DOBLE ACRÒSTIC DE NADAL

Bombetes de colors, torrons i neules.

On posarem aquest any el Tió?

Nadales ben vermelles i palla al balcó.

No pot faltar mai el pessebre,

Aquí hi posarem el caganer!

Digueu si puc repetir d'escudella.

Aquest Nadal un vers us recitaré;

La Pau i l'Amor a tothom desitjaré!

Barques velles i vides que el mar devora.

Ofecs de por a un nou abús la fan tremolar.

Neveres i olles buides; res a celebrar!

Nòmades forçats per l'odi i la violència.

Absències que la mort mai més ens tornarà.

Dormint al ras, mai brilla cap Estrella.

Aquest Nadal amb la solitud conviuré.

La Pau i l'Amor, on els trobaré?

AQUEST MATEIX MAR, EL NOSTRE

Acompanyant aquesta suggerent imatge de Daniel Iglesias, el relat "Aquest mateix mar, el nostre" forma part del llibre "Per la vida, arts i lletres solidàries" que publica l'Associació de relataires en català (ARC) a favor de la Marató de TV3 d'anguany.

ARRIBÀREM A LA TERRA PROMESA - Daniel Iglesias
https://www.instagram.com/daniglesias/

AQUEST MATEIX MAR, EL NOSTRE

De quin color és el mar? em pregunto mirant la llunyania. Cada onada que llepa la platja pinta la sorra de matisos que ni tan sols imagino. Avui, en algun racó de món, el blau horitzó ha pres el color trencat de l'enyor i la partida, un adéu que esdevé somni de sorra, llàgrimes de sal.

I és en aquest mateix mar nostre on, com petites perles, les gotes amaren la meva pell bruna, eriçada amb la càlida carícia del sol. On, gronxat dins sa barca, arriba el vell pescador que reconeix, a cada alenada de mar, el color de la fondària que li regala el treball i la pesca. I el poeta retroba, en el vaivé pintat d'escuma, bells mots que colpegen impetuosos les roques de la caleta on jo reposo.

Una estrella vermella de mar.

Blau immens, mirall de plata.

Ball etern d'ones que juguen, incansables.

I escolto, dins l'espiral d'un caragol, bells cants de sirena que em conten batalles de temps enllà, a cops de rem i de vela. Antigues històries d'amor i de llegendes, aventurers i navegants. Un missatge anònim dins una ampolla a la deriva.

Però ja fa massa temps que aquest mateix mar s'ha tenyit de desolació, assedegant milers de vides. És paratge solitari que ofega plors i somriures. I les ones, a mercè d'un destí desdibuixat, empenyen a contracorrent una vella barcassa que vessa crits per una espurna d'humanitat, que no arriba.

Traç d'un camí sense retorn possible.

Moneda jugada a l'atzar, a mort o vida.

Reflex de rostres que ja són nàufrags perquè ho han perdut tot abans de la partida, i el seu drama esdevé ignorat silenci sota les aigües.

Mar de fons i de ningú.

Vasta terra dels sense terra.

Paratge inhòspit del qui fuig vers una terra promesa que potser mai arribarà a fondejar.

Aquest mateix mar, el nostre.

El d'històries d'amor i d'aventures, el que canten els poetes i hi enxarxen els pescadors.

Aquest mateix mar. El nostre.

Avui, embrutit pel color deshumanitzat de la mort i la vergonya.

RELATS AMB VALORS

Col·laborant, un cop més, amb la revista "VALORS" (núm.164), aquest cop amb la narració "AQUEST MATEIX MAR, EL NOSTRE" que reflexa, en les aigües del nostre mar Mediterrani, el drama de la immigració i els refugiats.

El text va acompanyat d'aquesta suggerent il·lustració de Caram (Marc Torrecillas), que ja parla per si sola.

"... Aquest mateix mar, el nostre. El d'amors i d'aventures, el que canten els poetes i hi enxarxen els pescadors. 

Aquest mateix mar. El nostre. Avui, tenyit del color deshumanitzant de la mort i la vergonya."   fragment de text

.

LLIBRE SOLIDARI (MARATÓ TV3 2018)

Em fa molt contenta poder col·laborar amb el relat "Aquest mateix mar, el nostre" en aquest llibre solidari en benefici de la Marató de TV3 d'anguany que publica l'Associació de relataires en català (ARC) i que es poden adquirir al preu de 12€.

Presentacions:

BARCELONA. Dissabte, 24 de novembre de 2018, a les 12h, a la Biblioteca Vapor Vell. Pstge Vapor Vell s/n, Barcelona

BARCELONA. Dissabte, 1 de desembre de 2018, a les 18h, a la Biblioteca Sagrada Família. Josep M. Ainaud de Lasarte. Provença, 480 – Barcelona

BADALONA. Dilluns, 10 de desembre de 2018

(horari i lloc per concretar. Us enviarem la informació)

PREMIÀ DE DALT. Dissabte, 15 de novembre de 2018, a les 18h. a la Sala Auditori de Can Figueres. Riera Sant Pere, 88 Premià de Dalt

LA SÀVIA FEBLESA DEL COS (El bufó que va haver de marxar de palau)

El segon dia el vaig passar estirat sobre aquella catifa florida. Em sentia profundament cansat. El passeig pels records m'havia deixat esgotat i el cos se'n ressentia. Estava adolorit per tots costats i les cames no m'aguantaven dret. No recordava haver-me sentit mai tan fatigat! Amb els ulls tancats intentava reposar però el cor em bategava fort, insistent, sense donar-me treva. Jo, que sempre havia estat valent, ara em sentia terriblement afeblit. I no sabia d’on treure les forces per alçar-me de nou.Tot l'esforç era inútil. Semblava que el meu cos no pensava posar-m'ho gens fàcil. I finalment em vaig rendir. No sabia fins quan restaria abatut, però vaig decidir deixar de lluitar contra mi mateix.

I va ser aleshores que vaig poder flairar per primer cop les flors que m'envoltaven. La seva fragància dolça i el seu tacte de vellut. Immòbil, vaig reconèixer cada un dels membres del meu cos en contacte amb la catifa flonja. El moviment de cada un dels meus cabells voleiant amb el ventijol, el tacte suau dels dits acostumats a acariciar les cordes del llaüt, la sensibilitat de les plantes dels peus en contacte amb els pètals perfumats d'una flor... Cada part del meu cos, per ella mateixa, era viva. Ben viva. I hi vaig dedicar una estona a escoltar-la: el melic, l'esquena, les orelles, el nas, els ulls. El cor. Les entranyes.

No m'havia fixat mai com n'era de curiós el meu cos; no l'havia cuidat ni estimat gaire al llarg de la vida. Més aviat l'havia forçat al servei del Ser Bufó per actuar cada nit, amb tota seguretat i professionalitat impecable. Havia entrenat el cos a fer salts i grimpades espectaculars, l'havia ensenyat a jugar amb sis pilotes de malabars tot fent equilibris amb una escombra al nas, fins i tot havia aconseguit aguantar-me cap per avall sobre un rull fent-lo giravoltar amb les mans. Totes aquestes coses sorprenents i més sabia fer jo, aleshores. Però, tanmateix, havia estat incapaç d'aturar-me ni un minut per sentir el meu cos: deixar-me enamorar per la carícia d'una ploma de paó sobre la pell, ni embriagar-me amb la flaire de les roses roges del jardí, ni dansar al ritme del cant d'un rossinyol a l'alba.

Avergonyit, em vaig prometre viure deixant que la vida entrés per cada un dels porus de la meva pell. I va ser aleshores quan vaig sentir una agradable sensació de formigueig a les cames que s'escampava per tot el cos. M’anava fent més i més lleuger i el cansament es fonia com el gel a ple estiu. Jo formava part de tot el que m'envoltava. Vaig sentir com si el cor se m'eixamplés i bategués amb més força que mai. Ara era lleuger com una fulla tardorenca i desitjava volar, deixant-me endur pels remolins del ventijol. Em vaig alçar com si res. Notava el tacte flonjo de les flors sota els meus peus nus i la seva flaire que m'embriagava. Vaig sentir el frec de les ales de les papallones volant sobre el meu cap i el regalim de les gotes de rosada, vaig admirar el cel blau, esquitxat de núvols de nata, que m'embolcallava amb la seva brisa suau. Ja havia passat el segon dia i la segona nit al Desert Interior i jo em sentia més ple que mai. Ple de pau.

ESCRIC

Feta de tinta vessada

em despullo de paraules

I amb cada lletra dibuixada

llauro els camins de l'ànima

sobre el blanc paper de la vida.

Escric

RES TÉ LA SIMPLICITAT DE LA PRIMERA MIRADA

"Però quan em vaig acostar a la llar, em vaig quedar encisat per la bellesa de les seves flames. Crec que, en aquell moment, em vaig enamorar del foc. La dansa de les llengües ataronjades, la seva càlida escalfor i el crepitar cruixent de les brases enceses em va embadalir. L'hauria volgut acariciar, fondre-m'hi en una abraçada que em donés l'escalf que el meu cor desemparat necessitava. Però sabia que això no era possible; el foc és extremadament esquerp, i no es deixa mai tocar. La dansa més encisadora i ardent pot ser capaç, també, de convertir en cendres tot allò que té a l'abast. Res té la simplicitat de la primera mirada, em vaig dir. Tot és molt més complexe del que veuen els meus ulls nus".

fragment de "El bufó que va haver de marxar de Palau"

ROC, EL PINGÜÍ

Dedicat al Roc Blàzquez Fernàndez

En Roc era un pingüí espavilat i curiós que vivia en un racó del Pol nord, entre neu i gel d'un blanc brillant i preciós.

Un dia, en Roc va sentir una balena blava que explicava a un ós polar els seus viatges oceà enllà, on el món, li deia, no era blanc sinó de molts colors. 

En Roc va quedar ben sorprès. I, curiós com era, va decidir marxar del Pol nord a descobrir què eren els colors que pintaven el món.

Camina que caminaràs, en Roc, el pingüí, va arribar a la selva. Allà va quedar meravellat d'aquell bosc immens, ple d'arbres de fulles enormes, totes elles pintades de mil tons de color verd. S'hi hauria quedat a viure, però estava massa acostumat al silenci del Pol i a la selva els animals que hi vivien feien molt de xivarri! 

Així que va decidir continuar el seu viatge a la recerca de més colors.

I va arribar a un mar que era ben diferent del que ell coneixia. Tenia les aigües de tots els blaus més bonics i, entre les ones calmades, en Roc va poder nedar i deixar-se acaronar per les mil tonalitats blavoses.

Però un pingüí no pot viure en aigües tan càlides, així que, un cop reposat, va continuar el seu viatge

l camí feia molta pujada, però en Roc era molt valent i no va defallir fins a arribar a dalt de tot del cràter del volcà. Quan va mirar a dins, el cor li va fer un salt. Era com un mar vermell i espès, que bullia i treia fum. La lava, d'un roig intens, formava rius que s'escorrien muntanya avall i dibuixaven camins ataronjats entre les roques.Però allà dalt, la calor era tan insuportable que en Roc va haver de marxar a corre-cuita!

Va arribar al desert. Cansat de tant caminar, va seure damunt la sorra i va contemplar aquell paisatge tan groc i tan llis. Va intentar patinar baixant per una duna, com ho feia sobre la neu, però les potetes se li van enfonsar en la sorra càlida. Una llàgrima d'enyorança li va mullar el bec; trobava a faltar els seus amics i les nits gelades del pol! Així que va decidir emprendre el camí de tornada.

Quan va arribar tots els pingüins volien que els expliqués coses del seu viatge i ell se sentia feliç. Però quan el van deixar sol en Roc es va sentir trist. Havia tornat sense el munt de colors que havia conegut. Si almenys se n'hagués pogut emportar un polsim de cada un...

Va agafar una bola de neu i, capmoix, va observar-la, enyorat. Aleshores, un raig de sol la va il·luminar de ple i en Roc va veure, reflectit en la seva blancor, tots els colors que havia conegut. I aleshores va comprendre el secret més ben guardat: darrere el blanc més pur, s'hi amaguen tots els colors del món!

I a partir d'aquell dia, quan mirava aquell paisatge tan blanc, se sentia el pingüí més feliç i afortunat de la terra perquè sabia que, cada matí, els mils colors del món li somreien amagats.

Conte: Roser Blàzquez

Il·lustracions: Marta Blàzquez

Titella: Aitor Alkorta (Halabazan)

EL BUFÓ QUE VA HAVER DE MARXAR DE PALAU... I VA PASSAR PER L'ESCOLA PIA

Article a la revista La Tosca, núm 778 (juliol-agost 2018) 
Isabel Serra i Núria Trullà, mestres de l'Escola Pia de Moià

"Aquest curs, arran de la publicació del llibre El bufó que va haver de marxar de Palau, escrit per la moianesa Roser Blàzquez i gràcies al fet que a l'escola hi ha dues mestres que tenen el màster en Ecologia emocional, es va fer un treball més exhaustiu amb el grup de sisè de primària"

"El bufó que va haver de marxar de Palau és un conte que ens narra la història d'un bufó que pateix una situació a palau que fa que decideixi marxar i sortir a la recerca de noves oportunitats. En el seu camí troba un seguit de personatges de diferents tarannàs dels quals treu petites lliçons de vida. Tot plegat el porta a establir un diàleg amb ell mateix que l'ajudarà en la seva maduració i equilibri personal, font de saviesa".

"El projecte consisteix a aplicar i realitzar activitats sobre diferents metàfores i conceptes d'ecologia emocional a partir de la lectura dels diferents capítols del llibre i treballar els aspectes més importants: la paciència, l'empatia, l'escola activa, el crear vs el destruir, la zona de confort, el saber ser i saber estar..."

"Aquest treball no és un treball a gran escala però és una gran feina amb un petit grup de persones que comptem que tindrà els seus efectes i ens agradaria pensar que els serà d'utilitat en el seu recorregut per la vida"

"Volem agrair a en Raül Benéitez, mestre de l'escola de música, la seva inestimable col·laboració en la composició de cançons que acompanyaran tot aquest projecte de cara el futur"

(fragments extrets de l'article)

BLAU BRESSOL

imatge Oriol Blàzquez

Per bressol t'espera el blau,

i la carícia rodona

feta panxa, sal i sorra,

anhelant ta pell suau.

Cada onada és bategada

i l'estiu es fa abraçada,

ventijol o marinada,

és per tu bressol de blaus.

UN REFLEX DE LLUNA...

Molt contenta que el conte "La lluna trista" que vaig escriure fa uns anys, sigui avui el fil conductor d'aquest recital de música i poesia.

Raül Benéitez i Marc Freixas ens presenten el Recital poètic-musical "Damunt Les Passes d'una Lluna Trista i Nua" a les 20 h de la tarda a La Casa dels Contes de Barcelona. Amb la col.laboració de Txell Sota (actriu i cantant). L'espectacle gira al voltant del conte La Lluna trista de l'escriptora Roser Blàzquez.

Galàxia Management

SECRET

Hi ha secrets que cal que morin amb tu. Resten en la memòria com un tatuatge que es resisteix a l'oblid. I, a voltes, la solitud del recordar es fa llosa i pesa damunt del cap en un malviure, una ombra de remordiment constant que ja no puc evitar. Com si el rellotge del pensament s'hagués encallat en aquell racó de la història. La vida et va vivint, els anys passen, però la memòria ha quedat atrapada en aquell instant precís, presonera d'un temps fet silenci. Sense saber-ho, et converteixes en el miserable presoner d'aquell fet inconfessable, i preferiries haver perdut el seny, però no t'és concedit aquest desig. I aprens a malviure amb el secret que et consumeix per dins. I et fas vell. l el remordiment pesa massa i voldries deixar-lo anar, ni que fos amb el darrer alè, que mai arriba.

EL BUFÓ QUE VA HAVER DE MARXAR DE PALAU

Encara amb regust de Sant Jordi, surt a la llum l'edició d'El bufó que va haver de marxar de palau, un conte que ens apropa al camí personal d'en Manelic que un dia ha d'abandonar la seguretat de palau i sortir a la recerca del seu lloc en el món.

VA DE BUFÓ...

 

Així comença  el conte "El Bufó que va haver de marxar de Palau" 

que, ben aviat, veurà la llum...

“Sóc aquí per tu.

Per cada un de vosaltres.

Pels qui avui heu baixat de les muntanyes

o heu aturat la feina a la llar i al camp

per venir a escoltar-me.

He recorregut llargs camins, plens de perills i quimeres,

només per ser avui aquí.

Tant me fa que sigueu molts o pocs.

Tant me fa si sou donzelles o fadrins,

cavallers, pagesos o infants.

L'honor de ser aquí recau, tan sols,

en el que sortirà avui dels meus llavis.

Perquè he vingut a contar-vos la història d'un home.

Un home que, sense cap glòria,

visqué l'aventura més increïble i meravellosa

que mai hagués pogut ni tan sols imaginar.

No és cap llegenda,

ni la narració heroica d'un cavaller enamorat.

No espereu trobar-hi dracs que escupen foc,

ni boniques princeses esperant ser alliberades.

El que avui us contaré és la història d'un bufó;

el Bufó que un dia va haver de marxar de Palau.

La seva història em captivà des del primer instant.

I avui us la contaré sense deixar-me ni un detall,

amb la mateixa intensitat d'ahir.

Escolteu bé, vilatans i vilatanes,

perquè tot va començar així...”

NOVA PUBLICACIÓ A LA REVISTA "VALORS"

"Que sigui el teu anhel",  ha estat publicat al número 157  de la revista Valors (març 2018), acompanyada d'una ilustració de Raül Campuzano.

http://www.valors.org/

La revista Valors és una publicació editada des del voluntariat per l’Associació Cultural Valors, entitat sense ànim de lucre amb seu a Mataró. Revista especialitzada en la reflexió entorn els valors humans i l’actualitat vista des d’aquest prisma. El primer número de Valors va veure la llum el 24 de desembre de 2003. Valors forma part de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català.

ROIG DE SANG I DE CIRERES (publicat a Lo Càntich núm. 36)

Cireres i préssecs de Paul Cézanne

"... No sé com moriré i si, en fer-ho, tornaré a pensar en el noi de la cara pigada o en els menuts de casa llepant-se els llavis endolcits. El que sí que sé, és que el vermell hi serà present, com ho ha estat d'ençà d'aquell dia fatídic en què vaig morir per primer cop. I serà un roig intens, del mateix color de les cireres madures".

Podeu llegir el text sencer a:
 http://www.locantich.cat/2018/03/roig-de-sang-i-de-cireres-roser.html

LA MALURA D'UNA LLAVOR (fragment d'"El bufó que va haver de marxar de Palau")

―A vegades el mateix sofriment pot fer-nos anar més enllà, obrir-nos a nous paratges. Tot depèn de l'actitud, saps? Mira les llavors, només si s'esquerden i gosen trencar la clofolla, en la solitud de sota terra i en la més profunda foscor, en brolla la Vida. Una vida que despunta, finalment, vers el sol.

―Però no totes les llavors sempre germinen...

―No, no sempre germinen totes, és cert. N'hi ha algunes que pateixen una mena de malaltia, un paràsit que se'ls fica a dintre i no els permet grillar mai. Se'n diu Autocompassió.

―Autocompassió?

―Sí. I és la malura més destructiva que es pot patir. Quan l'Autocompassió s'apodera d'una sement, només li deixa veure les circumstàncies adverses que l'envolten i, incapaç de descobrir el seu gran potencial, acaba podrint-se sota terra. L'Autocompassió expulsa la pròpia responsabilitat i sempre anul·la tota oportunitat.

"ANS QUE SIGUI EL TEU ANHEL" A LO CÀNTICH

"Arrels i troncs" de Vincent van Gogh

"... No m'admiris, tan sols; no cantis només la meva bellesa. Ans que sigui el teu anhel aprendre de mi. I no neguis el que és innegable: allò més bonic, ufanós i sorprenent s'alimenta, sempre, de superar les adversitats més pregones que trobem pouant endins, vers l'aigua que dóna la vida. Aquest és el gran secret..." (fragment)

Podeu llegir el relat sencer a la revista digital de literatura, art i cultura Lo Càntich a través del següent enllaç

http://www.locantich.cat/search/label/Roser%20Bl%C3%A0zquez%20G%C3%B3mez

DESTÍ

Quan el tren va xiular, va posar la mà dins la butxaca de l'abric. Dins hi duia la bala de vidre, amb el cor de tres colors, i un sobre doblegat amb adreça de Barcelona. Va acostar la cara a la finestra per poder dir adéu al pare i el seu alè va entelar el vidre. Ell va aixecar la mà i ella li va esbossar un somriure. Premia tan fort la bala que se li clavava al palmell de la mà. L'estació va començar a moure's enrere, com si algú l'estirés i se la volgués quedar per sempre més, i el pare va desaparèixer amb el rellotge i l'andana. El vidre entelat li enterbolia el paisatge d'oliveres i va passar la màniga de l'abric per poder veure-les millor. Va tornar a seure observant els camps que s'escolaven a corre-cuita, com si tinguessin pressa per fugir. I ella pensava que tant de bo s'aturés el temps i premia amb força l'embalum del mocador de fer farcells contra el seu pit. I entre els peus, el cistell que la mare li havia preparat amb quatre coses de menjar pel viatge. Ella no havia anat a l'estació a acomiadar-la, però l'havia abraçada ben fort a la porta de casa, plorosa. Dios te bendiga, m'hija. El pare l'havia estirada pel braç i li havia dit que a Barcelona ja l'anirien a cercar a l'estació i que, a partir d'ara, ja era una dona i treballaria a la casa d'uns senyors com a minyona. Que havia tingut sort perquè hi anava recomanada. I ella no havia dit res, però ara sentia que l'ànima se li buidava a mesura que el tren la duia lluny del poble empedrat i les façanes blanques. No havia gosat preguntar quan tornaria perquè intuïa una resposta que temia sentir. Només tenia tretze anys, i l'única companyia d'una bala de vidre amb el cor de tres colors, quan el món se li havia fet gran de cop i volta. Immensament gran i hostil. Al seu davant, va seure una dona amb un infant enganxat al pit. Es va fixar amb els seus peuets descalços que reposaven sobre la falda de sa mare i aquell menut li va fer pena perquè ell encara no ho sabia, però un dia creixeria i estaria sol. I es va preguntar si també guardaria a la butxaca una bala, com ella, i de quins colors tindria el cor. Va repenjar el cap al marc de la finestra i es va deixar bressolar pel sacseig del tren i el xerric de les rodes per oblidar la por. Una vida acabada d'estrenar rodant sobre un camí de ferro que l'allunyava de la misèria però empenyia, insalvable, vers un destí de servitud.