Quan
el tren va xiular, va posar la mà dins la butxaca de l'abric. Dins
hi duia la bala de vidre, amb el cor de tres colors, i un sobre
doblegat amb adreça de Barcelona. Va acostar la cara a la finestra
per poder dir adéu al pare i el seu alè va entelar el vidre. Ell va
aixecar la mà i ella li va esbossar un somriure. Premia tan fort la
bala que se li clavava al palmell de la mà. L'estació va començar
a moure's enrere, com si algú l'estirés i se la volgués quedar per
sempre més, i el pare va desaparèixer amb el rellotge i l'andana.
El vidre entelat li enterbolia el paisatge d'oliveres i va passar la
màniga de l'abric per poder veure-les millor. Va tornar a seure
observant els camps que s'escolaven a corre-cuita, com si tinguessin
pressa per fugir. I ella pensava que tant de bo s'aturés el temps i
premia amb força l'embalum del mocador de fer farcells contra el seu
pit. I entre els peus, el cistell que la mare li havia preparat amb
quatre coses de menjar pel viatge. Ella no havia anat a l'estació a
acomiadar-la, però l'havia abraçada ben fort a la porta de casa,
plorosa. Dios
te bendiga, m'hija.
El pare l'havia estirada pel braç i li havia dit que a Barcelona ja
l'anirien a cercar a l'estació i que, a partir d'ara, ja era una
dona i treballaria a la casa d'uns senyors com a minyona. Que havia
tingut sort perquè hi anava recomanada. I ella no havia dit res,
però ara sentia que l'ànima se li buidava a mesura que el tren la
duia lluny del poble empedrat i les façanes blanques. No havia gosat
preguntar quan tornaria perquè intuïa una resposta que temia
sentir. Només tenia tretze anys, i l'única companyia d'una bala de
vidre amb el cor de tres colors, quan el món se li havia fet gran de
cop i volta. Immensament gran i hostil. Al seu davant, va seure una
dona amb un infant enganxat al pit. Es va fixar amb els seus peuets
descalços que reposaven sobre la falda de sa mare i aquell menut li
va fer pena perquè ell encara no ho sabia, però un dia creixeria i
estaria sol. I es va preguntar si també guardaria a la butxaca una
bala, com ella, i de quins colors tindria el cor. Va repenjar el cap
al marc de la finestra i es va deixar bressolar pel sacseig del tren
i el xerric de les rodes per oblidar la por. Una vida acabada
d'estrenar rodant sobre un camí de ferro que l'allunyava de la
misèria però empenyia, insalvable, vers un destí de servitud.
