Estimada
Edith,
t'escric per
explicar-te que, l'altre dia, vaig obrir la gàbia de les caderneres.
Feia temps que hi pensava i, si no ho havia fet abans, era per tu.
T'agradava tant mirar-les quan eres petita! Potser és perquè avui
ja sento que la vida se m'escola, que he volgut alliberar-les per
sempre més. No puc morir-me sense deixar-les anar. Estic segur que
tu m'entendràs.
La vellesa m'ha
fet comprendre que res ens pertany, que no tenim dret sobre res ni
ningú, ni tan sols sobre les caderneres. Tot fuig amb els anys i amb
la mort. Se't fa estrany, oi, que l'avi parli així? Jo que les he
cuidat i les he fet criar amb tanta cura tota la vida, ara els obro
el reixat i les abandono a la seva sort. És la incertesa el preu de
la seva llibertat? Potser sí, la incertesa i també l'esperança que
has fet bé.
Saps? Algunes
han tornat. Altres no. Però jo les espero cada dia. Deixo la
portella oberta i continuo omplint la menjadora de gra i els hi
canvio l'aigua. Aleshores sec al pedrís, ben quiet per a no
espantar-les, no fos cas que pensessin que les vull tornar a
empresonar. I espero. L'altre dia en van tornar tres i també hi va
entrar un pit-roig i dos pardals. Entren a menjar o a beure i en
surten quan volen. La gàbia ara sempre resta oberta, s'ha convertit
en lloc de pas. Ja no en retinc cap. No em cal. I quan les veig
arribar i partir, respiro tranquil sabent que ara, tant elles com jo,
som lliures. Lliures per a marxar.
T'estima,
l'avi
