Mestressa
del moment, la por em paralitza.
La seva
boira gebradora m'embolcalla,
conec
l'abisme sota els peus.
Ni un bri
de certesa, minada la confiança.
Ni una
engruna de seguretat que el pont aguantarà.
Però,
malgrat tot, avanço,
una passa i
una altra, en extrema solitud.
Com presa
de folla inconsciència,
amb res a
perdre que no sigui la pròpia por,
opressora,
feixuga, desmesurada.
I el pont no
cau.
La broma
s'esvaeix a cada passa.
I, malgrat
em dic que ja ho sabia,
l'altra
riba no és el buit,
sinó
admirable descoberta.
El risc fa
camí i el coratge és petjada.
La
incertesa obre un ventall, inimaginable.
I la por
(la terrible por!) esdevé fumera desdibuixada,
aparença
esmunyedissa d'aquell meu fantasma
que un
dia fou, presència desgastada.
