El
Moreno va arribar carregat amb una pesada caixa
de cartró. El seguien una munió de nens encuriosits. Després de
saludar, eufòric, els homes que jugaven al dòmino enmig del
carreró, va entrar a casa seva. Era una única peça, amb una
cortina desgastada que separava la cuina del dormitori. Va deixar la
caixa
sobre la taula i, amb un somriure murri, en va treure un televisor.
La Nana se li va llançar
al coll mentre els petits xisclaven
Però
si no tenien llum! li va recordar la noia, encara presa per l'emoció.
Però això no era un problema; ell ja ho tenia tot resolt. Havia
parlat amb un jove que, per vint pesos,
s’enfilaria al pal del carrer major i empalmaria un nou cable a
l’eixam de coure que cobria, amenaçador, el cel del barri.
Aquell
vespre, mig veïnat es va reunir davant la pantalla. El Moreno seia
sobre una caixa de rom buida i la Nana, dreta al seu darrere,
donava el pit al menut mentre els altres dos se li arrapaven a les
faldilles. Els qui no hi cabien dins l'habitacle,
treien el cap per la finestra; ningú no
volia
perdre's l'esdeveniment. Costava sintonitzar els canals i van haver
de moure l’antena de banyes, ara cap aquí, ara cap allà. Per fi,
un cop lligada amb un cordill sobre el sostre ondulat de zenc, la
imatge va aparèixer, borrosa i d'un color rosat. Aplaudiments i
crits d'alegria. Un jove va portar un parell de cerveses fredes, que
això s’ha de celebrar! Quina sort que tens, Moreno, l’envejaven
els
veïns.
I
ell se sentia l'home més afortunat del món. Havia aconseguit tenir
l'únic televisor del barri i era admirat per tothom. Tanmateix,
mentre l'afalagaven, pensava: sí, però hauré de pagar dos-cents
pesos
cada mes, i encara no sé d’on els trauré. Malvenut
l’únic
balancí que tenien, havia hagut d'empenyorar el rellotge i el
transistor per poder abonar l'entrada. En fi, va sospirar, ja
trobaria la manera. Déu proveiria.
I
si la porta de casa seva sempre havia estat oberta, a partir d’aquell
dia el televisor també. La Nana i les veïnes no es perdien la
novel·la del migdia, i el Moreno i els seus amics miraven partits de
beisbol, sempre que els talls d’electricitat els ho permetien.
―Això
sí que m’emprenya! ―feia, indignat, quan la pantalla ennegria de
cop―. Com pot anar bé el país si el govern talla la llum cada dos
per tres?
Quan
la xafogor es filtrava per cada raconada del barri, els homes es
reunien a l'ombra dels carrerons enfangats per
discutir
de política. Però, darrerament, el Moreno ja no s'hi afegia. Mentre
els altres feien espetegar les fitxes del dòmino sobre el taulell,
ell, tancat a casa, mantenia la mirada fixa a les notícies de la
BBC.
―No
entenc per què, ara, els veïns posen la ràdio tan forta. Així, és
impossible sentir res! ―es planyia a la Nana. Tot i que, a parer
d'ella, la música sonava com sempre.
Al
cap d'uns dies, s'exclamava del
mal d’esquena i deia que tot era culpa de la caixa de fusta i que
ja es penedia d'haver venut el balancí. Però, malgrat aquella
molèstia, es resistia a perdre's cap partit de la lliga americana.
Un
migdia, el Moreno va sortir a estirar les cames. La calda era
insuportable i un dolor agut li feria les lumbars. A fora, la Nana
rentava en un gibrell ple de roba ensabonada; el cap cobert de
rul·los de colors i la pell fosca, suada. Es va fixar en el seu cos,
excessivament arrodonit i ple de sécs, embotit dins un vestit passat
de moda. Un tros enllà, els nens jugaven descalços amb una pilota
rebentada, mentre la veïna abocava l'aigua bruta d'una galleda al
mig del carrer. Palplantat al llindar de la porta, va mirar a dins. A
la pantalla, un home amb roba d'esport aparcava un tot
terreny
al jardí de casa seva. Una jove, rossa i esvelta, sortia corrents a
rebre’l i el besava entre els parterres florits. De nou, va mirar a
fora. Un gat sense cua se li va esmunyir pel costat amb una rata
penjant de la boca. “Potser, si em vengués la tele, en tindria
prou per marxar amb yola
a Puerto Rico”.
