 |
| Fotografia Oriol Blàzquez |
Terrible amenaça,
consciència de solitud.
M’hi enfronto serena.
I espero la torrentada.
Per sortir-ne molt més forta.
Quan jo tenia pocs anys, el pare no em duia a la barca... però sí que jo ja navegava pel mar de la creativitat i l’escriptura.
Remenant una carpeta antiga, farcida de contes i dibuixos de fa molts anys, he trobat el meu primer conte il·lustrat: «El conillet i la pastoreta», escrit el 27 de març de 1977, quan jo tenia sis anys, dedicat a les meves tietes. Elles em van animar sempre a escriure i van guardar tots els meus contes, any rere any.
L’inici, «iabia una begada...» ja em fa somriure, i les moltes faltes d’ortografia se’m fan entranyables. Però, si he arribat avui a escriure una mica millor, és perquè aquell dia, ara ja fa gairebé 46 anys, una petita llavor va germinar en aquell menjador de Gràcia.
Després d’aquest, en vaig escriure molts més, de contes. I alguna poesia maldestra. La carpeta va anar creixent i fa evident que l’escriptura em va acompanyar durant tota la infància i l’adolescència.
A batzegades, he anat cuidat aquell primer brot tota la vida, passant èpoques de llarga sequera i altres d’una gran fertilitat. I avui encara verdeja...
Hi ha tresors que valen més que tot l’or del món!
en un temps de fred i de tristor,
i em deixo portar, com un captaire,
de la mà d'aquells éssers que viuen
només dintre meu, per uns instants.
Teclejo constant per dar-los vida,
i res del que els passa m'és aliè,
pateixo cada gest del seu malviure.
I alhora hi jugo, els donc i els prenc.
Com es pot ser un déu i un captaire?
Misteris de la creativitat.
Fito l'horitzo... ja res m'atura.
 |
| Arbre de Nadal, Jordi Soler i Aitor Alkorta |
tot fent el bé
i torna al Born
quan és Nadal.
Deixa't brillar,
pas de pardal,
i cada ovella
al seu corral.
Sia l'estel
l'Infant del Born
que ens doni llum
per rodar el món.
BON NADAL!
Vaig afegir més llenya seca i el foc va revifar. Amb els ulls tancats, vaig acostar les mans a la foguera. Les flames em van retornar l’escalfor. Lentament, les parets de la cova van pintar-se d’ombres tremoloses i jo em vaig disposar a torrar el pa. Sentia el crepitar de les flames i, de lluny, només el crit d’algun gamarús que sortia de cacera.
Però des de la penombra, semblava que aquell feix robat em cridava des de l'altre extrem de la cova. Em vaig aixecar i el vaig anar a buscar. Apropant-lo al foc, el vaig observar amb atenció. Tenia la coberta de pell d’un marró gastat, com si el pas del temps l’hagués maltractat, i una cinta el fermava amb un llaç. Desprenia una olor intensa, de pols i cera vella; es veia que aquell feix tenia moltes llunes. En obrir-lo, va cruixir. Els fulls eren de paper esgrogueït i plens de lletres dibuixades amb tinta negra que jo no podia comprendre, però que em van captivar des del primer moment pel seu traç. Jo no en sabia de lletra, que això no era pas per la gent com jo, però sí que em van atreure els petits dibuixos amb ocells, flors i fulles que decoraven la part superior d’alguns escrits. De tant en tant, n’hi havia altres més grans i que mostraven una dona jove i bella, vestida amb robes bones, collint pomes d’un jardí, banyant-se nua al riu, escrivint amb una ploma de colors sobre un pergamí o acariciant una coloma dalt de la torre d’un castell. Una jove bella però que deixava veure en el seu rostre una gran tristor.
El moviment grogós de les flames donava vida a aquella dona a cada moment i els meus ulls la van sentir moure’s, silenciosament, com si prengués vida. I, per un instant, em va semblar, fins i tot, que intuïa, entre aquells traços, la seva veu oculta i esquerdada pel plor.
Sobresaltat, vaig tancar el lligat de cop. I el vaig fermar de nou amb la cinta. Què tenia allò que m’embruixava? El vaig tornar dins la saca, ben tancat, i vaig lligar el sac amb un cordill. Ben fort. Fos el que fos el que s’hi amagava, no sortiria tan fàcilment. Abans d’adormir-me, vaig decidir que l’endemà em desfaria d’aquell fútil inútil i misteriós, estimbant-lo barranc avall. Però no ho vaig fer mai. Si ho hagués fet, potser avui encara seria viu.
fragment de "El lligat d'en Capablanca"
L'Obac, 1633. El bandoler Capablanca sembra la por a tots els qui volen creuar la serra. Però un dia, el botí robat serà un antic lligat que amaga, entre les seves pàgines, el secret d'una llegenda. De la mà d'Arsenda, la jove de l'hostal, viurà una història mai imaginada i que l'abocarà a un punt sense retorn.
El podreu trobar a https://www.amazon.es/dp/B0BM56GSY6?ref_=pe_3052080_397514860
La decisió
La decisió ja està presa. Sóc mort.
A hores d'ara ja deu córrer la veu que el meu cos ha estat trobat sota el grifó d'una bota en un hostal de mala mort. Ofegat de vi. Una mort ben absurda per al bandoler més temut de la comarca. Tothom ja deu respirar alleugerit d'haver-se'm tret de sobre. I al desgraciat del traginer, qui li hauria dit mai que el seu cos inert acabaria penjat en un arbre enmig del Camí Ral, com a escarment per a lladres i bandolers. Pobre infeliç, que ha fet fama un cop difunt, sense saber-ho. I ara que en Capablanca ja és definitivament mort, jo restaré per sempre més en aquesta cova, sota el Paller de Tot l'Any, condemnat a viure, en eterna solitud, la meva desgràcia.
Aquell dia fatídic
Sembla que faci tota una vida d'aquell dia que m'abocà a viure com un bandoler. Havia aconseguit fer algunes monedes venent-me de jornaler per les masies de la comarca. Jove, fort i ben plantat, treballava de valent, aleshores. Sabia fer bosc o cuidar-me de les ramades. Segava com el qui més o construïa un barraca en un parell de jornades. I amb aquell saquet ple de tots els meus estalvis, m'encaminava xiulant aquell matí cap a Manresa. Pensava presentar-me a Cal Graner i demanar-li la mà de la seva filla d'ulls verds. Aquella noia m’havia captivat d’ençà que la vaig veure aquell dia al mercat i que em va vendre un saquet de cigrons. Aniria a parlar amb son pare i li mostraria tot el que, amb tant d’esforç, havia estalviat tots aquells anys. Que il·lús que era aleshores! Si ella ni tan sols em coneixia. O potser ja tenia promès. Però a mi, en aquell temps, em movia la força de la joventut, la inexperiència que et fa creure que ets fort i que la vida et somriurà sempre. Com m’equivocava, aleshores! Però així, feliç i innocent, em dirigia aquell matí assolellat cap a Manresa sense sospitar que seria el dia que començaria l'infern a la meva vida.
Van ser quatre els homes que em van sortir al pas en un tombant del camí. Cara tapada i armes en mà, em volien prendre tot el que tenia. Jo m’hi vaig resistir, però ells eren més i duien armes. I quan vaig sentir el gust del fang a la boca i el fred d’una navalla al coll, vaig témer el pitjor i ja em vaig veure mort, abandonat com carronya al marge del camí.
L’escalfor de la sang em regalimava galta avall i crec que, mort de por, em vaig orinar a sobre. Van riure’s de mi i m’ho van arrabassar tot: els estalvis, la roba i l'honor. Entre rialles, es van jugar la meva roba, m’escarnien i colpejaven sense raó, i parlaven de no sé quina juguesca que no vaig entendre. Com si per a ells tot allò només fos un joc. I aleshores em van ferir rere l’orella amb un tall afilat i que em va deixat una cicatriu que m’ha acompanyat tota la vida. La cicatriu de l’odi. L’odi que es va convertir en el sentit de la meva vida des d’aquell moment. (...)
Inici de la novel·la "El lligat d'en Capablanca",
basada en la llegenda del bandoler.
Diu que cal carregar la creu,
que la tradició dels bons ho mana,
però mon esperit rebel
ho rebutja i ho proclama:
no hem de carregar més creus,
mansament ni meritòries,
que hem de fer, i viure per ser,
en combat de creus i noses.