a prop. Perquè això era el que feia sempre Mestre Mussol, estudiar la lluna cada nit. Casa seva era un petit observatori amb tota mena d'estris mesuradors, anotacions, llibres de consulta, telescopis i invents. Mestre Mussol era un gran entès en aspectes lunars. Feia molts anys que s'hi dedicava i, amb el temps, havia perdut tot l'interès per allò que no fossin els seus estudis. Sol, en aquell catau d'instruments i paperassa, era on ell vivia, dormia i somiava.

Però darrerament Mestre Mussol estava capficat i neguitós. Havia dedicat anys a treballar en un descobriment molt especial: el lloc exacte on s'amagava la lluna les nits que el cel era negre com el carbó. S'hi havia esmerçat de valent nit rere nit durant anys i panys! Estava convençut que la lluna tenia un entaforall i ell estava disposat a descobrir on era. Però el resultat de les darreres investigacions no havia estat el que ell esperava i el neguit l'havia vençut. Com un foll, passava dies sense dormir, fullejant llibres, repassant apunts, buscant errors de càlcul, cercant noves lents observadores i refent mil i una operacions que no el duien mai enlloc. Voletejant amunt i avall del seu cau, rondinava, insatisfet, obrint diferents fronts d'investigació. Perquè Mestre Mussol no volia ser com els altres animals ignorants del bosc, ell era una bèstia inquieta, es repetia, racional i intel·ligent, enamorada del saber! Però els dies passaven i Mestre Mussol va haver de reconèixer que aquell desassossec no el duia enlloc. Feia dies que gairebé ni menjava i la seva salut ja se'n ressentia.
Una nit, cansat de tant treballar, Mestre Mussol va decidir sortir a prendre l'aire. La lluna plena il·luminava tot el bosc. Va seure a la branca i va observar-la a través de les seves grans ulleres de mirar de lluny, que li engrandien la visió de l'esfera lluminosa.

―Aquest Mussol és ben boig! Només cal veure'l. Sempre està a la lluna! ―una veu rogallosa i estrident el va tornar a la realitat.

―No siguis tan dur, Gripau,
si al bosc tu vols la pau! 

El grill va treure el violí de la funda amb molta cura i va afinar les cordes.
―Deixa't estar de bajanades! Aquest mussol és un cregut. Es creu millor que tots nosaltres, que no ho veus? Sempre està allà dalt, tot sol. És antipàtic i orgullós! Amb aquestes grosses i ridícules ulleres per observar sempre la lluna. 

―Jo a la lluna també vull cantar,
i a ella poemes dedicar.
Sóc poeta i cantautor,
violinista i compositor.
Deixa gripau de criticar
i aprèn tu també a respectar. 

―Mira que ets carallot, tu també! Ets un Grill idealista! ―el gripau va caçar un mosquit al vol amb la seva llengua recargolada i enganxifosa.

―Mira't amb altres ulls Mestre Mussol,
que trist deu ser estar sempre tan sol!
A mi més aviat m'entristeix
quan gairebé mai ja no el veig.
Potser no sap els sentiments mostrar
i és per això que se sol amagar.
El Gripau criticaire va fer un gest de menyspreu i, amb quatre salts, va desaparèixer entre la fullaraca. El Grill Cantador va agafar el violí i va començar a tocar una bella melodia que va ressonar fins a la branca més alta, allà on Mestre Mussol havia sentit, d'amagat, la conversa. Les notes, portades pel vent, l'embolcallaven i el van fer sentir molt trist. No es podia creure el que acabava de sentir. Ell no era pas un mussol cregut i orgullós. Ell l'únic que volia era saber, conèixer, no ser un ignorant. I el Grill, com era que se'l mirava amb tristesa i compassió? No era pas això el que ell volia que pensessin els altres! Més aviat esperava ser vist com un animal prudent i savi, intel·ligent i espavilat. Sense fer soroll, va baixar d'una branca a l'altra fins a situar-se molt a prop d'on el Grill Cantaire, enamorat de la lluna, li dedicava una cançó, acompanyat pel violí.

―Blanca lluna, dolça esfera, fanalet d'inspiració,

quan et veig i m'il·lumines, ta bellesa em treu la por.

Et transformes, d'alba en alba, com l'amor que jo et tinc;

en cada anada jo t'espero i en el retorn em fas feliç.

Et sé a prop i així que et canto, deixo enrere la solitud

i és just dient t'estimo, que acarono la plenitud. 

Mestre Mussol va quedar mut, escoltant aquella cançó que trobava preciosa. Al Grill tant li feia on s'amagava la lluna o quants dies trigava a tornar. Ell l'estimava i prou. I li ho deia sense embuts. Mestre Mussol va tornar a mirar la lluna i li va semblar que brillava intensament. És que per ventura s'havia adreçat mai a la lluna i li havia dit com n'era d'important per ell? És clar que no! Si la lluna no té cor ni orelles per escoltar! Quines bajanades! Però com podia dubtar de...

―No menystinguis cap proesa, ni et deixis entabanar,

és el teu cor, Mussol, que has d'aprendre a escoltar.

―És a mi a qui parles? ―va dir, sorprès que el Grill li endevinés els pensaments. Pensava que el petit violinista no l'havia pas vist.

―De què et serveix tanta saviesa, si l'amagues dins un cau?

Una quimera inabastable que t'aïlla i no t'escau.

Sigues tu d'una vegada, treu ta essència de Mussol

i comparteix-la amb els altres, aquest serà el teu consol.

―Oh, Grill Cantaire, tu ho veus molt fàcil! He sentit el Gripau. Em veu un ésser deplorable, amargat i cregut! I potser també els altres animals del bosc és el que pensen de mi! Però el dia que descobreixi finalment on s'amaga la lluna quan no és al cel, ho explicaré a tothom. Aquell dia ja no es riuran de les meves rareses sinó que tots m'admiraran.

―No ens interessen tes descobertes, sinó allò que et diu el cor.

Ni tons càlculs ni idees, sinó sentir-te ben a prop.

Mestre Mussol estava fet un embolic. El que li deia el cor? Ser a prop?

―Fes silenci i contempla, no vulguis entendre-ho tot,

dóna gràcies per la vida, i viu amb admiració.

Estén tes ales i llença't al vol, no tinguis por ni recança

deixa que els altres et vegin; no amaguis més la teva dansa.

Surt del cau que tant t'amaga i obra't a l'amistat

aleshores ta “saviesa” serà d'una altra qualitat.

A Mestre Mussol se li van negar els ulls recordant que sol i incomprès se sentia moltes vegades. I quan es va treure les grosses ulleres de mirar de lluny per eixugar-se les llàgrimes, va quedar sorprès de quanta vida l'envoltava! 

Vivint a la branca més alta del bosc i mirant sempre a la llunyania, havia oblidat el que tenia més a prop, els animalons que passejaven cada nit pel sotabosc, els ocells i ratpenats que volaven entre les branques, els mil insectes amb el seu etern brunzit nocturn, els grills, les granotes, les arnes... el cant preciós dels grills a mitjanit. I aquelles llàgrimes d'emoció li van netejar la mirada; havia dedicat tantes hores a observar el cel que ja havia perdut el contacte amb la realitat que l'envoltava i això l'havia allunyat dels altres habitants del bosc. Aleshores, ho va veure tot més clar i va descobrir la clau que obria el misteri d'on s'amagava la lluna nova. I és que ell era talment com la lluna! No existeix cap cau permanent on amagar-se per sempre, es va dir corprès. Només ens amaga la foscor quan no brillem, quan no reflectim la claror que ens ha estat regalada. Potser aleshores creiem que la penombra ens protegeix, però a la llarga només entenebra la nostra ànima.

Mestre Mussol va prendre, aleshores, una decisió important, baixar a viure unes quantes branques més avall. De tant en tant pujaria encara a la branca més alta per contemplar la lluna (no es cansaria mai d'admirar-la i conèixer-la una mica més). Però només de tant en tant. 

I així ho va fer. I, a partir d'aquest moment, cada vespre, quan el sol s'amagava a l'horitzó, després del seu vol per estirar les ales, Mestre Mussol es quedava en una branca baixa i donava conversa a cada un dels animalons que passaven per allà. Sempre tenia algun consell a compartir fruit de la seva bona experiència i saviesa. Amb els seus grans ulls d'observador va aprendre a veure-hi més enllà de les paraules i contemplar el cor de cadascú. La seva veu va arribar a ser escoltada per tothom i els seus savis consells molt apreciats arreu del bosc. Va fer una gran amistat amb el Grill Cantaire i Mestre Mussol va descobrir la pau i la felicitat que dóna la veritable saviesa perquè...

Savi no és pas qui més acumula

idees, pensaments ni autoritat

sinó aquell qui sap viure amb els altres

des de l'autenticitat.