El
dia que vaig presentar el meu primer llibre de contes a la biblioteca
del barri, una dona se'm va acostar amb un exemplar a la mà. Jo ja
l'havia vista en algun altre lloc abans, però no recordava ben bé
on; aquella mirada múrria, els seus ulls penetrants.
―Us
felicito! ―em va dir, emocionada―. He llegit el vostre llibre i
m'ha encantat! I “Espiral”
és un títol tan suggeridor...
L'espiral.
Fa tants anys que la vaig comprar! Va ser en un mercat artesanal d'un
poblet de muntanya on em vaig deixar caure per casualitat, sense
saber massa què buscava. En aquell temps, a casa no m'hi sabia
estar, la solitud m'era una llosa insuportable i el silenci em
consumia. La vida no m'ho posava gens fàcil, aleshores, però jo no
estava disposat a permetre que l'avorriment
s'ensenyorís de la meva existència.
Així
que la vaig veure, em va cridar l'atenció. Era en una parada on
s'enunciava que venien remeis per a tota mena de mals. Una petita
espiral que, un cop ben encaixada sobre el melic, em va
dir la venedora, començava a girar, lentament però constant,
arreplegant-ho tot i arrossegant-t'ho cap endins.
―És
just el que necessiteu, si voleu ser feliç i gaudir de la vida
―em
va assegurar la dona―.
I us puc ben garantir que funciona. Proveu-ho, no us en penedireu.
Sense
pensar-m'ho dos cops, me la vaig quedar. I, amb el temps, aquella
espiral va acabar formant tant part de mi, que gairebé vaig oblidar
que existia. Amb ella, vaig començar a viure intensament. El món
se'm va fer petit; vaig viatjar i vaig conèixer gent d'arreu del
planeta, vaig devorar aventures i assaborir el gust de l'amor, la
passió i l'amistat. Vaig escalar muntanyes i em vaig capbussar a les
profunditats del mar. Vaig defensar mil causes perdudes i em vaig
deixar seduir pels somnis més delirants. I l'espiral, cada cop més
vigorosa, engolia sense parar cada una de les experiències que
vivia. Sense treva, les filtrava totes cap dins pel forat del meu
melic, saciant-me les entranyes.
Mai
vaig parlar a ningú de l'espiral. En aquell temps, em sentia valent
com un intrèpid surfista. El món va esdevenir per a mi un immens
oceà ple d'onades per gaudir, i jo no estava disposat a perdre-me'n
ni una! Durant molts anys vaig viure intensament i no vaig explicar
mai a ningú el meu secret. Amb el pas del temps, la petita espiral
havia anat creixent, amagant-se sota la pell, i ja no s'intuïa cap
indici extern de la seva existència. Però jo sabia que continuava
aspirant-ho tot, incansable, sense parar.
Fins
que
un dia, de cop i volta i sense cap causa aparent, vaig sentir un fort
sotrac a l'estómac. L'espiral es va aturar en sec i no hi havia
manera de tornar-la a posar en marxa. Vaig
maleir la dona que me la va vendre anys enrere i que m'havia
assegurat que funcionava de veritat. Emprenyat, vaig pujar a les
golfes on recordava haver guardat la capsa. Si allà hi trobava
alguna adreça, demanaria responsabilitats. I tant que les demanaria!
El fabricant bé n'havia d'assumir la reparació! Quant de temps
devia durar la garantia d'un remei infal·lible com aquell, si és
que en tenia?
Vaig
trobar l'embolcall al fons d'un calaix. A dins, encara hi havia el
full d'instruccions, esgrogueït pel pas del temps. “En
cas que l'espiral s'aturi en sec, causant una forta sotragada a
l'estómac, és senyal que ha arribat el moment precís. L'ocasió
per a forçar el mecanisme fins a aconseguir el moviment invers. En
cas contrari, tot allò que l'espiral haurà engolit fins al moment,
fermentarà a l'interior, causant forts dolors i permanent
infelicitat”.
Indignat,
vaig arrugar i estavellar el paper contra la paret renegant contra
tot i tothom fins a quedar ben descansat. Era menyspreable que hi
hagués gent que s'aprofités dels altres d'aquella manera! I ara,
què passaria amb mi? L'espiral de la felicitat, m'havien dit, i jo
hi havia caigut de quatre potes! Havia estat tan beneit que, encegat
per l'emoció de la compra, ni tan sols havia llegit la lletra petita
del manual abans d'utilitzar-lo.
Vaig
començar a viure amb ressentiment cap a aquella venedora ambulant
que m'havia ben enganyat i em fustigava a mi mateix per haver estat
tan ingenu. Però, per més que m'enfadava i m'irritava, l'espiral
continuava ben travada i res del que vivia ja em satisfeia. Vaig
perdre l'humor i les ganes de fer res. M'hauria arrencat l'espiral
d'una estrebada, però era impossible; amb tants anys ja formava part
de mi i no me'n podia desprendre. I com que només jo coneixia la
seva existència, ningú podia imaginar quina era la causa del meu
sobtat neguit i malhumor.
Al
cap d'uns dies, com pronosticava el fulletó, van començar els
dolors d'estómac. I aquella pressió aguda, just sota les costelles,
que provoca un excés de frustració. Em faltava d'aire per respirar
i això em desencadenava una mena de rigidesa estranya. Tenia
calfreds i una cremor a les entranyes, com si patís una digestió
pesada amb constants bocades d'acidesa i malestar.
Tement
que aquella situació s'agreugés o esdevingués crònica, vaig
recuperar el fulletó rebregat: “...és
senyal que ha arribat el moment precís. L'ocasió per a forçar el
mecanisme... ”
De quin moment precís parlava?
És que potser jo no havia aprofitat sempre totes les ocasions que la
vida m'oferia per a sentir-me cada cop més feliç?
Però,
a mesura que passaven les hores,
m'envaïa la curiositat. Si seguia les instruccions del manual, què
hi perdria? Què podia passar si feia giravoltar l'espiral cap
enfora, com recomanava el fulletó? De fet, només
em calia seguir les instruccions. I tampoc tenia gaires alternatives.
Així
que, un vespre, estirat al llit, vaig forçar el mecanisme en sentit
contrari del que, durant tants anys, havia voltat. En un principi, va
costar moure'l. Grinyolava i tot jo notava com em resistia a aquell
moviment que tenia gairebé atrofiat. Però, a poc a poc, l'espiral
va anar agafant embranzida. I a mesura que anava deixant anar la vida
acaparada i retinguda, una sensació de benestar em va embolcallar,
com alliberat d'un pes inconscient que, lentament, deixava anar. I
vaig aprendre a aturar-me per escoltar la moció interna de les
entranyes i a afrontar les estrebades que, de tant en tant, em
recordaven la tendència del passat. I, al cap d'uns dies, em va
sorprendre sentir com m'anava acostumant a aquella sensació plàcida
que m'aportava aquell moviment per a mi desconegut. El dolor
d'estómac va deixar de fer-se present dia sí, dia també, i la
pressió als pulmons va desaparèixer definitivament.
Va
ser aleshores que em vaig comprar una llibreta i vaig començar a
escriure. Petites històries de tot allò que l'espiral feia sortir
del meu interior. Narracions farcides de veracitat, vivències
profundes que trobaven en el tinter un camí pel seu alliberament; un
moviment enfora que les airejava de la fetidesa de la banalitat. La
vida prenia un ample espectre de textures, colors i matisos que mai
m'havia aturat a observar abans.
Passava
llargues hores davant les pàgines en blanc, cercant en silenci les
paraules exactes per a cada ocasió. I tota història que contava,
qualsevol personatge que creava, esdevenia un trosset de mi que em
fugia amb vida pròpia del fons de les entranyes pel forat del melic.
I vaig continuar vivint intensament, però sense embotir-me,
insaciable, d'experiències vivificants. Viure era, ara, alliberar
tot allò que d'antuvi, i sense jo saber-ho, ja portava escrit a
dins. Com la simplicitat d'un full en blanc. Com el moviment d'una
espiral enfora. I va ser així com vaig esdevenir escriptor.
―Us
felicito. He llegit el llibre i m'ha encantat! I “Espiral”
és un títol tan suggeridor... Ben cert que el recomanaré!
La
dona em va lliurar el llibre i jo vaig obrir-lo per la primera
pàgina, disposat a firmar-lo. Però em va sorprendre veure que ja
estava dedicat. La dedicatòria anava dirigida a mi.
“Si
gira cap endins, l'ànsia ens ofega,
Si
gira cap enfora, el buit s'allibera.”
Aquells
mots em van deixar glaçat. Qui era aquella desconeguda que havia
penetrat dins l'ànima del meu llibre? Vaig aixecar la mirada, però
ella havia desaparegut. De lluny, la vaig veure marxar. Però, abans
de sortir per la porta, es va aturar un moment i, fent-me l'ullet, es
va dibuixar amb l'índex una petita espiral a la panxa que girava,
creixent, de dins cap enfora. Aleshores, vaig reconèixer la seva
mirada múrria, els seus ulls penetrants.
Prement
ben fort sobre el pit el meu propi llibre dedicat, li vaig repetir el
gest a l'alçada del melic amb un somriure d'agraïda complicitat.
