I l'Andreu sabia tantes històries! Sempre deia que les hi havia contat la seua padrina quan ell era un marrec i que les recordava totes. Te'n recordes, Elvira, aquelles nits devora el foc que li demanàvem, Andreu conta'ns una història i tots ens hi acostàvem i l'Andreu deia, us he parlat mai de la vellarda Hermínia? I ningú deia re perquè només de sentir aquell nom ja tots fremíem. La vellarda Hermínia que deien que vivia amagada del bosc i s'enduia els nens les nits de lluna negra. Els arrencava els cabells per a fer-ne un fetill per a no morir mai. Els tancava en gabions i esperava que els tornessin a sortir els cabells. I només els dava llambrics vius de menjar. I a mi m'agafaven ois d'imaginar-me un grapat de cucs que se'm movien dins la boca i em sortien pel nas mentres la vella em xollava els cabells. I l'Andreu abaixava la veu, no fos cas que la jaia es despertés, deia, i vingués a buscar-vos. I tot tremolava amb el foc de la llar. I tu, Elvira, reies per sota el nas. I la Tina també escoltava però ella no tenia mai por, que era la més valenta. Només en Ramon i jo no respiràvem, fins que tu deies, au, va, Andreu, no m'espantis la canalla! I l'Andreu feia cara de pocs amics, mai se sap, mai se sap què pot passar... I quan entrava en Llorenç ens deia, ja n'hi ha prou!, au, va, tots a dormir que demà cal matinejar. I jo esperava l'Andreu per anar al cobert on dormíem els dos, però ell em deia, Benet, tu vés tirant que ara vinc. I jo sabia que només ho deia per fer-me tenir por. I sortia sol i dava el tomb a l'era. I veia l'ombra de la vellarda que m’esperava sota el saüquer. I corria tant com podia, vigilant que la vella no em seguís. Fins que em colgava al jaç i em tapava el cap amb la flassada. Però la vellarda Hermínia mai va venir a buscar-me.
Fragment de Sota l'ombra del saüquer
